Fa temps que estic engabiat en una caixa blanca i uns fils que em sostenen les articulacions de titella, però avui he sentit la lenta agonia del nàufrag a qui s’acaben les forces. Disposo d’un petit aparell de disc compacte connectat a uns auriculars. El puc fer anar endavant i endarrere amb la pressió d’un sol dit. El meu fill va venir a veure’m i va decidir subministrar-me discos. «Aquí tens John Lennon. És de la teva època», em va dir amb complicitat de col·lega. I jo, col·lega de Lennon i col·lega del meu fill, passo alguns matins fent ballar estómac, fetge i budells amb la música i la veu de Lennon fins que avui les piles han començat a fer figa i he sentit la tristesa de Lennon com si el tingués en braços mortalment ferit davant l’edifici Dakota i cantés per a mi la seva última cançó:
God is a concept
by which we measure our pain.
I say it again, I say it again:
I el pobre Lennon, marejat al carrusel del tocadiscos, ha anat insistint, amb la veu ennassada d’unes bateries cansades, en tot allò en què ja he deixat de creure:
I don’t believe in mantra
I don’t believe in yoga
I don’t believe in Buddah
I don’t believe in Jesus
I don’t believe in Elvis
I don’t believe in Kennedy
I don’t believe in Keats
I don’t believe in Zimmermann
I don’t believe in Beatles.
I just believe in me.
Yoko and me and that’s reality.
Dream is over.
Tots els somnis es van acabant. L’hagiografia moderna demana sants imperfectes que substitueixin els antics camins de perfecció. En lloc dels sants Domingo Savio o Maria Goretti, ara caldrà trobar nous personatges en el santoral de la nova fe dels mitjans de comunicació: santa Janis Joplin, el beat Jimi Hendrix, l’apòstol Bob Marley, la preciosíssima sang de Jim Morrison i, sobretot, aquest gran pare de totes les esglésies que va ser en Lennon. Abans el vam gaudir i divuit anys després toca plorar-lo. En el record col·lectiu sempre hi ha un taller de reparacions que acaba fent el trucatge per tornar l’home al mico o la imatge a l’imaginari. El mateix ens va passar amb Emesto Guevara, el mateix que amb Antonio Machado. L’abús necrofílic dels sants laics és el paradigma d’aquests temps orfes en què per sobreviure cal aplicar-se constantment la fórmula «abans sí, ara molt pitjor». En la latria constant de l’«abans» es condensa la necessitat d’un temps viscut en les contradiccions del directe i l’angoixa d’haver de dependre de la suposada llarga vida de les piles. Cada dia hi ha algun aniversari per tornar a sembrar el jardí del passat. Tornarem a exhumar el cadàver de Lennon tantes vegades com convingui. I després arribarà l’aniversari del sergent Peppers. I la commemoració de la primera menstruació de Yoko. Vam creure viure un temps irrepetible i ens ha tocat gronxar-nos en un vídeo sense fi d’auto-homenatges que volen reflectir la imatge de la nostra joventut suposadament heroica. També nosaltres acabarem morint algun dia, potser de vells o potser d’avorriment. Però ho farem, això sí, amb les piles ben posades.