El sol sempre ha sortit per la banda de mar. El comú de la gent ens emocionem quan veiem que el sol es pon encara més enllà de l’horitzó. El cap de Súnion aplega cada dia milers de pelegrins embadalits per un fenomen totalment vulgar del sol que es capbussa. Els crepuscles són evidents a tot arreu: el Sol i la Terra es fan companyia, però mai no es fan crepuscles l’un a l’altra. Perquè existeixi una posta de sol és imprescindible que hi hagi una mirada humana. I la mirada humana és fàcil a mitja tarda, però és al límit quan dubta entre aclucar els ulls de cansament o esbatanar-los definitivament al dia que s’estrena. Potser la mesura màxima de l’amor es troba en l’emoció de veure com la claror del sol va creixent per darrere de l’esquena nua de l’amant adormida.

Els metges em diuen que acabo de néixer i ja tinc quaranta-cinc anys. Se suposa que he arribat fins aquí sabent algunes coses d’allò que altres no saben. Em diuen professor i em fan comentaris d’economia; jo he de pensar que sóc professor d’economia i fer cara de professor d’economia, que és el que s’espera de mi. Tinc quaranta-cinc anys i sóc professor d’economia, la qual cosa potser és un oxímoron, una figura retòrica que en la seva pròpia definició es nega a ella mateixa. Com es pot ser professor d’una suposada ciència més incerta que la meteorologia o la genètica? No em faci cas, doctor. Ho deia de broma. Les regles de l’economia són exactes i inapel·lables, això sí, amb una sola condició: que s’apliquin quan les coses ja han passat, abans mai. El saber humà és tan infinit que només serveix per explicar allò que ja no té remei i no per inventar remeis que ens estalviïn les catàstrofes. Realment considera que estic de bon humor, doctor? Com vol que no estigui de bon humor si vostè i els seus col·legues no paren de recordar-me que s’han equivocat de planta i que ara mateix, en comptes de ser a traumatologia penjat de les quatre extremitats enguixades, hauria de ser a neonatologia, xumant-me el dit en un bressol i buscant algú que em volgués adoptar una vegada més? Posi un anunci als diaris, doctor, un anunci que digui: professional liberal, ocasionalment atrotinat i, pel que es veu, dedicat a la docència de l’impossible busca mare amantíssima que li faci carícies possibles. A tots els hospitals sempre hi ha molts més orfes que no pas mares. Al capdavall, què és un home sinó un inadaptat sexual que creu que planta el pal de bandera a l’entrecuix del món quan, de fet, tan sols desitja una falda on plorar mentre una mà maternal li desenreda els cabells i les idees?

Però tinc quaranta-cinc anys. I quan el sol surt per l’horitzó dels llençols buits em pregunto si no serà més dolorosa la melancolia del futur que no pas l’evocació experta del passat. Tràgica constància la de la bisectriu: se sap convergent a l’origen de l’angle i es veu cada vegada més lluny de les línies que la van inaugurar. Nascuda per a l’equilibri dels espais, l’excés d’espai acaba devorant-la en l’infinit.