VENIM DEL SUD, VENIM DEL NORD

Per la immensa majoria dels nord-catalans, els altres catalans no eren ben bé catalans, sinó cosins llunyans d’Espanya que no havien tingut la sort de néixer francesos i s’obstinaven a parlar un català estrany. Quan tots els rossellonesos parlaven català de manera natural, tenien un sentiment de superioritat. Consideraven Espanya com un país miserable, sempre agitat per revolucions cícliques, amb camins plens de roderes i capellans fanàtics. Malgrat els lligams familiars freqüents, a cada banda de la ratlla, la República Francesa havia inculcat als catalans aquesta superioritat intrínseca. Les persones que havien anat al col·legi s’adonaven de la castellanització evident del català principatí. Els nostres gal·licismes, en canvi, homenatge a la llengua «nacional», no molestaven ningú.

Aquesta visió molt antipàtica s’ha de matisar. Des de petit sempre he vist manifestacions de germanor intermitents. Quan s’inaugura alguna biblioteca, un centre cultural, una rotonda, sovint les autoritats locals conviden un representant de la Generalitat o un senador sudista. Els ateneus més desvinculats del catalanisme solen contactar historiadors o filòlegs del sud que podran expressar-se en català sense ofendre ningú.

La lenta evaporació de la nostra llengua i el restabliment de la Generalitat han canviat les mentalitats. Avui el sud-català és vist com un català superior, un californià «ric com la mar». Abans el seu anhel d’independència semblava una pretensió excèntrica. Ara que les costes d’Ítaca apareixen malgrat tanta boira, els nord-catalans, sense renunciar a la identitat francesa, volen participar al festí. Conec molta gent que vol demanar la ciutadania catalana molt més enllà dels cercles habituals de catalanistes, nostàlgics, segadors sense falç, somiadors i defensors de la terra.

Des de les profunditats de la nostra tundra àrtica, del nostre permagel, sorgeix el cadàver quasi intacte del mamut català amb la seua llana, els seus ullals, el seu ADN. Quin savi sabrà desvetllar-lo?