PASSEIG PER LA LITERATURA CATALANA AL ROSSELLÓ
Cal no oblidar mai que, fins al segle XVII, les comarques de l’actual Catalunya Nord eren unes terres tan catalanes com l’Empordà o la Conca de Barberà. Perpinyà era la segona ciutat de Catalunya. La literatura fins al segle XVIII hi va conèixer el mateix destí que a la resta del Principat. A banda d’un interès arqueològic que supera els límits d’aquesta guia, la literatura catalana al nord de l’Albera no presenta gaires al·licients ni per als lectors corrents ni per als enamorats de la literatura. Uns quants autors, però, val la pena que els esmentem.
El més famós al Rosselló, desconegut a la resta dels Països Catalans, és Albert Saisset (Perpinyà 1842-1894), àlies Un Tal. Banquer avorrit a la feina i infeliç en la seua vida personal, Saisset va saber connectar amb tot el públic nord-català gràcies als seus monòlegs humorístics i els seus poemes, on brilla tot l’humor rossellonès. Amb poques pinzellades, evoca la vida de cada dia en una vila encara ben catalana sense caure mai en la grolleria. Els catalanistes han retret a Un Tal d’emprar una grafia aberrant calcada de l’ortografia francesa, únic sistema gràfic al qual podien accedir els rossellonesos en aquell temps. Una frase com «Un carro passa pels carrers de Perpinyà» esdevé «Oun carrou passe pas carrés da Perpigna». Saisset no té cap sistema i pot escriure la mateixa paraula de moltes maneres. Malgrat aquest mal costum, val la pena llegir-lo. Us fareu un fart de riure i us perfeccionareu en català rossellonès.
L’obra Trenta-sis noves de la Roca del Duc, publicada sota el pseudònim de Pere Burlaner, també és poc coneguda, ai las. Caldria refer d’una manera digna l’edició catastròfica de l’editorial Llibres de l’Índex per tal de divulgar aquesta joia d’humor i de bell llenguatge. Mossèn Bitarol, el protagonista, tan simpàtic, riota de tot el Conflent, ja anuncia el Don Camillo de Giovannino Guareschi que va popularitzar Fernandel. Tot rient, el lector presencia la persecució que pateix la llengua catalana al començament del segle XX.
Amb Josep Sebastià Pons (Illa, 1886-1962), el català del Rosselló revela la seua ductilitat, la seua plasticitat i totes les seues possibilitats poètiques. Confessi que no sóc un ponsià ortodox, però tots els que tenim l’honor d’escriure en català en aquest tros del nostre país hem hagut de passar per la casella Pons en el Monopoly de la literatura.
El 2011 ens van deixar per anar-se’n a jugar al Gran Casino personalitats importants de la cultura catalana, com Jordi Barre i Jordi Pere Cerdà. El lleó de la muntanya ja no rugirà. Jordi Pere Cerdà (el seu nom real era Antoine Cayrol, Sallagosa, 1920-2011) tenia una presència física inoblidable. Unes mans de gegant com la seua poesia còsmica, i quina cara! Una cara a la Michel Simon, un germanastre de Charles Laughton amb una veuassa sobrenatural. Comunista francès de llengua catalana, carnisser que s’havia convertit en llibreter, amb una cultura vastíssima que no devia res a les modes de la universitat francesa —com els grans autodidactes que tant envegi—, l’home no tenia pas por de les paradoxes. Entre la seua obra variada i desigual, el temps sabrà esbrinar el que cal conservar. Us confessaré que la seua prosa no m’agrada cap bri. El seu teatre entusiasma molts amics meus. Ara, la seua poesia, mineral i sonora, on s’endevinen les ombres de tants poetes occitans com Frederic Mistral, Bernart Manciet o Miqueu de Camelat, amb qui tenia tants punts comuns (el Pirineu i la poesia de la salvatgeria), assolia uns accents tel·lúrics. «No sé per què la Cerdanya al setembre em fa pensar en un gra de raïm verdal». Com el millor Jacint Verdaguer, o el Mistral del Poema del Roine, Cerdà tenia les seues entrades a la internacional dels poetes. Esperi que Virgili l’acollirà, amb un ramell a la mà, al Paradís en què no creia.