HISTÒRIA
A l’antiguitat, Perpinyà com a tal no existeix. Només hi ha algunes vil·les romanes escampades. La ciutat de debò es troba a Castellrosselló. El fòrum de Ruscino ha travessat malament els segles. Distem de les ruïnes de Glanum a Sant Romieg (àlies Saint-Rémy-deProvence). Cal tenir molta imaginació per reconstituir mentalment una ciutat romana a partir d’aquest pedregar informe.
927 Primera menció escrita de Perpinyà en un acte de venda: «… de, alio latere in ipso termino de la villa Cabestagnio et le terlio latere in ipso termino de villa Perpignano».
1172 Perpinyà s’incorpora a la Corona d’Aragó.
1258 Signatura del tractat de Corbeil entre Jaume I i Lluís IX de França, que estableix la frontera entre els reialmes de França i Aragó.
La vila neix realment a l’edat mitjana. Mossèn Cinto va popularitzar l’etimologia de Pere Pinyà:
Un fill de la Cerdanya que Pere Pinyà es deia,
tement que el soterrassen les neus, parlà a la Tet:
«Oh, guia’m, tu que hi baixes, al pla que s’assoleia».
«Segueix-me», el riu contesta, i el llaurador ho feia
per no morir de fred.
Dels bous pren les tirandes i per sa verda riba
segueix el riu que corre camí del Rosselló;
quan ja vora les aigües del mar la Tet arriba,
diu al bover: «Arrela’t aquí, llaura i cultiva;
tos camps regaré jo».
Com Ròmulus un dia del Tibre en la ribera,
de freixe amb sa carreta rodeja un tros de pla:
allí planta una casa, un camp i una olivera;
ara és ciutat la casa, mur ample la rodera,
el mur de Perpinyà.
(Canigó, Cant V)
Hi ha dues hipòtesis que expliquen el nom de Perpinyà. Un origen llatí que faria derivar Perpinyà dels cognoms romans Perpenna, Perpennius o Perpennis. D’altres de més imaginatius proposen una explicació àrab.
Com més bojos, més riurem. Si coneixeu una altra hipòtesi, escriviu-me a l’editorial.
Quan Perpinyà tenia reis catalans, era la segona ciutat de Catalunya. Per culpa de la manca de visió política de Jaume I, esdevé la capital de l’efímer rei de Mallorca (1276-1349). Llegiu aquestes línies alliçonadores de Josep Pla: «Per a nosaltres, catalans, Montpeller té un gran interès. Hi nasqué Jaume el Conqueridor. Nasqué en un excel·lent indret, fou un conqueridor autèntic, però per desgràcia la seva naixença no influí per res en el seu testament. El testament que establí, no l’hauria dictat cap rei francès».
Se succeeix una dinastia de reietons —Jaume II, Sanç I, Jaume III— vassalls del rei d’Aragó. Mentre Castella i França prosperen, els catalans guerregen entre ells. La Catalunya Nord serveix de camp de batalla als reis de França, que se’n volen apoderar.
1346 La pesta negra delma la ciutat.
De 1463 a 1475, l’exèrcit francès ocupa Perpinyà. El 1475, els veïns es revolten i pateixen un setge terrible. El rei d’Aragó els recompensa anomenant Perpinyà «Fidelíssima vila». Si els perpinyanesos d’aquell temps poguessin tornar, què pensarien de la fidelitat a Catalunya de llurs descendents?
El rei Lluís XIII de França aprofita la Guerra dels Segadors per annexionar la Catalunya Nord. El tractat dels Pirineus ratifica l’annexió el 1659. Des de llavors, l’administració francesa —reial, imperial o republicana— duu la mateixa política d’afrancesament i de despersonalització del país. El 1700, el rei Lluís XIV prohibeix l’ús oficial del català.
«… cet usage répugne et est en quelque sorte contraire à Notre Autorité, à l’honneur de la Nation Françoise et même à l’inclinaison des Habitants des dits Pays, lesquels en toutes occasions ne témoignent pas moins de zèle et d’affection pour notre service que nos anciens Sujets: Ils en reçoivent d’ailleurs beaucoup de préjudices, en ce que pour faire instruire leurs enfants dans ladite Langue Catalane, et les rendre par là capables d’exercer les Charges de Judicature et de Magistrature; Ils se trouvent obligés de les envoyer étudier dans les villes de la domination d’Espagne, ce qui leur cause de grands frais. Nous avons jugé que pour remédier à ces inconvénients, il était à propos d’ordonner qu’à l’avenir toutes les Procédures et les Actes publics qui se feront dans lesdits Pays, seront couchés en Langue française».
El 1793 els exèrcits espanyols, que tota la bona gent rossellonesa acull amb alegrois, intenten debades reconquerir les comarques perdudes. L’afrancesament del país s’accentua al segle XIX amb la instauració de l’escola gratuïta i obligatòria. Aquesta mesura excel·lent a l’hora d’alfabetitzar les poblacions s’acompanya d’una política d’eradicació de les llengües locals. A hores d’ara, la nostra llengua està agonitzant i no sabem si les escoles catalanes i la voluntat d’alguns pares la salvaran de la mort.