Com hauria estat el meu enterrament si no hagués sobreviscut? Aquesta és la impúdica ostentació a què es pot lliurar un accidentat fart d’estar en la mateixa posició. Què haurien dit els amics? Qui m’hauria dut flors? Qui no podria contenir les llàgrimes? Em calen imatges per poder posar figures al paisatge fúnebre. Recordo el dia que vaig veure aquella antiga amiga de pell i de somnis sota les voltes gòtiques d’una església vinclada sobre un taüt. Ens vam saludar amb aquell somriure de dol amb què es cobreixen les paraules de colors. Feia temps que vivíem dues vides i la mort d’un tercer ens havia fet retrobar. Potser viure no és altra cosa que jugar a la gallineta cega de la mort. «També jo vaig arribar a pensar que seria eterna», va dir-me ella en veu baixa. «I aquí estem, veient-nos envellir als enterraments». Els pas del temps és una pell de dona, és aquest segon de més de la mà de l’un damunt la mà de l’altre, és aquesta mirada mantinguda que ens estalvia la nosa de tantes carícies equivocades. Ara, quan ens trobem a l’entreacte dels anys, els enterraments ja només són el moment delicat del recompte. Moren pares i mentors, cauen les primeres nòvies sota les rodes dels camions o queden atrapades a les teranyines asèptiques d’hospitals impotents. Ens quedem sense ancoratges i, quan ens trobem, semblem globus a punt d’esclatar que voleiem entre les voltes gòtiques, sempre massa a prop d’arestes esmolades, de gàrgoles àvides i dels ullals vibrants dels ratpenats de pedra.

A vegades la notícia de la mort ens arriba carregada amb l’espoleta retardada d’un suïcidi i, al mig de l’ofici, ens envaeix una volàtil sensació de supervivents en deute, com si la mort voluntària d’un company d’armes o d’idees fos una mena de peatge que les generacions massa ràpides han de satisfer per trobar el pedal del fre i no haver de baixar en marxa. En condicions normals s’hauria parlat de l’absent, però ara se’ns fa difícil dir alguna cosa que no ens faci còmplices de la seva mort. Si era tan bo, per què no li ho vam dir mai? Si era tan imprescindible, què va fer que ens el deixéssim oblidat a les golfes de la nostra història comuna? Ni tan sols ara, en el moment de l’enterrament civil que significa esborrar el seu nom de l’agenda, som capaços de recordar quan vam trucar-nos per darrera vegada, de què vam parlar i amb quina tranquil·litat devíem dir-li: «Fins aviat» o «Ja ens veurem».

I de sobte, entre la ràbia de veure’l allà, per damunt de tots nosaltres, amb la impudícia d’exercir d’enterramorts d’ell mateix, algú ens prem l’esponja que duem al clatell i pensem que, per suïcidis, millor fotre-li un tret al nostre mirall abans que decidir matar el món en un mateix. D’aquests enterraments sempre ens acomiadem sense paraules, com si la mera consciència de saber-nos fos més important que la suma dels que som i dels que quedem. Caldrà anar fent, doncs. I sense mirar gaire enrere. Al capdavall, el pitjor del suïcidi no consisteix en el gest ni en la protesta. El pitjor del suïcidi és que et mors.