ELS ASPRES

Els Aspres

No és pas fàcil de delimitar els Aspres, aquest país petit a dintre del Rosselló, subcomarca per dir-ho d’alguna manera. Així anomenen els primers contraforts del Canigó, que separen Tuïr de Ceret i davallen fins a Nils. Pollestres i Cànoes ja no en formen part, mentre que Nils i Pontellà en constitueixen els confins orientals.

Alfred Hitchcock hauria rodat un film a Castellnou si s’hagués trobat aquest poble a la Provença, fotografiat sovint com un dels símbols del país, amb el Canigó i el campanar de Cotlliure. Des de Tuïr el camí remingoleja amb moderació a través de la garriga i aviat arribem a Castellnou, on els carrers fan pujada i serpentegen sense cansar el turista més gras. Tret del nom, d’una exhibició de senyeres i d’alguns vells que s’han salvat de la residència, Castellnou ja no és un vilatge català. Tots els habitants, botiguers o ecologistes neorurals parlen el francès de la televisió amb l’accent parisenc. Venen sabonetes, espases per a la mainada —ai, Herodes!—, ampolles de vi moscat, llibres de cuina. La mateixa escòrria comercial que a tot arreu. El nostre país ha perdut la seua aima (ànima), la seua essència.

Val més desfer el camí i pujar fins a la Trinitat. Totes les civilitzacions s’han creat una religió. Sóc catòlic, però confessi que m’avorreixi força a missa. Tinc l’espiritualitat d’un batraci enamoradís. En alguns llocs, com el puig de Vézelay, una capella romànica esgarriada en una vinya, he sentit el començament d’una emoció mística. La capella de la Trinitat i el seu Crist en majestat són una joia de l’art català. Com pot ser que del nostre poble hagués sortit aquest exèrcit meravellós d’artistes? Davant d’aquest Crist no serveix de res teixir mots, anar a pescar alguna metàfora en l’oceà de l’atzar. Silenci!

Sant Marti de la Roca