Per què la tristesa arriba sense avisar? La tristesa és un miol de gat a l’altra banda de la finestra. La tristesa és una bústia buida, és una revetlla massa plena, és una cambra d’hotel amb el telèfon espatllat. La tristesa és veure com es van encenent les finestres de les cases a l’hora de sopar de qualsevol ciutat estrangera. La tristesa és desitjar despert al costat d’un cos adormit. La tristesa és mirar-se al mirall després de masturbar-se. La tristesa neix d’un piano desafinat i d’una copa sobrera. La tristesa és que es punxi una roda al costat dels murs d’una presó. La tristesa és veure un il·lusionista que no fa il·lusió i un humorista que no fa riure. La tristesa és un televisor que només fa ratlles de desconnexió. La tristesa és el rajolí de la cisterna del wàter que no acaba de tancar bé. L’olor de la tristesa és l’olor del tabac fred l’endemà d’una nit tèbia. El gust de la tristesa és el del petó que mai no hauríem d’haver deixat que esdevingués petó. El so de la tristesa és el d’una llunyana orquestrina d’estiu mentre acariciem un gat desconegut. El tacte de la tristesa és el de la butxaca de l’abric de l’hivern passat, plena de rastres, adreces mal escrites, entrades de cinemes compartits amb algú que avui ja no és ningú. La mirada de la tristesa, en canvi, només es forja en la mirada de tristesa del qui ens mira.

Una cosa és la vida i una altra, ben diferent, les ganes de viure. Què faré el dia que surti de la closca de guix? Potser serà el temps de fer que el guix canviï de superfície. Comença a ser hora d’enguixar les cases i el pensament. Es tracta de rescatar la paret blanca per tal que el gerani rebenti, de retrobar-se amb els dits dels peus i deixar que ells triïn per nosaltres i ens duguin a l’aigua o bé a l’herba, a l’estiu que emergeix de les rajoles o a l’escalforeta juganera d’uns altres peus reconeguts a les fronteres dels llençols. De sobte m’he quedat sense idees i sóc aquí, estassat en una vorera amable, veient com el món va allunyant-se i sense esma de córrer darrere seu.

Però estic creixent, que és la millor manera de morir. I enyoro aquell estiu breu que algun dia entrarà per les escletxes del cos. I enyoro un llit desfet que exhali l’aroma de la fleca dels somnis. Ara entenc que massa vegades se m’ha fet tard de tantes ganes que tenia d’arribar abans que ningú. Fa anys i panys que reparteixo conceptes i opinions com qui sembra arròs al pas dels nuvis del saber, i d’això en diem docència.

A l’intermedi de la vida ens sentim més vas que no pas font. Sempre plens de líquids aliens, sempre trencadissos a les nostres pròpies mans tantes vegades clivellades pel tall imprevist de tantes coses que mai no sabrem, encara que ho fem veure.