SANT ACISCLE

Quan véns del bulevard del Conflent i entres al carrer Agasse, unes velles parets de cairons et transporten cent anys enrere en un vilatge qualsevol del Rosselló enmig de la vila. Al fons del carreró del molí draper, una casa sobrealçada, campanar laic, xanca esquarterada dins l’aiguamoll de les cases baixes, s’esquinça. Un ca, blanc i negre com els caramels Créma de la meua infantesa, dorm a la terrassa del Café du Foulon. Entri al carrer del Cigne. Darrere, l’església de Sant Aciscle, tota groguenca de nostàlgia, hospital militar menjat pel monsó. En són de lluny els diumenges quan anava a missa amb els avis. Havien estat tots cofois el dia que mossèn Aspard m’havia demanat que llegís l’Evangeli.

Els torongers i els xiprers del carrer Mascart forfollegen els darrers perfums de l’estiu. Una vella fàbrica, Tricotages du Canigou. La reixa de ferro forjat, amb les quatre barres esfumades, es va paralitzant. La terrassa, vague decorat de West Side Story.

Al carrer Baudin, la carcanada d’una fusteria se carbonitza. Uns coloms decortiquen les ruïnes, culejant en la guillotina corcada, sobre el rentador eixut i pel jardí boig sense flors. Els insectes s’han inserit pertot. Les platanes del carrer Condorcet no han capitulat davant de la tardor. La campana rovellada i el rellotge han observat tantes derrotes. Cal resignar-se.