RUGBI

L’assassinat col·lectiu i programat de la llengua catalana —tan present antany i confidencial ara, per no dir crepuscular— ha deixat mala consciència en la gent, òrfena de la seua catalanitat. Aquest buit l’han mirat d’emplenar amb substitutius com la sardana i sobretot el rugbi.

No vull pas ser desagradable i no m’allargassaré amb la USAP i la seua catalanitat de fira. Uns quants crits, una profusió de senyeres i la cançó L’estaca cantada fora del seu context no han constituït mai el pòsit d’una cultura catalana.

Quin esport més paradoxal, el rugbi, en què per avançar cal passar la pilota enrere! Sense entrar en les subtileses del joc, s’ha de saber que n’hi ha dues variants: el rugbi de quinze i el rugbi de tretze. El quinze (representat per la USAP a Perpinyà) té més afició que el tretze (els Dragons Catalans, ex-13 Catalan). El rugbi de tretze s’assembla més al futbol, és més viu, més àgil que el quinze. Els duels interminables d’artilleria al quinze poden avorrir el neòfit. En canvi, quan tot l’equip ataca i la pilota circula, el joc es transforma en un espectacle apassionant.

La famosa tercera mitja part constitueix la llegenda d’aquest esport. Els socis dels dos equips rivals solen fraternitzar en les tavernes a la salut del rugbi. Hi pot haver cops de puny i moscats, com als films irlandesos de John Ford, sense dolenteria, però. En podreu parlar amb dues antigues glòries.

Barend Britz, colós de 202 centímetres, jugador natural de Warmbad, petita estació balneària al nord de l’Àfrica del Sud, i amo del bar Bar and Britz, a la plaça de la República.

Jean-François Imbernon, 197 centímetres només, guanyador amb la selecció francesa del Gran Slam els anys 1977 i 1981.

El rugbi s’ha convertit en un esport realment internacional amb la incorporació de noves nacions com Itàlia i l’Argentina. Enyori el rugbi cassolet d’abans, quan el padrí s’aixecava un diumenge a l’alba i se n’anava, amb un vell autocar, a una ciutat llunyana d’Occitània. A la fi del partit, tots els espectadors es reconciliaven cridant: «L’àrbitre al canal!». Sempre passava algun canal a la vora dels estadis perquè el públic s’entretingués espantant els àrbitres abans de beure una darrera copa amb una alegria un bri melangiosa.