L’ATLÀNTIDA

Abans de tot, voldria precisar dos punts. En el català del Rosselló dels Pieds-Noirs en diem potes negres. La paraula Pieds-Noirs, stricto sensu, designa els francesos d’Algèria cristians i jueus. Dels musulmans en diuen harkis. A vegades, per extensió, també anomenen els francesos de Tunísia i del Marroc Pieds-Noirs. Per mi, els francesos d’Algèria no són una comunitat qualsevol, els antics habitants d’una província francesa perduda, sinó un grup de persones que he conegut, apreciat i sovint estimat. Pensi amb emoció en Marius Amidieu de Lavarande, Georges Laroche d’Orà, Alexis Porcedo de Fort-de-l’Eau, Yvon Ferrandís de Guyotville. A hores d’ara, els francesos consideren llurs compatriotes d’Algèria com l’encarnació de la França dretana d’antany. Pétainistes, feixistes, racistes, simpatitzants de l’OAS, seguidors de Jean-Marie Le Pen i bramaires constitueixen els atributs d’aquesta minoria maleïda.

Naturalment, la realitat és molt més complexa. Com totes les comunitats humanes, els francesos d’Algèria no formen pas un conjunt monolític.

Els algerins (naturals d’Alger, algérois en francès) procedien sovint de la metròpoli, descendents de refugiats de la Comuna o d’alsacians que el 1870 no volgueren esdevenir súbdits del kàiser, o fins i tot de colons que hi arribaren al començament de la conquesta. Marcel Amidieu, el marit de ma mare, m’ha repetit sovint: «Il y avait des Amidieu en Algérie depuis 1830». Igual que els prussians expulsats de llur terra el 1945, els Pieds-Noirs solen tenir la fal·lera de la genealogia, un dels darrers lligams amb la pàtria perduda. Els algerins s’enorgullien de llur capital, de la bellesa de la badia i dels esplendors de l’arquitectura colonial. Fins a la fi, Alger fou un laboratori dels diferents estils francesos.

Els francesos dels departament d’Orà provenien d’Espanya, i els del departament de Constantina, d’Itàlia i Malta. Volien ser més francesos que els francesos de França («les patos») i s’allistaven a l’exèrcit quan França els cridava.

No sé si s’ha fet algun estudi sobre la insubmissió als departaments d’Algèria, però estic segur que el percentatge deu ser molt més baix que la mitjana nacional. Hélène Brazier, natural de Blida —la ciutat de les roses—, m’explicava amb el seu humor melangiós: «Nous les Français d’Algérie, nous sommes devenus les Pieds-Noirs à force d’aller au charbon…». Em sembla que els potes negres vivien més al carrer que a casa. Tenien una vida col·lectiva amb alegries senzilles i festes regulars. Menjaven arròs, mona quan arribava la Setmana Santa, mantegades, sobrassada… Amb la família, la cosa més important del món era el futbol. Fins i tot Albert Camus, el gran Camus premi Nobel de literatura, seguia apassionadament les proeses dels futbolistes.

Del seu passat ibèric, els potes negres conservaven les llengües. La majoria parlava un castellà meridional, andalús o murcià, força afrancesat i ple de negligències, i una minoria important, el català en les seues modalitats valenciana i mallorquina. Manuel Alenda, originari de Sidi-Bel-Abbès, fa servir el castellà per explicar acudits. El castellà i l’àrab, que domina amb la mateixa soltesa, li serveixen per bromejar. Un acudit fa gràcia en castellà o en àrab, en francès no. Per enriolar la gent, el francès necessita un raig mediterrani. En Manu (li diuen Manu amb la u francesa, i no Manolo) explica molts acudits sobre Quevedo. Ni deu saber que va escriure El Buscón i Los sueños. Per ell Quevedo no és un escriptor del Segle d’Or espanyol, sinó un personatge fabulós com Torrente o Balibalo. Uns quants Pieds-Noirs no havien oblidat el valencià i el mallorquí. Designaven així la llengua avial ignorant el seu nom científic. He conegut una vella valenciana d’Orà que parlava una llengua més pura que la majoria dels catalans actuals. Deia «lo bolanger» a la francesa i «lo vilatge» com els rossellonesos. Com me reca no haver gosat enregistrar-la!

Si hagués de resumir els potes negres amb un sol mot, seria «nostàlgia», o més aviat «nostalgeria». Estimaven apassionadament llur terra, però així com tots els refugiats saben que el país perdut encara existeix (els russos blancs i tot esperaven la fi del comunisme per tornar a veure la Santa Rússia), els potes negres porten la mateixa creu que els prussians i els silesians. Llur país ja no existeix. La república algeriana no és l’Algèria francesa. Els francesos que s’hi han quedat són un grapat. Tot ha canviat. El nom francès de les ciutats, quasi tots els noms dels carrers (mentre que al Marroc i a Tunísia molts carrers conserven llur nom, sens cap rigor científic diria un 40%), les botigues i sobretot la gent. Què és un país sinó la seua gent? Tot llur món ha desaparegut. Quan es troben en reunions de potes negres l’evoquen amb un pler amarg abans de passar al present. Recentment m’he trobat amb una parella de Bona (Bône en francès, actualment Annaba). Quan ma mare els ha parlat del restaurant La Potinière, al Cours Bertagna, on li agradava anar el 1963, el senyor, amb un somriure trist, ha fet un gest llarg de la mà. Cabien tants sentiments en aquest gest. La tristor, la nostàlgia, la voluntat d’oblidar i l’obligació de viure en el present per ser feliços.

Somrient, simpàtic, infinitament simpàtic, cridaner, repotegaire, el Pied-Noir encara no ha entès què va passar el 1962. L’any terrible, l’any de l’expulsió de la terra tan amada. Fins al darrer moment, la immensa majoria dels francesos d’allí va pensar que es quedarien a Algèria fins a la mort. L’Alexis Porcedo em va confiar que va entendre que s’havia acabat el 22 de març del 1962, quan uns soldats francesos van metrallar a la Rue d’Isly una multitud de francesos que es manifestaven sense armes. Després dels acords d’Evian, l’Alexis, home intel·ligent, creia que França mai no els abandonaria. Conec un exemple emocionant d’aquesta ceguesa intel·lectual. Marcel Ferrà (quin nom més francès, oi?) treballava als PTT amb la seua dona, lluny del país. Enyoraven tant Orà que van demanar i obtenir llur trasllat pel setembre del 1961. Alegres, van tornar a Orà motu propio deu mesos abans de la fi.

No vull criticar els Pieds-Noirs, ni recalcar llurs defectes. Tanta gent ja els ha calumniat.

La història els ha vençut, els ha concassat en les escombraries de la història. Alger, la segona ciutat de França, s’ha engolit en algues estrangeres.