Poders ocults

LORD BYRON

Ens havíem estirat i estàvem totes quatre agafades de la mà. A la meva dreta, la Greta tenia els ulls verd profund closos i somreia. A la meva esquerra, l’Ellie movia els llavis cantant alguna melodia dins la seva ment. L’Aiine estava asseguda també amb els ulls tancats i les mans juntes. Els últims rajos càlids de sol queien sobre els nostres rostres pàl·lids com el regal d’un astre rei que anava a morir. La llum donava pas a la foscor, i aquesta foscor tenia més per mostrar que la pròpia claror. Els misteris de la nit. El poder del desconegut.

La brisa suau ens refrescava la pell i ens feia pessigolles, jugant entre els nostres cabells, tots de diferents tons. Els meus caoba, els de l’Ellie morens, els de la Greta pèl-rojos, els de l’Aiine castanys. El lleu xipolleig de la Lydia i la Kim a l’aigua, discret i relaxant, era l’únic que sentíem. Ja només hi érem nosaltres i els Doots. La Sylvie havia tornat a casa i no la veuríem més fins demà. Vaig experimentar amb l’únic poder que podia sentir ara mateix meu. La percepció externa. Vaig assaborir el poder d’en Jeremy i el vaig combinar dins la ment amb el de la Kim. Els dos junts eren totalment compatibles i harmònics. En canvi, si intentava barrejar el d’un d’ells amb qualsevol altre, perdien el valor anterior. Si em concentrava molt podia aïllar un sol poder i identificar els seus augments i disminucions. Vaig entendre que tot i que quasi imperceptiblement, cada moviment d’un àngel alterava els nivells del seu poder. Quan s’aixecaven aquest augmentava, quan s’estiraven es relaxava, quan parlaven adquiria un moviment semblant al d’una ona, i quan feien moviments bruscos, com els de la Kim a l’aigua barallant-se amb la Lydia, augmentaven molt considerablement tornant-se un brunzit permanent.

Podia dibuixar dins la meva ment les ones representatives dels canvis dels diferents poders en relació als moviments i accions de cadascú. Fins i tot els podia identificar pels sons característics que tenien. Si afinava molt l’oïda, el moviment brusc era un brunzit, Tona un xiuxiueig vague, i els canvis d’estat normals i senzills un lleu sospir. A cada experimentació meva sentia un formigueig agradable a la boca de l’estómac, com una espècie de nervis que naixien i creixien a mesura que anava endinsant-me més i més en el poder d’algú concret. Sentia el meu propi poder. Humà, però poder al cap i a la fi. Vaig decidir intentar una cosa. Alterar jo mateixa les seves ones. Vaig escollir Tona de l’Aiine, que era la que estava més tranquil·la. Vaig visualitzar-la completament i em vaig prendre el meu temps per sentir clarament el seu murmuri suau i relaxat. Vaig estar ben bé deu minuts concentrada en ella. Un cop estava completament segura de conèixer aquell poder com si fos el meu propi, vaig notar un lleu canvi en la meva anterior sensació de formigueig. Va desaparèixer i la meva pell notà una ràfega de brisa nova, diferent. No em vaig atrevir a obrir els ulls, tenia por. Vaig tornar a concentrar-me en Tona i, lentament, vaig desviar-ne la trajectòria amb la imaginació, amb la ment. No es va notar cap canvi. Llavors vaig centrar tota la meva atenció en allò, i, sense ni respirar, vaig fer apujar Tona més del normal.

Es va sentir un crit. Espantada, vaig obrir bruscament els ulls. L’Aiine s’havia aixecat de cop. Tots ens havíem aixecat d’un bot i l’observàvem amb cares angoixades. La Kristin va aparèixer al llindar del bosc i es quedà rere un arbre mirant-me fixament, amb les celles arrufades, interrogant. Li vaig tornar una mirada carregada de por.

Què he fet?

Assentí lleument i tancà els ulls, concentrant-se.

—Què ha passat, Aiine? —L’Ellie li agafà la mà.

