EL MOLÍ DE VENT
No tinc cap competència especial en ornitologia. M’imagini que els albatros descansen en colles sobre platges immenses. Des del cel, el barri del Molí de Vent sembla una colònia d’albatros. Les torres blanques i els seus satèl·lits s’hi drecen d’ençà del 1960. Van precedir de poc l’arribada dels refugiats d’Algèria. En francès en diuen Pieds-Noirs, en català rossellonès potes negres, paraula que es podria incorporar al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. L’amic Jaume Fàbrega, el gran gastrònom de Banyoles, l’empra als seus llibres deliciosos. Imiteu-lo. Potser perquè els potes negres s’aclimatessin a llur nova terra, quasi tots els carrers del barri porten el nom de poblacions de la Catalunya Nord.
Els immobles s’han envellit bé i el barri, tot blanc, lluerteja sota el sol.
A la plaça d’Europa, el centre del barri, vaig signar llibres amb el professor Renat Botet, que acabava de treure un extraordinari Vocabulari rossellonès, obra de tota una vida on recollia les paraules del català rossellonès desconegudes a les altres terres de llengua catalana.
Aquest diccionari retirava al seu autor. Divertit, savi, entranyable, simpàtic i rialler. Mai no oblidaré la diada de Sant Jordi del 1996. El professor Botet i jo signàvem llibres a la plaça d’Europa, al barri del Molí de Vent de Perpinyà, quan ell va interpel·lar, amb el seu francès nasal i tan catalanesc, Jean-Paul Alduy, batlle de la vila llavors: «Monsieur le maire, connaissez-vous le sens de l’expression tocamanetes? Se dit d’un homme politique en campagne électorale qui a la poignée de mains facile» (Senyor alcalde, vostè coneix el sentit de l’expressió tocamanetes? Es diu d’un polític en campanya electoral que sol tocar fàcilment la mà de la gent).
A l’altra riba de l’avinguda Paul Aldy, trobareu una piscina i l’arxiu departamental, un dels més rics de França. Hi vaig anar moltes tardes quan cercava documents sobre el dramaturg Enric Danoy. Sempre asseguts a la mateixa taula, els investigadors formen com una secta. Presumeixen de dominar la genealogia, una disciplina molt conreada a casa nostra. La recerca de les arrels deu compensar un poc la pèrdua de la catalanitat real, la llengua. S’entusiasmen de remuntar fins al segle XIV. Tot això de la genealogia és molt interessant, però aquells vells setciències que es congratulen i s’interpel·len dient-se «som parents» semblen oblidar que n’hi ha prou amb una àvia infidel perquè tota la seua genealogia s’esboldregui. Els empleats de l’arxiu, sempre malamorosos, distribueixen un màxim de tres documents per hora. He deixat d’anar-hi perquè no sabia refer els nusos dels cordills que emboliquen els cartrons venerables.
A dalt, al puig on es devia trobar l’antic molí que va donar el nom al barri, hi ha els estudis de FR3, el canal regional de la televisió francesa. El panorama hi és excepcional. Es distingeixen molt bé els campanars d’Elna, els poblets blancs de l’Albera, les vinyes i els boscos. Cada porció del paisatge posseeix un nom català, sovint deliciós: mas Pelegrí, l’agulla de la mar, camí de Mosellons, la font d’en Barrera. Un per un, com tots els mots, tots els sons, tots els girs de la nostra llengua, aquests noms desapareixen com les darreres notes d’un vals en la nit.