Espero assegut a la butaca de l’habitació. El llit està fet i ara que ja no hi sóc em sembla més petit. Arran de la porta hi ha un parell de bosses amb tot allò que he anat acumulant en aquesta hivernació forçada. Espero el cotxe que em durà fins a casa. Espero el moment d’anar fins a les roques de l’escullera i deixar-me mullar per les ones. M’agradarà anar sentint el soroll de les meves passes ressonant als carrers solitaris de la nit. De petit, quan sortia del cinema, propulsat encara per la ficció de la pantalla, tornava cap a casa amb una passa ampla i adulta que em feia sentir indestructible. Ara caldrà posar-hi l’esforç de la voluntat per evitar que els peus s’arrosseguin, que l’espatlla es vincli i que els ulls s’enfonsin. Sóc un convers a la meva edat real, que no és ni millor ni pitjor que l’edat virtual. El món és ple de gent que aspira a un segon naixement, a la recuperació del nen interior que tots duem a dintre o a la purificació ritual de la primera meitat de la vida. Gent que fa cua als consultoris, a les taules de les sectes o a les barres dels bars per poder assistir al gran i inevitable canvi que transforma els homes de larva en papallona, de serp de pell antiga a serp de pell nova. Per a uns és la caiguda del cavall, per a altres la culminació dels somnis, per als de més enllà un encontre lluminós enmig de les tenebres o potser la mort alliberadora d’algú que ens tenia al seu servei. S’esperen canvis, però mai no se sap on anar-los a buscar. A vegades fugim ben lluny en el convenciment que hi ha tot un passat que crema darrere nostre. Arribem als mars del sud o a les feixes de les muntanyes més altes de la terra, abracem les creences de pobles savis o dissolem la consciència en substàncies que ens esquincen, però quan obrim la nostra motxilla de pelegrins sempre hi trobem, en el racó de la butxaca més amagada, tot allò de què un dia vam voler escapar perquè sempre era més fort que nosaltres. Surto del gimnàs de l’esperit i de la claredat. No vull altra cosa que allò que hi ha. Entre la vida panoràmica i l’atracció de la profunditat, m’ha arribat l’hora d’excavar cap a dintre.

Algun dia tornaré a aquest hospital de la mateixa manera que els conqueridors tornen a la platja del desembarcament i que els assassins van a visitar el lloc del crim. Aquí he copsat el lent desgranar de les hores i he comprès el pessigolleig de les cèl·lules en plena feina. Aquí he vist fotografies que mai no van ser fetes i he entès el gran zoològic que cap en les taques d’humitat d’un sostre. Aquí he après a escoltar i a constatar que les misèries d’un es compensen amb les virtuts de l’altre. Aquí he vist que la saviesa dels diners és sempre relativa i que existeixen molts llenguatges millors per comunicar-nos que els del paper moneda. He estat dormint o era abans que dormia? Per què hem de dur el cos als límits si volem desentelar-nos els vidres?

A fora hi ha un món per estrenar amb un cos de reestrena preferent. Avanço pel passadís i m’abraço amb la senyora Vim, amb qui hauria anat a cantar cançons muntat en una cadira de boga i una mitjana freda. I el doctor Letamendi, que em mira com ho devia fer l’escultor Fídies amb les seves obres. Si el primer home va sortir del fang, el segon ja devia sortir de l’escaiola. Atribuïm als metges una condició gairebé divina per aquesta facilitat de refer allò que la divinitat no ha estat en disposició de protegir. Quatre copets a l’esquena i torni, que hem de veure com evoluciona. Li dic que jo també tinc curiositat de saber com evolucionaré després de la parada obligatòria. «Si ho sabéssim, la vida seria una pel·lícula ja vista. Torni i expliqui-m’ho. I mentrestant expliqui’s. Només hi ha una cosa més apassionant que allò que es veu dels éssers humans: precisament allò que no es veu». La infermera de les mans grosses m’agafa les meves. Tant ella com jo sabem que potser fora d’aquí ja no ens tornarem a reconèixer. Passarem l’un al costat de l’altra i res no ens farà recordar que jo anava caient i que ella anava inventant núvols que em sostinguessin en la caiguda. N’hi haurà prou amb sentir les seves mans prenent-me el pols o comprovant la febre del front per saber que els nàufrags només ho deixen de ser quan es troben una mà que els estira.

Abans d’arribar al vestíbul, en Letamendi em fa entrar a una sala lluminosa i allà em somriuen el senyor Llobregat i el jove Besòs. L’alegria no avisa de la seva arribada. Els feia morts i vivien una mica més enllà. El senyor Llobregat està completament sencer i, per demostrar-m’ho, m’ensenya la seva maleta. El jove Besòs té una pila de cartes amb lletra adolescent a la tauleta de nit. Busco a la cartera i li dono la mitja fotografia de la noia: «És teva, oi?». I ell, amb la claror de qui ho ha vist tot, sentencia: «La foto sí. Però les dones mai no són de ningú». Ens abracem una vegada més i penso que sempre els veuré junts. Els dos són reencarnacions de mi mateix. Jo també vaig trencar el territori pel petó d’una noia que m’esperava a l’andana i ja començo a preparar-me per al moment en què perdi les meves coses i fins i tot la consciència de les meves coses. L’equilibri és caminar posant un peu davant de l’altre per una barra fixa que va de Besòs a Llobregat. Dels seus cossos convalescents, un és resistència i l’altre potència. Distribuint-les a parts iguals, s’acaba obtenint la fórmula de l’existència.