Tot és més petit ara. Tinc una cortina blanca a l’esquerra i una altra a la dreta. Com a estadant més antic de la cambra, m’han reservat el lloc central, que és una mica més ample. Les hores següents han estat un constant anar i venir de personal sanitari. El doctor Letamendi ha vingut a demanar-me excuses per la forçada interrupció de la meva soledat. Li pregunto pels meus nous veïns. El de la meva esquerra és un noi de tretze anys. El de la dreta un home de setanta-nou. Greus? Hi ha hagut morts i ells encara són vius. La gravetat no està tant en el futur dels cossos, sinó en els sofriments acumulats del passat. Un tren els ha dut al límit i ara totes les seves cèl·lules han de tornar al punt de partida a peu.

Una cortina pot ser muralla o pantalla. Sento la respiració grinyolosa del vell i els gemecs interromputs del jove. De sobte el meu patir s’ha esvaït i em sento el més lúcid d’aquest estrany Gòlgota hospitalari. La mort és tan a prop que ara sé que ja no moriré aquí, però intento absorbir el patir dels altres per descarregar-los del seu. Això és la redempció, al capdavall. Si Jesús no hagués mort en una creu, sinó en el llit central d’un hospital, el cristianisme no hauria existit, perquè la gent busca sang per segellar contractes i creences. Si en comptes de soldats romans, al peu de la mort hi hagués fet guàrdia la infermera de les mans grosses, no s’haurien vessat llàgrimes de contricció i els misteris de dolor ja no serien misteriosos. Si Jesucrist hagués viscut la passió, en el llit d’un hospital, mai no hauria volgut ser el fill de Déu: s’hauria estimat més, abans de l’agonia, deixar la seva missió redemptora, cobrir-se amb un llençol i fugir per la porta d’urgències fins a un lloc on la mirada del Pare no l’encalcés. Des del llit central d’una habitació de la planta de traumatologia m’imagino els dubtes del crucificat. Són precisament els dubtes que el fan home entre els homes. Si no hagués tingut la por escènica de la història, Jesucrist hauria subornat els guàrdies perquè el baixessin i li donessin l’alta. La por de la mort doblega la més forta de les voluntats. Es pot morir per un mateix, però el cos es revolta quan comprova que està morint pels altres.

Ara el vell delira i demana aigua. No té esma de trucar el timbre o, nou com és en el seu ofici de malalt, no sap encara on és. Potser aquest home feia temps que s’havia preparat per a la mort, però aspirava a una mort reposada i tranquil·la, embolcallada amb la vànova del llit familiar i amb la presència de fills i néts al seu voltant. Potser fins i tot s’havia estudiat unes darreres paraules que quedarien impreses en la memòria de la nissaga, paraules pensades en nits de vigília, destil·lades amb enginy i amb vocació de profunditat. I ara podria donar-se el cas que les últimes paraules del vell fossin una vulgar sol·licitud d’aigua i que l’únic testimoni de la seva mort fos un altre ferit immobilitzat que es troba a l’altra banda d’una cortina.

L’aigua arriba i les forces tornen. En els moments més tràgics i més dolorosos l’aigua és un líquid carregat d’energia. L’aigua dels malalts és una aigua mínima, amb prou feines unes gotes als llavis que vinculen el moribund al planeta de les plantes, de les pluges i de les llàgrimes. Sento en mi una tristesa que no havia tingut en tots aquests dies. A la dreta molts anys d’experiències estan a punt d’anar-se’n dintre d’un cos massa fràgil. A l’esquerra totes les esperances dels tretze anys corren perill de quedar-se al coixí. Quin estrany vertigen el que s’experimenta al centre del temps! La transmissió de la saviesa entre generacions que s’ha interromput. A dreta i esquerra una mateixa respiració s’arrapa a les cortines. Si la mort va passar de llarg en aquesta habitació, quina necessitat tenia de tornar? Ara formularia els desigs més impossibles per retornar els meus companys al món de la tranquil·litat confiada. Però ja he fet tard per als desigs. Aprofitant la pluja que espanta els turistes, els captaires de la ciutat s’han tret els pantalons i han entrat a les fonts públiques a recollir-hi totes les monedes.