Avui a la nit ha tornat a venir el meu fill. La situació de l’habitació no és la mateixa. La butaca on es quedava adormit ha estat apropiada pels veïns de l’esquerra i les cortines no donen el clima d’intimitat necessari. Per això ara les visites són més curtes i menys espectaculars. Flanquejat per dues persones de major gravetat, les meves fractures semblen una broma. M’ha dit que em millorés i que se n’anava aviat perquè l’esperaven a fora. Quan li he preguntat qui l’esperava, ell ha dit «un amic» i s’ha tornat vermell. M’ha fet un petó al front i m’ha promès un altre disc d’uns imitadors dels Rolling que encara ho fan millor que els originals.

Quan m’ha deixat sol he sentit per primera vegada la sensació profunda de l’edat que tinc. Ha calgut aquesta trencadissa per començar a veure-hi clar. M’he passat la vida en un supermercat de sensacions que sempre estaven a l’abast amb la convicció que la casa invitava. Créixer no és col·leccionar-ho tot. Créixer potser és aprendre a poder dir que no a allò que ens agrada massa. Quants anys fa que no em diuen que no? Prohibicions, limitacions, exclusions són cada vegada més primes. L’Estat se’ns torna permissiu, la societat abaixa la guàrdia, la moral es pren amb aigua i gel, la possessió de les coses és a la banda magnètica d’una targeta de crèdit. Sempre tenim una justificació per a les nostres exigències, però ens indignen les limitacions. Al capdavall, quantes vegades, en el dubte moral —moral, encara?— no he arribat a la conclusió que, fos el que fos, m’ho mereixia? En el repartiment de premis s’ha acabat la idea antiga de l’atzar o, més antiga encara, de l’esforç. Ara és una simple qüestió de justícia i de mèrit.

Se’n va el meu fill i em sembla un vell prematur, desorientat i resignat a tenir un pare amb qui pot compartir la mateixa música antiga, la mateixa caçadora de pell i una gasosa i confortable amistat de company de col·legi. Les prohibicions que jo no vull, amb quina autoritat les hi podria imposar? Quan em miro al mirall encara faig ganyotes i trobo normal que a certes botigues encara hi hagi dependentes que se m’adrecin dient: «Què voldrà aquest jove?». Refuso escandalitzat el tractament de vostè per part dels becaris, i a les meves nits hi ha més discoteca que no pas ateneu. He cregut que podia créixer sense fer-me gran i ara ocupo tot l’espai que el meu fill voldria ocupar. Potser li he robat, els hi hem robat, la capacitat de revoltar-se, l’estímul de la conquesta, la imprescindible glòria de riure’s dels usurpadors d’una joventut que ja fa massa temps que ens havia deixat de pertànyer.

Em podré mirar al mirall de la mateixa manera? Seran ganyotes de seductor les que em dedicaré cada matí buscant la mirada eficaç i el cantó bo, o potser seran només les mostres patètiques d’arrugues salvatges, d’ulls enfonsats i de pell tacada? No he volgut comprendre que la formació exigia transformació i ara sóc una peça de porcellana supervivent apedaçada. Pateixo de la ceguesa d’aquells reis del món compromesos en la renúncia de la renúncia a tot allò que ja no ens pertany. Però, com n’és de difícil abdicar!