Fa estona que estem muts. Ella llegeix una revista il·lustrada. La veig, perfectament asseguda i retallada a la cortina vaporosa de la finestra. Ella no és una visita en el sentit habitual de la paraula. Ella hi és perquè hi ha de ser, al capdavall la infermera l’ha fet entrar dient: «És la seva dona». Li ha costat trobar una petita erola de pell entre el guix per dipositar-hi un petó fraternal. Després hi ha hagut una estona de mínima activitat, quatre trucades pendents, l’administració dels pocs recursos de l’habitació i finalment l’entronització solemne de l’esposa damunt la cadira pacient de l’esposa.

Ara vetlla la desferra d’allò que durant bastants anys va ser el seu home. Fa temps que noto l’excés del possessiu. Són nostres els fills, els germans i els pares, perquè la filiació, la fraternitat i la paternitat van més enllà de la voluntat. El meu marit, la meva dona, són realment propietat d’aquells que se l’atribueixen? També diem «el meu paisatge», perquè creiem que nosaltres som l’última peça que dóna sentit a l’harmonia de les formes. Potser els marits i les dones són, l’un per a l’altra, la consolidació d’un paisatge interior que permet el silenci fèrtil, la complicitat del gest i el respecte per les coses ocultes que sempre acaben fent mal quan es converteixen en paraules destil·lades.

Ella ara somriu. Una ombra li passa per l’esguard. Només cal veure’m, lligat i trencat com una exaltació de l’ortopèdia, per pensar en la mort i evocar el que hauria pogut ser un funeral amb vestit de dol, esqueles als diaris, llàgrimes inconsolables i un forat de vellut a la boca de l’estómac. A vegades, marits i dones pensem en la mort de l’altre, però de seguida n’esborrem el pensament, com si imaginació i confirmació es poguessin confondre. A vegades marits i dones pensem en la vida perdurable, una llarga existència compartida que es destil·larà —segons les estadístiques— fins a assolir una esperança de vida que ja supera els vuitanta anys. Des de la seva cadira d’esposa pacient ella veu, adolorit i avariat, un espòs que és una de les peces del paisatge de la nova vida. Ben aviat els nens deixaran de ser nens i començaran a anar-se’n, arribarà la descoberta dels espais d’una casa inquietantment buida, ens enlluernaran els rectangles de llum que deixen a la paret els quadres fugitius, ens reconeixerem en els mateixos acudits repetits una i una altra vegada, en l’evocació de les mateixes anècdotes viscudes amb els mateixos amics, en la constatació que l’encarnació del desig no és sempre una experiència desitjable.