Vaig endreçant les coses que he anat acumulant al llarg d’aquestes setmanes. Ningú no m’ha dit res sobre la meva marxa cap a casa, però noto lleugeres impaciències i frases al·lusives. Ha tornat el meu fill i ja no ha estat per portar-me nous discos vells, sinó per endur-se els que em va deixar. La meva dona ja no compra més revistes il·lustrades de la setmana, sinó que rellegeix les de les setmanes anteriors. Els metges em veuen caminar pel passadís i diuen que em vindran a veure, però després no vénen. Començo a fer nosa i a fer-me nosa.
Em miro al mirall una vegada més. D’ençà que estic dret vaig a mirar-me al mirall molt sovint. Busco damunt la meva pell les empremtes de l’accident i no les trobo. Però alguna cosa li ha passat a aquesta cara que em mira. És una cara que no riu, que parla amb el clatell i que dibuixa interrogants amb les celles. Mai no m’havia preguntat qui era i des de fa dies em busco i em trobo. Peter Pan va morir dintre la ferralla i a mi em van salvar. Ara em toca anar estirant el fil de la memòria. Al capdavall som allò que hem estat. Potser no es pot canviar la realitat de les coses, però sempre es pot canviar la mirada sobre la realitat de les coses. Pensava que tants dies d’immobilitat em trasbalsarien i, en canvi, fins i tot ara que ja puc aixecar-me, busco moments de quietud. Sento un cos de porcellana i un justificat tremolor per por de les esquerdes.
Recullo llibretes amb anotacions, màquines de calcular, tres o quatre centenars de mots encreuats dels quals cinc encara estan per completar. En altre temps m’hauria capficat en l’obtenció de les respostes dels encreuats, però ara ho veig com una mania neuròtica que mou a una hilaritat compassiva. A la clepsidra algú ha substituït l’aigua pel mercuri i tot va més a poc a poc, les hores són més denses i els pensaments potser fins i tot poden començar a dibuixar-se com a pensaments. Entre els objectes que vaig ficant a la bossa ha aparegut la fotografia arrugada d’una noieta. Les coses esbarriades del jove Besòs devien barrejar-se amb les meves i ara m’he convertit en el notari pòstum del seu amor petit.
Alguna vegada, d’ençà que controlo les crosses, m’he acostat fins al carrer. Un dia d’aquests m’obriran la porta i hauré de caminar amb més o menys gràcia i tornar a la vida quotidiana. Deixaré que els alumnes facin signatures al guix i hauré de rebre enhorabones i felicitacions per la meva convalescència. M’agradaria dir-los que no sóc ben bé el mateix i que el tacte d’una mà encaixant la meva o la paraula d’afecte sincer no s’obliden fàcilment quan el rebost s’ha buidat de forma traumàtica.
Cap on aniré quan surti d’aquí? A la dreta o a l’esquerra? Esperaré que alguna de les meves famílies em vingui a buscar o potser aniré a fundar famílies noves? La soledat ens obre l’accés a l’esperit i el patir li dóna carta de naturalesa. Però realment he patit? El dolor dels músculs i dels ossos, aquest dolor que, segons em diuen, aniré experimentant poques hores abans de ploure, ha estat un dolor domesticable. Potser el patir encara ha de venir. Viure sense pensar és de franc. Pensar en allò que anem a viure mena a l’angoixa. Ara he après que els ossos són, paradoxalment, la part més sòlida de la condició humana.
En aquests darrers dies noto una petita ombra que m’acompanya a tot arreu. Encara no he après a pujar escales, però quan arribo al primer graó l’ombra ja és a dalt. M’aturo davant una bella desconeguda i l’ombra ja està desplegant la seva panòplia de seduccions. Dubto abans d’engrapar el telèfon i trucar a segons qui, però l’ombra ja ho ha dit tot i ja ha penjat. Amb aquesta petita ombra em toca ara conviure i aprendre a domesticar-la mentre l’escolto: «D’ara endavant estarem sols i ningú no ens mirarà ni a tu ni a mi. Fer no és sempre fer, sinó saber que podem fer. I el vent fred d’aquesta nit ens dirà a l’orella que ho podem tot, que som immortals, i li respondrem agraïts et creiem, vent, et creiem. I deixarem plegats, tu renascut i jo la teva ombra, que els verbs s’ofeguin a la palangana amb què, quan érem petits, invitàvem a la lluna de la finestra a dormir al costat del nostre llit. A la teva nova vida ja no hi ha lloc per als adjectius, tot és absolutament substantiu. La ciutat se’ns quedarà buida només perquè puguem anomenar-la sense que el soroll ens distregui. Fins ara encara jugava a daus amb el temps, però a tu el temps ja t’ha donat tota la sort que potser et mereixies. No per haver sobreviscut saps encara allò que és la vida, però sí que comences a entendre allò que no és. No són les roses del jardí, no són les guerres del telenotícies. Són roses encara més roges quan s’obren en un llit per a dos, guerres encara més sangonoses, potser més idiotes, sempre molt més properes. Ens queda l’amistat d’haver-nos conegut i reconegut. L’amistat és aquesta sensació d’haver arribat. L’amistat és saber que fins i tot a les nits més tristes és possible trobar mans càlides. L’amistat és tenir ambaixadors dels d’abans, que treien espases quan sentien blasmar el nom de l’amic. L’amistat és no dir-nos res quan volem estar callats sabent que podríem dir-nos-ho tot. L’amistat és cap pregunta i totes les respostes. L’amistat són les teves sabates en els meus peus».
Petita ombra engendrada del guix i del dolor, exploradora del que he estat i del que seré, guarda’m de mi mateix, atura’m el pensament quan el cos ho reclami i construeix-me la cleda d’una vida tranquil·la. A aquestes altures ja he comprès que la finalitat última de totes les ambicions és ser feliços a casa nostra.