No tinc res més a fer que recordar els records. La memòria sempre selecciona allò que val la pena ser recordat. Però la memòria no és altra cosa que una funcionària a sou dels nostres interessos. Per això els nostres records són més propers a les cançons de gesta que no pas a l’examen de consciència. A l’hospital vénen a veure’m els portaestendard de la millor memòria. Però potser sabríem més de la nostra vida si vinguessin aquells altres que no volen venir i ens llencessin a la cara la galleda pútrida d’allò que també hem sabut ser sense ni tan sols saber-ho.

Algun dia, agonitzant en un aeroport o captius d’una festa de tercers, es produeix el reencontre casual amb les velles amistats. Són potser més calbes o més cel·lulítiques, però conserven l’empremta del nostre aprenentatge comú i acabem abraçant-los amb la passió del nàufrag. Tants anys escolats i, de sobte, el món torna a ser com un caramel a la punta d’un palet. I les galtones de les dones que un dia van ser noies conserven l’aroma de colònia fosca que ens quedava a les mans de les porteries de la nit o en els petons gimnàstics dels cinemes. Veure-les una altra vegada ens omple de curiositat sobre nosaltres mateixos i, compulsivament, traiem agendes i bolígrafs en un intent desesperat d’hissar la nostra joventut de la claveguera. Aleshores érem herois del no-res i ara, pots comptar!, ens admetem com a administradors de ben poc. Ens posem d’acord per anar a sopar, com si el ritual de la taula pogués tornar-nos la força dels cossos aprenents, i ens bevem dues bones ampolles, delerosos de sorprendre i de sorprendre’ns.

Després, a la bisectriu del cafè, quan ja s’han col·locat tots els cromos de la col·lecció, el mirall vivent que tenim al davant espetega i s’esberla. A l’altra banda de la taula algú, de sobte, ens increpa: «No t’he vist en molt de temps. Però ara vull que sàpigues que em vas fer patir molt». Les ofenses en conserva sempre tenen un regust de vinagre i mentida. L’altre parla de nosaltres i, de tan perversa com és la imatge que ens ofereix, ni tan sols gosem reconèixer-nos-hi. Potser van llegir malament les nostres frases antigues. Ara resulta que els greuges sempre s’escriuen amb tinta de llimona i que amb l’escalfor del reencontre acaba sortint-ne l’escriptura. Ens acabem el cafè convençuts que a la vida no hem estat altra cosa que el mal que hem fet als altres. Durant molt temps ens han dut a dintre com qui porta un fetus mort i ara, molts anys després, ens passen la factura amb l’orgull dels arxivers supervivents. Ni ells ni nosaltres som els companys d’abans. En tot cas, ens sentim serps despistades que anem canviant la pell pels molts camins que ens han dut fins aquí. Però serps, al cap i a la fi, a qui sempre es pot esclafar el cap amb el tacó de la memòria ferida.