LA CATEDRAL DE SANT JOAN

Quan era petit, la catedral de Sant Joan de Perpinyà no m’impressionava. Ja havia visitat les catedrals d’Estrasburg, Beauvais, Chartres, Saint-Denis i Notre Dame de París. La catedral de Sant Joan resumeix el drama de la ciutat. Val molt més que la primera impressió decebedora que produeix des de la plaça Gambetta, que tots els perpinyanesos anomenen plaça de la Catedral. Les cases velles i altes, la plaça espaiosa, ens disposen al seu favor, però aquesta façana nua, cancerosa, sense grandesa, i els cairons, dignes d’un celler cooperatiu, m’insuporten. Per què els arquitectes no van posar un campanar correcte, un rosetó? A l’antic cementeri de Sant Joan, reciclat en teatre a les nits d’estiu de Perpinyà, ara li diuen campo santo, perquè no oblidem que érem espanyols abans d’esdevenir francesos. Ja se sap. Mai no hem estat catalans, i el pa amb tomata apareix, als menús, sota el nom de pan con tomate. Per mantenir la faula, totes les guies franceses, sovint ben fetes, afirmen que la catedral és d’estil gòtic meridional, anomenat també gòtic tolosà. La pau que regna en la seu us tranquil·litzarà. Visiteu-ne totes les capelles, una per una, sense pressa. M’agrada particularment el retaule amb sant Francesc de Paula, amb la seua barba, digna d’en Serpico.