COTLLIURE

JACINT VERDAGUER

De petit, em demanava sovint qui era el meu millor amic. Benoît Mailleux o Jean-Luc Moreels? En conèixer Cadaqués em vaig fer la mateixa pregunta. No sé si m’estimi més Cotlliure o Cadaqués. La gran superioritat del poble de la Marenda ve de la seua accessibilitat. Les carreteres fins a Cadaqués remingolegen força per la muntanya. Resulta molt més fàcil anar a Cotlliure. Si no podeu arribar-hi per mar, us recomani que hi aneu amb tren o taxi. Aparcar-hi a l’estiu us farà perdre la paciència.

Les colors de Cotlliure són el roig i el rosa. M’agrada seguir el passeig vora mar. Les barques tafanegen sota el castell. Pensar que l’exèrcit francès s’entrena en aquest palau on els nostres reis estiuejaven. A la tardor, s’hi organitza un saló dels antiquaris on podreu comprar mobles i objectes interessants.

Pels carrers de Cotlliure, totes les llengües es barregen en l’olor de les anxoves i dels pastissos. Si em voleu fer content, cal que eviteu dues coses.

1. No mengeu al restaurant dels Templiers. Els quadres penjats a la paret no compensen la mediocritat i la carestia del menjar. Fugiu-ne!

2. Abans de recollir-vos a la tomba d’Antonio Machado, mite de l’Espanya republicana, mediteu aquestes ratlles: «De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños, castellanos, etc., antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse».

Si m’haguessin elegit batlle de Cotlliure, hauria tornat el seu taüt i el de la seua mare a Sevilla. S’hi sentiria millor que en la terra catalana, que odiava. Creieu-me. No perdeu temps i visiteu més aviat l’església de Nostra Senyora dels Àngels, on us espera un dels altars més importants de Catalunya, obra de Josep Sunyer.

El moment ideal per conèixer Cotlliure és una nit d’hivern quan bufa la tramuntana i tots els estels estosseguen. Ningú no us molestarà i passejareu pels carrerons. Trobareu tancat l’hotel de la Frégate, del mateix nom que el gran hotel de Nha Trang al temps de la Indoxina francesa. Un fanal il·lumina el rellotge de sol i els geranis del balcó.

L’onada us acompanyarà a rampeu des del castell fins a l’estela als darrers jueus catalans expulsats del reialme. El dia de la inauguració, un rabí va beneir la placa en català i una altra idèntica en francès. Un dia de temporal, la mar se les va endur totes dues. Al cap de pocs dies, va tornar la placa catalana. Aquesta història em sembla tan bonica com les primeres flors en els camps de Castella.

Cotlliure