PETITA HISTÒRIA DEL CATALÀ A PERPINYÀ
Per què al sud de l’Albera la nostra llengua s’ha conservat tan bé malgrat el franquisme? Per què a la Catalunya Nord, administrada per una república democràtica des del 1870, la nostra parla fa la viu-viu? La resposta no és pas senzilla, i alguns llibres han mirat d’explicar aquest assassinat programat. Jo mateix he evocat aquest drama al meu Un país de butxaca. A un català del Principat que arriba al Rosselló, li semblarà que quasi ningú no hi parla català. Un francès del nord, en canvi, té la sensació que molta gent s’expressa en català. La veritat deu situar-se al mig. Cada dia moren vells catalans i, com diu mon oncle Claudi Sarrahy, bategem poc. Durant tres segles, amb constància, els catalans del nord continuaren transmetent la llengua als fills. Aquesta fidelitat a la llengua es va mantenir fins a la Segona Guerra Mundial. El mateix fenomen s’observa a l’Alguer a la mateixa època i amb el francès a la Louisiana. Passem del cavall al tractor, d’una civilització agrícola a una civilització industrial. L’escola, on prohibeixen l’ús del català (així com totes les altres llengües parlades a l’estat, com el neerlandès, el bretó, l’alemany alsacià, el basc, l’occità, el cors, l’arpità), la ràdio, la difusió de la televisió, el cinema i el triomf del franquisme al sud van provocar aquest canvi lingüístic. Deixant llur llengua, els pares s’imaginaven que actuaven pel bé de la mainada i que facilitaven la integració social a l’estat. Els catalans i la majoria dels ciutadans francesos que no tenien el francès com a llengua materna van col·laborar amb resignació i un entusiasme moderat a aquesta empresa. A qui li agrada abandonar la seua llengua? Fins i tot catalans del sud que van adquirir una certa anomenada en el gremi de la cultura van parlar francès als nins. No els esmentaré. No sóc cap jutge i no he rebut cap mandat celestial per denunciar ningú.
El català a casa nostra és un com un gat vell que conviu des de sempre amb nosaltres. Es fa gran i no volem veure com perd, una per una, les seues facultats perquè l’estimem i ens resignem a sacrificar-lo.
Per sentir un altre català que el parlar gitano, val més que passegeu pels poblets dels voltants (eviteu els pobles dormitori com Cabestany, Canet i Sant Esteve del Monestir, que s’han transformat en annexos de Perpinyà), on tindreu bones sorpreses. Si voleu sentir-vos quaranta anys enrere sense muntar a bord de cap màquina, compreu el diari i mireu les esqueles. Trieu un vell difunt amb cognoms catalans i aneu a l’enterrament. Tindreu un símil del Rosselló català quasi perdut.