Àlbum de fotos. M’han despertat els gemecs d’una habitació propera i les corredisses de les infermeres de nit. Sento respiracions profundes més enllà dels envans. Per tal de no angoixar-me intento compassar la meva pròpia respiració a la del desconegut que agonitza. Inhalo més aire del que em cal. Impossible tornar a dormir.

Anem caminant sota una pluja anglesa que esponja els camins. Tu t’agafes al meu braç, el meu braç s’agafa al paraigua i el paraigua sembla una perxa salvavides que el cel ens envia per salvar-nos del diluvi. El teu alè floreix en núvols efímers i les gotes donem ritme a milers de petons petits. Avui hem fundat una casa: una circumferència de tela impermeable, un mànec de fusta i l’escalfor dels cossos que no caminen per enlloc. Poques vegades ens estimarem tant com dins d’aquest palau de carícies que fa bullir l’aigua discreta de les borrasques europees.

Miro per la finestra de l’hotel. Frankfurt? Copenhaguen? Munic? La transcendència dels hotels no està en la invitació a l’amor escrita en els llençols, sinó en la frontera entre la vida quotidiana que hi ha fora i la estranya vida íntima que es cova a dins. Te m’acostes per darrere, m’abraces i dius que m’estimes. Mentre m’acaricies veig un camió que s’atura i uns homes que descarreguen caixes de llet. A l’altra banda del carrer una senyora rossa amb bata rega unes flors i contempla l’embús d’unes obres que impedeixen el pas a un transport escolar. No se sent res de la ciutat i, en canvi, sento la música de les pells en buscar-se. A l’amor no li calen coixins interiors, sinó vidres insonoritzats que ens recordin que som dos entre tots i malgrat tots.

Després de la tempesta de paraules has pujat al cotxe i t’he dit: «Ara arrencarem no se sap cap on i estarem una bona estona callats. Si no som capaços de suportar el nostre silenci, donarem la volta i anirem a buscar paraules alienes que ens salvin de les nostres». Fa fred i plovisca. Passen núvols baixos entre vaques mullades. Et sento cantar suaument i a poc a poc va sortint el sol.