El senyor Bruc se m’ha posat als peus del llit, ha dit el seu nom, m’ha preguntat com estava d’ànims i tot seguit ha afirmat: «Doncs anem a treballar». A la seva mà un parell de crosses m’esperaven. Per als professionals del cos, siguin fisioterapeutes o gimnastes, anar a treballar significa posar en moviment una eina rovellada. El senyor Bruc m’invita a treballar després de massa setmanes de quietud. M’incorporo lentament i li recrimino que no m’hagués advertit de la seva visita. La importància de posar-me dret exigia una frase històrica, un pensament gairebé tan transcendent com el de Neil Armstrong en xafar per primer cop la Lluna. El terra cau molt avall i tots els objectes que m’han fet companyia prenen, de sobte, una nova perspectiva: el got d’aigua no és un cilindre, sinó una circumferència; el llibre no és un plec de fulls, sinó una fotografia amb lletres. En gairebé un minut he recorregut els milions d’anys de l’evolució humana que van des dels rèptils fins a Adam. Ja sóc un mamífer, no per atrotinat menys erecte. Em calço les crosses a cada braç, faig força i dono les primeres passes cap a altres mons. Avui visitaré el món de l’alçada humana, el món del passadís de la planta de trauma, el món fascinant de la màquina de cocacoles, amb bona sort el món del vestíbul. Em sobrevé el dubte de saber si el pijama que porto és adient a la transcendència del moment —potser una bateta?: vinga la bateta— i em miro davant el mirall i fins i tot m’afaito i m’agrado, que ja era hora. Al senyor Bruc li dic que no em deixi, que em porti amb les meves crosses per aquest territori que, d’acord amb el poeta, ha esdevingut per a mi l’àmbit de tots els àmbits. Vull conèixer l’origen dels sorolls, de les olors i de les rialles que he anat escoltant durant tants dies. Visito cuines, sales d’espera, dispensaris. En Bruc em deixa una estona assegut en un banc. Des d’aquí veig com arriben les ambulàncies que una matinada em van dur fins aquí. Les surt a rebre una dona vestida de blanc que potser es diu Beatriu. Només jo crec veure sobreescrit al rètol de l’entrada d’Urgències l’admonició dantesca: «Abandoneu tota esperança, vosaltres que entreu».