El seu rostre estava pàl·lid com la llet. Tenia el pols altíssim, podia notar el seu poder tremolós.

—No ho sé…

La mirada d’en Jeremy va trobar la meva. Arrufà les celles i travessà la distància que ens separava per agafar-me la mà i apartar-me d’allà. Mentre deixava que m’arrossegués, vaig murmurar una frase de disculpa cap a l’Aiine que ningú va sentir. Vam travessar el bosc en silenci i ens vam aturar a l’arbre on havíem estat dies abans. Durant el trajecte, m’havia anat mirant per sobre l’espatlla, per assegurar-se que m’havia recuperat del xoc. Finalment va deixar-me anar la mà i em va encarar.

—Has sentit un augment del poder? Per això has xisclat? Estàs bé? Els hi hem dit que vigilin, que ets molt sensible a…

—Jeremy, calla, calla, calla! —el vaig interrompre bruscament, girant-me d’esquena a ell, tapant-me la cara amb les mans.

Es va fer un silenci sepulcral. Com li diria? Vaig inspirar unes quantes vegades.

—He sigut jo.

—La que ha xisclat, ja… —començà, sense entendre res.

—No. Jo he fet que l’Aiine s’aixequés de cop.

En Jeremy es va quedar callat una bona estona.

—Com? —digué finalment, amb un fil de veu—. Com ho has fet?

—Puc percebre el poder, i he après a concentrar-me molt en ell. Volia provar si era capaç de modificar les ones de poder que dibuixava la meva ment —vaig dir, massa ràpid—. He augmentat bruscament Tona de l’Aiine i s’ha aixecat de cop. Li ha fet mal.

—Pots modificar els nostres nivells de poder… —afirmà, amb la veu mig tallada.

—Puc llegir els vostres moviments només a partir de la percepció del vostre poder.

No va respondre a això. S’acostà lentament i m’envoltà la cintura amb els braços, recolzant el rostre damunt la meva espatlla. Vaig tancar els ulls, assaborint el seu suport.

—És genial que entenguis el teu poder. No sé com t’ho fas ni perquè ho pots fer, però és genial.

—Li he fet mal… —vaig dir, amb la veu trencada.

—No, només l’has espantada —em consolà, besant-me els cabells—. Te n’adones com d’especial és aquest poder?

Vaig sospirar sonorament.

—Ho haig de dir a la Sylvie.

—Demà al matí —murmurà—. Ara anem a casa.

El cel, d’un blau claríssim, començava a perdre la seva brillantor, i la brisa es tornava més freda. Em vaig tombar lentament i vaig deixar que en Jeremy m’abracés, sentint la seva dolça escalfor celestial.

Tenia por del que acabava d’aprendre. D’unes capacitats i uns poders que em costava entendre, però que a la vegada, controlava com si conegués de sempre. Com si hagués nascut amb ells i ja els hagués après a utilitzar abans. Un temps que no recordava.

—Anem… —murmurà, entrellaçant els seus dits amb els meus.

* * *

La Kristin m’esperava asseguda a la barana del porxo de la Reya. Balancejava gràcilment les seves cames llargues i blanques i tenia la vista fixa al terra. Quan ens va sentir arribar va alçar el rostre i ens escrutà amb la mirada, intentant endevinar els nostres pensament. Vaig caminar cap a ella i em vaig asseure al seu costat.

—Ho he fet jo.

—Ja ho sé —digué, amb veu dolça, agafant-me la mà i col·locant dos dits al meu pols.

—I… què haig de fer? —vaig murmurar. La meva veu va sonar angoixada i trencada.

Va alçar la vista cap a mi i m’observà amb uns ulls curiosos.

—Com que què has de fer? —Les seves mans eren càlides al voltant del meu pols. Començava a notar un formigueig dèbil.

—Amb aquest poder. Amb això que sé fer. Com puc evitar-ho? —va arrufar les celles i em deixà anar.

