És fàcil dir que les coses són com són, però ara les coses ja no són com pensàvem que haurien d’haver estat. Venim de l’aigua i l’aigua pot ser la nostra fi. L’aigua menuda que ens sembra la cara de projectes, l’aigua de seda que entapissa les roques i l’asfalt és la mateixa aigua que et fa relliscar a les carreteres i et deixa a la boca del camió. L’evidència de la mort dura molt poc. Molt menys que l’evidència de la vida. Desfilen els rostres, les sensacions, les certeses, i tot llisca dintre d’una carcassa incontrolada. Recordo. Homes amics gronxant-nos al caire de les últimes copes de la matinada. Parlem de les dones que hem tingut i de les que mai no tindrem, sense voler reconèixer que les dones mai no s’arriben a tenir. Música de piano, potser un ragtime d’aquells que obliga a botines blanques i armilla llampant. «Calleu!». I tots callen. «Us diré una cosa». I tots: «Digues-la». «Doncs mireu —és bonic mentir entre homes que saben que la vida no és res més que una mentida compartida—, faré una declaració institucional». «Vinga, va, fes-la!». I aixecant el got amb solemnitat trencadissa potser dic: «M’ho he passat tan bé a la vida que em podria morir ara mateix». Grans aplaudiments, i ara és el pianista el qui em dispara de lluny amb la cançó de Casablanca. El temps passarà per davant de la finestra. Però, i si realment em morís ara mateix? Com pensava morir? Perquè existeix un estilema de la mort i a tots ens agradaria morir de sobte, dormint en un avió del pont aeri com la Mary Santpere, o ràpidament, després d’una gesta heroica, com qualsevol ciutadà anònim que salva ciutadans anònims d’una riuada o d’un naufragi. «Un bel morir tutta una vita onora». Doncs això. Qualsevol cosa abans que un accident de trànsit a altes hores de la matinada, tornant d’una casa que no és la pròpia casa, amb l’olor a les mans d’un cos que ens haurà de negar al dipòsit de cadàvers i que haurà de dir: «No el coneixia de res», i amb un mocador a la butxaca que no forma part del patrimoni tèxtil de la família. Quantes coses s’han mort sota el camió mentre el meu cos sobrevivia enmig de la blancor?

Sento una conversa que s’acosta. Veus d’homes i d’alguna dona. És una conversa tranquil·la i lleugera, com de festa mundana, d’aquelles de copa a la mà i somriures automàtics. Han arribat als peus del meu llit i les rialles s’ofeguen entre la urgència d’un acudit i la seriositat de l’àmbit. Són els metges. Repassen les xifres que els dóna una màquina i les comparen amb les que hi ha anotades a la pissarreta que penja del capçal. En altres temps els metges haurien preguntat: «Com es troba?». Però ara la màquina ho diu tot de forma més precisa. Preguntar com es troba un moribund és una pregunta dolorosa, perquè fa pensar al malalt en l’existència d’altres sensacions millors que les seves. Els metges toquen, furguen, aixequen els llençols, enlluernen el blanc dels ulls i diuen paraules de moltes síl·labes: politraumatisme, hematúria, escafoides i fins i tot immobilitat. Abans d’anar-se’n, el més alt de tots em mira i diu que he tingut molta sort, però que hauré d’estar completament quiet durant un parell de mesos. Braços, cames, pelvis, mans pengen ara de la teranyina mèdica. Puc parlar i escoltar. Una gran sort, en efecte.