Em desperto raucant davant la mirada comprensiva d’un amic. «No hi fa res, es veia que dormies de gust». Tots dormim unes quantes hores al dia, però la contemplació del son d’altri suscita en els desperts una innecessària indulgència, com si ens haguessin enxampat assaborint una de les nostres febleses. Dormir sempre és una feblesa per a l’insomne, de la mateixa manera que l’amor és una claudicació per al cast. «Doncs, sí: estava dormint. He passat molt mala nit». Mentre els ulls s’acostumen als contorns, es va dibuixant una silueta vella i coneguda. És un home alt, d’ossos pensats per dur els millors abrics i arribar abans que ningú a la defensa contrària. «Hola, Aribau, gràcies per haver vingut». Ens coneixem d’ençà de l’escola, el gloriós 6è B, que abans havia estat 5è, i 4t i 3r. Tot un desvetllar a la vida amb els mateixos companys i un seguiment postescolar fruit del voluntarisme d’un parell d’agendes. A vegades les famílies extenses són més fidels que les famílies intenses.

L’Aribau s’asseu i es posa a parlar de la feina. Tenim la mateixa edat, però ell no disposa de temps per perdre. La seva empresa no és pas la seva empresa, però la primera persona del plural li esquitxa tota la narració. Ha vingut a fer una visita hospitalària o a preparar-se per un eventual consell d’administració, tant se val. Potser vol parlar del triomf i s’ha quedat aturat en els gests com ara la indiscutible possessió de l’última paraula. Ben mirat, l’Aribau no em parla de la feina —una empresa poc estimulant de plàstics i extrusionats—, sinó del seu lloc en el petit món dels extrusionats. Mentre em parla del compte de resultats i de la competència dels països de l’Est, imagino la seva mirada extrusionada que es precipita com un ocell voraç sobre tot allò que el paisatge té d’extrusionat: potser aquella gandula de plàstic abandonada al jardí, el contenidor del carret on la infermera va deixant les xeringues, la peça de la quilla d’aquella barca que ara es veu a l’horitzó. Un món extrusionat envolta el triomf daurat del meu company escolar. L’Aribau, però, no està del tot content. El plàstic crea vocacions, i en el món de l’empresa res no és indiscutible. Pugen llops de plàstic carregats de màsters i de més hores de les que podem tenir. Realment, què en quedaria, de l’Aribau, sense la seva mirada extrusionada? De sobte em veu i em parla del seu cotxe nou, del seu fill que va deixar empresarials i que ara vol fer dansa clàssica, del colesterol i de la manca de temps. «Els rellotges em mosseguen el canell, i quan me’ls trec, hi veig les empremtes d’unes dents menudes que em xuclen la sang». «Això no és teu, Aribau. Això ho va dir en Cortázar. Te’n recordes, que va haver-hi una època en què llegíem Cortázar plegats?». Quan s’acomiada em toca el guix i el rostre se li ennuvola, com el plàstic vell i mat dels jardins. Ara li vénen ganes sinceres de parlar dels vells bons temps. Però ja és tard. Em diu que em millori i jo li dic que es cuidi. Ha invertit mitja hora de la seva vida només per recordar que algun dia ell també era fet de carn plorosa i d’ossos fràgils.

Abans de l’accident, quantes vegades havia pensat en la meva pròpia mort? L’Eclesiastés ja adverteix que hi ha un temps per matar i un temps per morir, que hi ha un temps per abraçar i un altre per deixar-se abraçar. Per a nosaltres mai no ha estat temps de matar, però a mesura que han anat passant els anys hem anat eliminant noms de les agendes. Noms escrits en amistats de llarg recorregut. A vegades noms estimats per la fiblada d’uns instants. Tots esborrats amb el cautxú esmolat d’un pneumàtic de moto, o amb un cavall blanc entestat a passar pel forat d’una agulla hipodèrmica, o penjats del coll amb la corda més prima del violí del desamor. Les estadístiques ens diuen que som a la flor de la vida i en reconeixem en el temps que fa la mort més dolorosa, potser perquè és més improbable. Mai no podem omplir la mort d’un fill o d’un pare. «Voldria morir perquè ell visqués», és una frase de la desesperació romàntica. Però sempre que he vist una moto tombada damunt l’asfalt, amb els sucs minerals regalimant entre sang calenta, m’he vist a mi mateix amb el casc com a mortalla. I sempre que he vist la clepsa de l’amic llisa i esmolada per la quimioteràpia a l’altra banda del vidre d’aïllament, m’he vist a mi mateix en la vergonya íntima d’ensenyar el rostre de la mort tot desitjant que algú em fes creure en el rostre de la vida.

Potser perquè he tastat la mort de prop haig de metabolitzar totes les vides que se m’acosten. De la feblesa del cos en sortirà la llibertat de la ment. When the mind is free / the body is delicate, feia dir Shakespeare als seus personatges. A la cort de Lear no hi ha altre poder possible que el de la consciència d’anar-nos fent companyia mentre anem escrivint una i altra vegada sobre les vacil·lants línies escrites que algun dia vam donar per bones. En la delicadesa del cos hi ha les ales que fan volar el pensament. Em fa mal tot, menys l’evidència emocionant de ser tan lúcid. No em fa mal res, menys la impotència de no poder comunicar la meva lucidesa. De tant que sento, em manquen les eines per escoltar-me.