SÒCRATES. Està bé, Hermògenes, vegem si et sembla que també s’esdevé el mateix amb les coses que són. Per a cadascun de nosaltres l’essència llur fóra diferent, tal com afirmava Protàgores quan deia que l’home és la mesura de totes les coses; i el que em sembla que les coses són, així són per a mi, el que et sembla a tu, això són per a tu. O bé creus que tenen una certa estabilitat en l’essència llur?

HERMÒGENES. Justament, Sòcrates, en una ocasió trobant-me empantanegat vaig ser dut a la tesi mateixa de Protàgores. Però no em sembla pas que sigui ben bé com ell diu.

SÒC. Què, doncs, et deixares dur al punt de no creure que existeixi cap home malvat?

HER. Oh no, per Zeus, al contrari; sovint n’he fet l’experiència i em sembla que hi ha homes molt malvats i ben nombrosos.

SÒC. Què, doncs, i de molt bons no et sembla que n’hi ha?

HER. Sí, poquíssims.