Àlbum de fotos. M’arriben les veus d’un programa de ràdio de matinada. Gent desesperada explica coses que mai no havien sortit dels seus llavis. El simple fet d’haver-les dit els omple d’esperança. Quantes coses he callat per por d’enfrontar-me al meu propi ressò? Buscar sempre ha estat més estimulant que trobar. Però l’alegria de la troballa no compensa l’angoixa infinita de la recerca.

Plovisca damunt la coberta de la nau de pedra. Espera difícil i tensa en un espai moll orfe de coloms. Per on arribaràs, ara que et conec? Et podré veure de lluny abans no em vegis? Passen dones com tu que mai no seran com tu. Les veig venir amb la seva passa incerta i una amarga calitja a la mirada. Caldrà xafar fort a terra si volem trobar-nos. L’amor sempre fa les rajoles relliscoses.

Avui juguem a parxís. Les fitxes s’han desplegat per un palau enorme i ens haurem de trobar a cops de dau. Les multituds són fangs apegalosos. La gent ens ha unit i ara ens separa. Coincidirem en la distància curta sense ni tan sols poder fregar-nos les mans. Finalment et veig, una entre tantes, i tu em mires entre un horitzó d’espatlles vinclades. De sobte l’enorme arquitectura s’ha convertit en miniatura. I tu i jo ballem un vals tan rodó com la nina àvida dels ulls.

El desig camina una passa més endavant que l’esponja xucladora dels cossos. Ens fa por la soledat de la nit, però ens agrada l’aventura. A aquestes hores les robes cauen tènues i silencioses com les fulles de la tardor. La pell de la nit llisca com una ambulància tranquil·la, que sempre sap on ha d’anar i que dóna bàlsam a les ferides de les petites bestioles engabiades.