ILLA

Sovint els pobles s’eixamplen tant que es transformen en ciutats. A Illa li va passar el contrari. És una ciutat que ha esdevingut un indret qualsevol. Quan era petit i travessava Illa amb els avis camí dels Angles, on estiuejàvem per fugir del calmàs (xafogor), la població m’impressionava amb els seus quatre cinemes —Rex, Régent, Moderne, Eden—, la muralla i les seues torres medievals, els camps plens de presseguers. Era al matí i ja els veïns s’atrafegaven. Els furgons Citroën Tube grisos, els camions Goëlette de Renault verds, s’endinsaven per les vinyes.

En aquell temps, no sabia que Illa era la pàtria del poeta Josep Sebastià Pons. Qui el llegeix ara? Alguns occitanistes que voldrien incorporar-lo a la literatura occitana. Han mirat de realitzar la mateixa operació amb Jordi Pere Cerdà. A França coneixen Illa gràcies a la novel·la curta de Prosper Mérimée. La padrina m’havia explicat la llegenda de la Venus i la del cavall d’Espanya que, a l’hora de la seua execució, només es penedia d’haver degollat un infantó al seu bressol…

L’església de Sant Esteve del Pedreguet, on s’aiguabarregen el carrer dels Enamorats i el carrer de la Creu, conserva un patrimoni important: un retaule, una càtedra del segle XVII.

Els orgues d’Illa són menys coneguts que els de Stalin o els dels gats. Aquests penya-segats de terra, inquietants, castell mineral i extravagant, demostren que la natura copia a vegades l’arquitectura humana.

A banda d’aquests tresors, Illa és per mi, sobretot, el país de Miquel Adroher. Un dels homes més generosos que conec.

Professor de literatura francesa medieval a la facultat de Perpinyà, acaba de publicar un recull dels trobadors rossellonesos als segles XII i XIII que permetrà al públic català culte de verificar la proximitat entre català i occità. «Bona dona, pus me fezes gelos, / non amiey re contra-l vostre plazer» (pàg. 164, Bona dona, m’heu tornat gelós, / i no m’agrada res que us pugui desplaure). Al meu parer, aquest llibre fa palès que català i occità formen una llengua Ausbau, com el neerlandès i el meu estimat afrikaans, separada per la història, la guerra i la imbecil·litat dels homes. La unitat antiga roman subjacent malgrat les diferències morfològiques.

En Miquel, amb la gràcia d’un ballarí, es mou en aquest món de delicadesa on els poetes idealitzen la dona en un joc galant i codificat.