—Per què vols evitar-ho? Tens un poder, els poders no s’ignoren, es treballen i es desenvolupen. Si el tens és per què t’ha de fer servei, no vénen sols…

Vaig sospirar sonorament i m’oferí un somriure encoratjador.

L’estiuenc cel argentí s’anava enfosquint a mesura que passaven els minuts. Els mosquits sorgien de tot arreu i la brisa requeria un jersei prim. Durant el crepuscle, el clar adquiria un aspecte encantador hi havia milers de llumetes entortolligades per entre les branques dels arbres, dels porxos, entre tronc i tronc. Els nois havien portat unes taules davant la caseta de la Reya i les estaven omplint de menjar. Les noies havien anat a veure la posta de sol. Les podia distingir aclucant una mica els ulls i aixecant la vista envers la claror. Tres puntets foscos en la immensitat. La Reya, que caminava amb dificultats, no podia enlairar-se durant l’embaràs i es va quedar amb mi asseguda al seu porxo. Va fer una ganyota de dolor quan el petit li va donar una cossa. Somrient, em va convidar a acostar la mà i a sentir-lo.

—Mira, li agrades… —murmurà, observant amorosament el seu ventre prominent. Les meves mans podien notar com el petit es bellugava a la panxa de sa mare. Vaig fer un ample somriure inconscient. Era fascinant.

La calidesa del ventre de la Reya era el lloc més segur on el seu petit podia créixer. El menut es bellugava de forma insistent, estirant les cametes i fent-li cosses. Vaig acostar l’oïda a la panxa i vaig tancar els ulls.

—És increïble… —vaig murmurar.

La Reya somreia.

—Pots notar el seu poder? —preguntà, acariciant-se el costat on acabava de rebre un cop.

Vaig concentrar-me una mica i vaig aïllar les ones de tots els qui eren al nostre voltant. No notava res. Cap brunzit, cap vibració. Vaig provar de concentrar-me en trobar alguna variació en el de la Reya. I la vaig encertar. Paral·lela a la seva ona, un murmuri molt lleu es bellugava, com una respiració lenta i descompassada. Una alteració. Una altra… Podia notar com el nadó movia les manetes i com els seus genolls plegats acariciaven el cordó umbilical…

—Oh déu meu…

—Què passa? —Vaig apartar-me de la Reya, que em mirava amb ulls tendres—. Estàs plorant, Katye…

Sorpresa, em vaig eixugar les llàgrimes que se m’havien escapat.

—L’he sentit… —vaig murmurar, entre sanglots emocionats.

—De debò?

—Sí… el seu poder creix paral·lel al teu. Si m’hi concentro molt puc identificar cadascun dels seus moviments… Puc visualitzar el nen, Reya!

La Reya es tapà la boca amb les mans. Tenia els ulls plens de llàgrimes. Les dues vam començar a plorar a llàgrima viva, abraçades, davant les mirades atònites de l’Eidurn, en Sergei i en Jeremy que s’havien quedat parats amb els plats a els mans.

Vam sopar tots junts quan ja era fosc del tot. L’Argimir i l’Eidurn s’assegueren a cada costat de mi i no van parar de fer-me riure durant tot l’àpat. La Sylvie presidia la taula, que estava decorada amb roses de colors clars i espelmes amples, i plena de platets amb menjars típics de la zona. Em va estranyar no veure cap dels pares dels qui seien al meu voltant. Quan ho vaig preguntar, l’Eidurn va tenir el detall de ser el primer de respondre’m.

—Que no ho saps? —posà cara d’espant i obrí molt els ulls, en posat dramàtic—. Els àngels, quan naixem, ens mengem els nostres pares…

L’Argimir va posar els ulls en blanc i la Kristin em picà l’ullet des de l’altre banda de la taula. Va somriure maliciosament i segons després l’Eidurn cridava com un esperitat que siusplau el deixés en pau.

