Ara només sento el silenci, aquesta vibració interior que esgarrapa la pell de dintre enfora. Potser hem arribat fins aquí carregats de sorolls només per poder escatir la importància dels silencis. Tantes xerrameques inútils, tantes paraules torrencials, tantes músiques que ens recorden mans i rostres desdibuixats. Sento el tic-tac del rellotge i ja no sé si considerar-lo com un compte endavant o com un compte enrere. Ara, a la frontissa de la nit, provo de degustar els sons del capvespre. És aquella hora entre gos i llop quan tots els grisos es vesteixen de festa i els ratpenats juguen a ser coloms venecians. A la llunyania potser s’ha encès la llum d’una casa. S’acomiaden veus humanes i l’aire és un paper de cel·lofana llis i lluent sense cap arruga. Un grill comença a afinar l’instrument davant el faristol de la nit. Cau una fulla seca damunt l’asfalt i, a la llunyania, se sent la remor mecànica d’un motor que va i ve, arrossegat per la màgia de les corbes, ara silenci i ara llum, com si fos una serra que va partint el paisatge en dos.

Enyoro també el silenci de les primeres platges, a l’hora en què els pocs banyistes es fiquen al mar a poc a poc com si baixessin lentament per una llarga graonada d’escumes. Se sent la galopada rabent d’un gos i del seu alè excitat per l’amo que llença pals i pilotes a condició que el gos les torni amb el posat triomfant de qui duu perdius i guatlles encara calentes. Sota la sorra estranyes bestioles subterrànies parlen de les seves coses. Més enllà, a les planures i als aiguamolls s’escolta el silenci dens de la boira. I de les ciutats també ens arriba el silenci de les pistes de tennis abans del match ball, i el silenci de quan l’obrer del martell hidràulic ha decidit anar a prendre un cafè, i el silenci dels nens que dormen a casa entre els grinyols serens de l’amor dominical dels pares, i el silenci d’abans de la tempesta, i el silenci culpable o el silenci que atorga.

Ara, a l’habitació del costat ha caigut un got a terra i se senten passes d’urgència damunt la nit esmicolada. El silenci absolut no deu existir, perquè per viure el silenci sempre ens cal una persona callada i viva, i la vida sempre fa soroll de budells i de batecs o de raneres agòniques. En el silenci voluntari ens sentim millors. No vull sentir ni un «bona nit» aquesta nit callada. El soroll no ens fa el bé. I el bé no acostuma a fer cap mena de soroll.