Fa dues hores que en Rosselló seu a la cadira de les visites. No és pas la primera vegada que ho fa. Té el rècord de resistència en visita hospitalària. Mirem la televisió plegats, de tant en tant s’aixeca i va a fumar a fora. Quan torna sempre em porta uns deliciosos bombons de xocolata que venen en una botigueta de la planta baixa. El primer dia en Rosselló em va dir que l’empresa on treballava estava fent aigües i que, mentre durava la suspensió de pagaments, havien donat vacances a mitja plantilla del departament de projectes nous. Per això tenia tant de temps lliure, perquè ara calia vendre els vells projectes, però no esmerçar ni un duro en projectes nous. A en Rosselló no li fa tanta por l’atur com quedar-se aturat en la seva gimnàstica diària de pensar idees i màquines noves. «Per què els homes sempre ens veiem en la necessitat d’anar una mica més enllà?». Allò que em ve a dir en Rosselló és que la decadència de la masculinitat pública comença a vegades en l’àmbit laboral. Ell, que havia estat un executiu agressiu, ara s’adonava que tota la seva agressivitat havia estat una ficció inseparable del currículum i que es viu molt millor en la petita conformitat de les ambicions menudes. «Sé que sóc feliç perquè no sento la necessitat de pensar en quelcom precís». Ho deia Gabriel Celaya, el qual es va sentir un enginyer del vers però no pas de la riquesa material. Si l’espècie dels Rosselló es multiplica, per a què serviran els homes del demà? Desprovistos de l’agressivitat dels colzes blindats, malcontents per la seva dependència del premi, de l’ascens o de l’augment de sou, quines virtuts suposadament virils adornaran l’organigrama de la producció? En Rosselló ha trobat el cel a la terra en aquesta parada forçada. El temps, per a ell, és ara una sorpresa permanent que esmerça en la pràctica d’obres de misericòrdia, com anar a visitar els malalts, o en la reflexió íntima sobre el món que l’espera. El futur no el preocupa. Em diu que ja té previst cobrar l’atur i treballar des de casa en projectes nous per a clients nous. Em diu que durant tots aquests anys ha reunit uns estalvis considerables obtinguts d’estranyes i opaques inversions. Em diu que allò que el preocupa de debò és el futur del seu fill, enfangat en la indefinició professional i navegant de carrera en carrera sense cap esperança d’èxit. Em diu que, en canvi, les seves dues filles no tenen aturador: sempre han estat molt estudioses i la seva intuïció els obre moltes portes. Mira cap a la finestra i diu per a ell mateix amb música de sospir que el món professional va sent envair per les dones. Potser ja era hora, doncs. Potser sí, però si als homes ens treuen l’esperit de superació professional, què ens quedarà? En Rosselló diu més amb els seus silencis que amb les seves paraules. La dona ha après les normes del món dels homes i les ha après millor. Potser l’home quedarà com la peça necessària per infringir les normes que ell mateix ha creat. Davant la intel·ligència femenina, l’home se sent confortat per la seva astúcia en el desenvolupament de la trampa. En Rosselló dubta. Jo li recordo el que m’acaba de dir: l’atur fraudulent, la inversió fosca són els poders que li permeten desgranar el seu temps recuperat. Aquelles quimèriques virtuts virils ara han estat substituïdes per la decadència del mínim esforç. En Rosselló no vol que el seu fill sigui la llumenera que mai no podrà ser. Allò que seria prestigiós de debò fóra tenir un fill simplement espavilat. La capacitat de maniobra val més que el rigor de la ciència. Nedar i guardar la roba dóna més rendiments que fer cada dia cinquanta piscines. «Me’n vaig a veure passar els trens». Li dic que compti els llibres que hi ha a cada vagó i que endevini el sexe de les mans que els sostenen. Quan se’n va passadís enllà se sent l’estrèpit de molts mil·lennis de masculinitat esmicolats sota el pes dels dies laboralment buits.