Han arribat els metges en formació de combat. El doctor Letamendi, el més veterà de tots ells, es fregava les mans amb posat de canonge abans de dir-me que tot anava bé, tot s’anava calcificant més de pressa del que esperàvem i es disposaven a treure’m una part de la cuirassa de guix. En comptes d’estar penjat i immòbil, d’ara endavant podré estar incorporat al llit i fer petits moviments amb els braços. Escolapi colla però no ofega.

Les hores que han seguit l’alliberament parcial de l’escaiola han estat un parc d’atraccions mentals. He vist un braç petit, flonjo, que s’anava formant dintre el líquid amniòtic de l’habitació. Estic renaixent, però ho faig a peces. Avui estimo el meu braç retrobat. M’han donat un pes de cinc quilos que haig d’engrapar amb la mà i fer flexionar l’articulació per despertar els bíceps adormits. M’han dit que no em cansi, però tinc ganes de cansar-me, no pas com fins ara amb l’ensopiment de la immobilitat, sinó amb la fatiga fèrtil de la suor i de l’esforç. Per això faig anar el pes amunt i avall cinquanta, cent vegades fins que no puc més i el petit halter cau a terra amb gran terrabastall de rajoles ferides. Aleshores em miro el braç novell, tremolós encara per la tensió muscular, i miro de recordar-li la seva història.

Aquest és el braç del canvi de marxes que va reduir la velocitat del cotxe abans de l’impacte. El braç que va cobrir-me amatent el rostre abans que el meu cap esberlés el parabrisa i els seus diamants es clavessin en els ulls i la cara. Però aquest també és el braç on s’apropen les dones que m’han tingut i les que em tindran, el braç que serveix per fer-les sentir acompanyades sense sentir-se posseïdes, el braç on va arrepenjar-se ella per fer realitat la frase de Clemenceau quan deia que «el moment més bell de l’amor és quan es pugen les escales». I és també el braç del poder, el braç que competia amb la força del braç del company d’escola entre la cridòria dels amics. És el braç que temps era temps va aixecar el puny de la revolta i que, més tard, va servir de guia a ministres econòmics que no sabien economia. També és el braç dels pocs cops de puny, el braç que dóna impuls a les boles de billar, el braç que va sostenir un nen i el que va llençar terra sobre el taüt dels pares.

Avui només sóc braç. Amb el braç em toco la pell que encara es deixa tocar. Em furgo els forats del nas, em frego els ulls, em frego les genives, m’anrenco algun cabell i me’l miro com si fos la fulla d’una heura crescuda al voltant d’una estàtua abandonada. El braç mòbil em permet arribar al telèfon i posar-me l’auricular a l’orella. Hi ha un món per conquerir a la força renascuda d’aquest braç. Avui el cervell és una nosa davant l’extrema grandesa d’una musculatura flàccida. Estic abandonant el dolor i aviat oblidaré aquest desvetllar lentíssim dels sentits. Potser la curació definitiva acabarà provocant-me la nostàlgia del dolor i de la immobilitat. N’hi ha hagut prou amb un braç perquè en comptes de pensar enrere hagi tornat a pensar endavant. La meva ànima és avui en aquest braç que vol anar-se’n per la finestra. El cos reviu i m’ha segrestat l’esperit. Però encara no sé on em durà en aquesta segona etapa de les cèl·lules.