Passem comptes. Han transcorregut tres milions i mig d’anys d’ençà que havia pogut conèixer Lucy, potser ofegada o potser devorada per un cocodril als confins d’Etiòpia. Els antropòlegs que la van trobar i que en van estudiar el que fins ara és l’esquelet més antic de restes més o menys humanes, la van batejar Lucy per una cançó dels Beatles que escoltaven cada nit al campament: Lucy in the sky with diamonds. Els etíops, més savis que els savis occidentals del 1974, la van anomenar Birkinesh, que significa «persona valuosa». Els ossos de Lucy no son gaire diferents dels meus. Ella pujava als arbres, tenia les falanges arrodonides i el genoll li permetia un gir que nosaltres ja ni demanem d’un futbolista. Devia fer poc més d’un metre i abans de morir probablement va llançar una mirada a les muntanyes que l’envoltaven. Tres milions i mig d’anys després la població humana ha passat d’uns quants milers d’homínids a més de sis mil milions de persones. Però les muntanyes que va veure Lucy per darrera vegada continuen tenint el mateix perfil que aleshores i les dents dels cocodrils, uns sauris antics i insadollables, segueixen sent allà a prop per dissuadir les Lucys contemporànies que es banyin soles. Els vint anys de Lucy no són pas gaire diferents dels meus quaranta. Ella, com jo, també veia cada dia el mateix paisatge. Però la seva gent encara no havia après a enterrar els morts ni, en conseqüència, a pensar en la mort com allò que ha d’arribar i que ens ha d’agafar preparats. Haurien de passar tres milions i mig d’anys, cent mil més cent mil menys, per arribar a Neandertal, per pintar les bèsties caçades a les roques i per guardar per a la vellesa.

I què em queda a mi per a la vellesa? Ajuda’m, Lucy, no voldria equivocar-me en el pronòstic com devies fer tu. Va haver-hi un temps en què l’important eren els dies. La vida podia canviar de la classe de matemàtiques del dilluns a l’excursió del dissabte. Després el temps es va fer més estable i l’important ja eren els mesos. Em preguntaven l’edat i jo matisava: «Quinze anys i mig», i aquest mig tenia un valor fundacional. El progrés va anar desgranant-se en altres unitats de temps que no eren ben bé temporals: l’època Glòria, l’època Montse, l’estiu Yvette, la setmana Mariella. I després els anys vinculats a llocs de treball, com si dugués la marca d’un ferro roent al mig del front. Quan els anys es posen a córrer, agafen la velocitat de la gravetat i les espelmes dels pastissos es multipliquen. I ara, quan un camió nocturn ha estat a punt de bufar-les totes, potser és el moment de passar els comptes cap endavant. Saps imaginar, Lucy? Quantes revetlles de Sant Joan em queden? Quantes capbussades a mars transparents per després sentir la sal abrusant-me els llavis? Quantes tardors hauré d’anar a l’armari a posar-me l’armilla de llana perquè comença a fer fresca? Quantes emocions nadalenques i quants raïms de cap d’any duen el meu nom crescut a l’escorça dels ceps? Quantes vegades podré veure l’esclat groc de les mimoses o la bandera blanca dels ametllers florits? Quants moments de plaer podré dir que han brollat dels meus braços? Quanta gent em queda per conèixer i quantes ganes em queden de conèixer gent? Moriré com tu, Lucy. I a mi ningú no em mesurarà els ossos ni farà hipòtesis sobre la meva vida. Passar comptes no és destriar pèrdues i guanys. A aquestes altures de la vida passar comptes comença a ser el més semblant a un precari control de les existències. Som allò que hem estat, arrossegats per forces que no sempre controlàvem. Ara haurem de disposar-nos a ser amb la serenitat dels jugadors d’atzar. Créixer és renunciar a lluitar contra els instints.