Fa estona que en Villarroel intenta definir les diferències entre el pernil curat del sud-oest i el del sud-sud-oest. Ha tingut dues interrupcions del telèfon mòbil. Cada vegada que sona, en Villarroel es passa la mà pels cabells, mormola una petita excusa i se’n va a la cantonada més allunyada de l’habitació a disparar monosíl·labs. Quan el mòbil sona per tercera vegada, el tanca i exclama: «Ja no puc més». Així es queda callat una bona estona.

Es troba a la meitat de la quarantena, viu raonablement bé, se’l veu content i, de sobte, acaba de descobrir que la seva màxima il·lusió a la vida és jubilar-se. Podria semblar una broma, però ho diu amb aquesta mirada llunyana amb què s’intenten comprendre tots els cels de la terra. Té ganes de baixar del vertigen de la vida. La seva pell comença a revestir-se d’una blancor marmòria d’estàtua. Potser ja ha començat les seves memòries, ha plantat unes quantes dotzenes d’arbres, ha subscrit una dotzena de pòlisses i s’encastella a la seva segona i pòstuma residència. Abans la biologia tenia espai per als coneixements. L’edat tenia la compensació del saber i el poder era una derivació de la saviesa.

Avui, però, el saber és en una pantalla a disposició del primer espavilat amb ganes de manar i en Villarroel sent el pes d’un cervell antiquat dintre d’un cos que no es rendeix. Ni és tan tauró com els seus fills ni tan escèptic com els seus pares. Incapaços de canviar les coses, es resignen a canviar la mirada sobre les coses. I les millors mirades no poden dependre del bip d’un mòbil, sinó de la lenta i tranquil·la vocació de jardiner. Encara serà veritat que la vida és en una altra banda. En Villarroel té ganes de desertar i ara experimenta el calfred relaxat que segueix totes les frenades sobtades. En va tenir prou amb un glop de segle per passar de l’anarquisme a l’aigua mineral amb gas. En quinze anys va fer massa coses per primera vegada i ara comença a comptar les coses que estan pendents d’una darrera vegada. Vol jubilar-se perquè ja no fa falta, però en canvi es fa molta falta. Al seu darrere hi ha molta gent que es busca als miralls i que només aspira a esborrar-se de les nòmines. Gent que, ara mateix, s’estima més el pas lent de les glaceres que no pas les riuades dels torrents.