NO TOTHOM POT NÉIXER A PERPINYÀ
Vaig néixer a Perpinyà el 15 de setembre de 1963. Quan toqui, podeu enviar un regal a l’editorial. Si hagués tingut més pressa, hauria nascut a Bône —l’actual Annaba— com sant Agustí, el mariscal Juin, el còmic Guy Bedos i l’actriu Edwige Fenêch.
Vaig viure molts anys lluny de la terra catalana. Ho he explicat en Una educació francesa —un altre llibre—, però vaig passar quasi totes les vacances de la meua infantesa a la Catalunya Nord. Quan era petit, la meua ciutat natal no s’havia eixamplat tant. Es desbordava al sud fins a l’actual giratori de les Balears. L’avinguda d’Espanya, envoltada de tallers i supermercats, encara no havia suplantat les vinyes i els horts.
Per mi, Perpinyà, acumulació de ciutats diferents, es divideix en quatre parts distintes. El recorregut de l’antiga muralla enclou el centre històric català. La corona de les rondes apareix clarament en un plànol. Boulevard Henri Poincaré, Boulevard Anatole France, Boulevard Bourrat, Boulevard Wilson, Boulevard del Pirineu, Boulevard Mercader.
Al segle XIX, els francesos van edificar un barri al nord de la Bassa amb cases baixes de façanes d’estil Haussmann. Podríem dir que aquest barri és un bonsai de París. No han deixat créixer els edificis, però se’n reconeixen les arrels parisenques. Passegeu-vos per la plaça Bardou-Job, tireu fins al bar de la Rotonda, davant de la llibreria catalana, i ja m’entendreu.
Entre les dues guerres mundials, van sembrar un barri que titllaré de colonial. Les vil·les recorden llurs cosines de la Indoxina francesa a Saigon, Dalat i Hanoi. A partir dels anys 1950, Perpinyà es va eixamplar seguint un patró occità. No es tracta ben bé d’un estil francès, sinó d’una arquitectura moderna i meridional amb façanes blanques i moltes teules.
Durant molts anys, he pensat i fins i tot escrit que Perpinyà era una Girona mancada. He esdevingut més indulgent i comenci a tenir una tendresa discreta i sorruda pel meu bressol.
La bellesa de Perpinyà no us saltarà a la cara com les primeres notes d’una melodia de Mozart. Perpinyà no és pas una noia guapa que desitges tot seguit com Jane Russell. No té la classe de Deborah Kerr, els misteris asiàtics i melangiosos d’una Gene Tierney, els pits de Serena Grandi, els ulls de Liz Taylor, el cul de Brigitte Bardot, la gràcia d’Audrey Hepburn, la vulgaritat intel·ligent de Jayne Mansfield. No! Perpinyà té la bellesa discreta d’Olivia de Havilland, la Melanie d’Allò que el vent s’endugué. No t’enamores de Perpinyà a primera vista com a les cançons de Frank Sinatra, sinó de mica en mica com els personatges de Joan Manuel Serrat. Perpinyà és catalana, definitivament, desesperadament catalana.