Torno a l’habitació després d’un dia intensiu de caminadors i crosses. He vist terra i he cridat: «Terra!». He parlat amb uns alumnes sota el porxo i m’he sentit als jardins de l’Acadèmia. He volgut imitar James Stewart i he passejat per les habitacions pregonant com n’és de bonic viure.

Però ara torno a la cambra i m’ha caigut a sobre la realitat d’allà on em trobo. Els llits del senyor Llobregat i del jove Besòs són buits i estan a punt d’endur-se’ls; les cortines han estat despenjades i l’habitació torna a estar gairebé com abans. Una escalfor estranya em puja dels peus. A qui preguntar? Acaben de canviar el torn i ningú no en sap res. Ahir en Llobregat respirava amb dificultat. En Besòs es queixava cada dia més d’un dolor abdominal que els traumatòlegs atribuïen a la reacció de l’impacte. Als hospitals els malalts desapareixen. Alguns se’n van per la porta i d’altres per allà on ho aconsella la disciplina hospitalària. Tants amics que han passat a veure’m i aquesta curiosa parella d’accidentats m’havia aconseguit posar al meu lloc. Sempre són els desconeguts els qui ens ajuden a conèixer. Però, on deuen ser ara els desconeguts? L’escalfor puja cada vegada més ràpida. Supera l’entrecuix, irradia al voltant del melic, s’instal·la per un moment damunt els pulmons. Em prenc el pols amb escàs convenciment, per fi trobo una butaca, just a temps per dipositar-hi el meu pes i el de la baluerna de guix que encara m’acompanya. Quan estic assegut l’escalfor arriba al cap, dic algunes ximpleries i perdo el coneixement. Besòs? Llobregat? No conec ningú amb aquests noms. No és pas una broma? És clar que és una broma, però allò que m’interessa és saber què se n’ha fet dels meus companys. Ho senten, el torn de nit diu que no en sap res i que sent no poder-me ajudat. Però m’ajudaran tornant-me a la consciència. Una mica baix de pressió: això és el que passa. Però, i els altres dos? Ara descansi. Li posaré una injecció i dormirà com un nadó.

M’he quedat sol i sento una profunda tristesa. Han mort, i cap d’ells no havia de fer-ho. A un l’esperava una maleta i a l’altre una noia que es diu Marta. I els esperava jo. I ells m’esperaven.