Tot és blanc. Com una plana buida. Com una llum que s’acosta. Com el sostre de l’habitació, la bata de la infermera, el guix del meu cos, el silenci de la consciència.

Visc en blanc de cotó fluix, en blanc de glaç i en blanc de cendra. Veig somriures blancs que s’acosten i es fonen quan em miren el blanc dels ulls i la pell blanca i clivellada de dolors de llençol.

Una llum blanca va aparèixer darrere la corba i la llum se’m va empassar mentre el vidre es convertia en diamants. Algú va treure’m un mocador blanc de la butxaca i me’l va posar a la cara. Era un mocador brodat amb unes inicials que no eren les meves i que ara duu la meva sang escrita.

Sento les busques d’un rellotge que deu ser al damunt del capçal del llit on jec. M’imagino una circumferència blanca i no sé si el temps em porta cap endavant o cap enrere. Tenia cinc anys quan la gata de casa va tenir gatets. Només ens en vam quedar un, i jo hi jugava cada tarda entre els encenalls que li feien de jaç. Era un gat blanc i se’m va quedar mort als braços. Avui, sento la meva pròpia respiració, i és com si aquell gat volgués tornar a reviure mentre clava les urpes a les parets interiors d’allò que hauria de ser el meu cos.

Em diuen que és hora de dormir. M’apaguen el llum i un enorme camió obre la boca per engolir-me. Només duc a la mà el seu mocador, com una penyora que potser ens hauríem pogut tornar a veure.

La mort és estar morint i no pensar-hi. Algú em dóna una mà entre els llençols. A poc a poc la mà s’esmuny com una corda humida i relliscosa perduda enmig d’un oceà de llet, de glaç, de guix de pissarra, de randes de robes interiors desconegudes. Tombo el cap i sento el tacte càlid dels coixins. Noto la lluïssor humida de les meves pròpies llàgrimes. Lluny d’aquí se sent la cadència aquàtica d’una ràdio. I dic «pare» i dic «mare», i m’adormo sense poder ni recordar el meu propi nom.

És hora d’aturar-se. És hora de frenar. Abans que el blanc ens esclafi les ombres fèrtils de tot allò que encara no sabem que som.