—Els nostres pares encara no han vingut, arribaran a finals de març i es quedaran fins el novembre aquí —m’explicà l’Argi, per sobre dels crits de l’Eidurn i les rialles de la resta—. Els avis dels Doots viuen la major part de l’any aquí però al desembre i al gener són a Australia amb els seus fills… i la resta est à repartida pel món…

Com que m’havia llevat molt aviat, no vaig trigar a notar que em pesaven els ulls. Havíem acabat de sopar i de repartir gelats per tothom, i estàvem asseguts en grupets petits parlant en veu baixa. Vaig recolzar el cap a l’espatlla d’en Jeremy, que s’havia concentrat en acariciar-me els cabells i encara em feia venir més son. Els sons del meu voltant es van convertir en una suau remor de converses que no entenia, i les dèbils llumetes enmig el blau obscur d’aquell cel encegador em van fer caure, sense trobar resistència per part meva, en un son profund.

* * *

Vaig aterrar violentament en un lloc on el terra de parquet estava calent. Els llums d’aquella llar de foc em van fer retornar a la visió d’aquella nit de desembre. I la veu, a la meva esquena, em transportà d’immediat a aquella escena. En Dante. Vaig retrocedir, espantada i amb el cor desbocat. En Dante vociferava furiós, agitant les mans amb violència, d’esquena a mi. Però no era a mi. Em vaig aixecar, ell no em veia. Darrere meu hi havia l’Edrik. En Dante, totalment fora de si, li estava recriminant alguna cosa que no podia entendre.

—Com m’heu pogut fallar! Fallar-me… a mi! D’aquesta manera! Sou la vergonya dels Àngels Purs! —cridà en Dante, davant la mirada impassible de l’Edrik, que es mantenia ferm i no semblava tenir intenció de sentir-se penedit per res—. La noia… aquesta noia! La filla d’Irina! Ara ja és massa tard! Massa tard! Ara ja és sota el poder dels Armas! Maleït sigui! —clavà el puny a la taula més propera, que trontollà pel cop—. La guerra no servirà de res si no la tenim a ella, ho entens, Edrik, ho entens?

L’Edrik no parpellejà.

—Dante, què són aquests crits? —la veu autoritària d’una jove em va fer estremir. Era ella, la misteriosa Kaelah, la desconeguda per tothom.

La seva presència, en lloc de calmar en Dante, com havia ocorregut l’últim cop, el féu empal·lidir encara més. La fúria feia brillar els seus ulls malaltissos.

—Tu… tu! Tu vas portar la desgràcia als nostres!

Em vaig girar, per veure la reacció de la noia.

Duia els seus llargs cabells escalats recollits en un monyo alt, una camisa que accentuava els seus atributs, cenyida al cos, i una faldilla negre fins als genolls. Premé els llavis suaument, i després observà el seu acusador amb ulls burlescos.

—Que estàs de broma, Dan? Jo? Jo us he dut la desgràcia? —No se’m passà per alt que no s’inclogués en la frase—. Jo? És el poder d’Irwa, el que veieu reflectit en les accions de la filla d’Irina. Vau escollir jugar a despistar, canviar el destí per assegurar-vos el triomf… fer-la més feble… i esteu perdent. La vostra estratègia resulta… penosa, estimat Dante.

En Dante es deixà caure al seu seient. Respirava agitadament.

Però ara ja és massa tard. Tot està en marxa, no hi ha tornada enrere. La història es mostrarà davant seu. No podrà ningú evitar que conegui la veritat. Això és només el principi. I ella n’és la protagonista —prosseguí la Kaelah. Em sentia com si se’m dirigís a mi personalment. Com si m’hagués llegit el pensament, girà el cap envers a mi i féu un lleu somriure—. I ella és l’única que pot acabar amb això.

L’Edrik sospirà.

—I què és això tan curiós que us volta per la ment, Kaelah? —murmurà.

La Kaelah es tombà, aliena als qui l’envoltàvem, i digué, mirant a l’horitzó a través d’aquella finestra…

—Que no ho farà. El destí és ella. Ella és el destí. Us vau equivocar des del primer instant. Però ara… ja és massa tard.