En Rosselló se’n va perquè el nen s’ha posat a plorar. «M’han dit que no és bo dur els nens a l’hospital, però no sabia amb qui deixar-lo». En Rosselló encara no sap que els diumenges són el dia del pare tardà. Se’ls veu als parcs infantils fent anar un gronxador o ensinistrant tobogans. A vegades, enduts per l’audàcia, fins i tot gosen introduir unes farinetes llefiscoses a la boca badada del nadó. Podrien ser considerats els nous pares si no fos perquè són uns pares a punt de caducar. Els acostumen a acompanyar, en aquesta exhibició de la paternitat dominical, dones granadetes que en els darrers anys van saber passar dels texans a la roba interior fina i que, finalment, van descobrir que les ideologies passen i només queda la biologia, per això convé no fer-la esperar.

Mentre escolto en Rosselló fent magarrufes al seu fill, emergeix del cabàs tota la por acumulada en silenci. Han estat nou mesos de lectures mèdiques i d’estadístiques angoixants, d’anàlisis a cegues i d’aquesta culpabilitat gasosa que produeix la convicció d’arribar tard a gairebé tot. Precisament per ser fills del 68 van estimar-se amb la passió del seixanta-nou, que ni engreixa ni prenya. Durant anys en Rosselló va considerar més noble lliurar-se a la causa de la tribu abans que a la causa de l’espècie. Durant molt anys els fills van ser una marxa enrere encallada o un misteriós caprici de la lluna; en tot cas, un error a l’aprenentatge infinit dels cossos. Diu en Rosselló amb un sing-sing a la mà: «Mai no es van entendre els fills amb la revolució». I té raó. Potser perquè els nens tendeixen a créixer i certes revolucions ni avancen ni deixen avançar.

Abans d’anar-se’n en Rosselló s’ha pentinat les clarianes i s’ha sentit més jove. Sap que els fills petits són un gadget que rejoveneix el pare. Però en l’ostentació d’aquests nadons concebuts pels pèls hi ha l’ombra de l’home reempeltat. Un bon dia es miren al mirall i veuen que ja no són com fins ara: uns cabells blancs repetits, un plec nou sota la parpella, el retrobament fatigat del pijama de cada nit. És aleshores quan es tanquen en allò de més seriós que conserven i es posen a copular amb el neguit de les finestretes a punt de tancar. Creuen invertir el seu darrer esperma en un testament carnal que digui: «Juro al món que en algun moment hi he estat». Sargantanes tafaneres que van perdre la cua en moltes batalles i que ara es disposen a veure-la créixer un altre cop.