El llac Irwa
La nostra història era el fil central d’una trama, d’una teranyina que feia segles i mil·lennis que s’havia començat a teixir.
Un fil que no hauria d’haver existit mai però que, com totes les coses importants en aquesta vida, arribà, es presentà, i ni ell ni jo vam tenir el valor, l’esma, el poder, la força d’enfrontar-nos-hi. Quan tot començà, ja no hi hagué tornada enrere. Només mirar endavant. Vaig cometre errors, sí, i mai m’ho perdonaré. Però estic segura de que si tornés a ocórrer, hi tornaria a caure.
LLa meva habitació era més petita que la resta de les de la casa, amb parquet al terra i bigues de fusta al sostre. Ell llit estava col·locat a la banda de la paret que donava al bosc mil·lenari d’Irwa, i damunt dels seus peus hi havia una petita finestreta des d’on s’hi endevinava el reflex de l’aigua els dies de lluna plena. A la seva dreta, enganxat a la paret lateral, hi havia el meu escriptori, un moble restaurat de fusta antiquíssima on el segon i el quart calaix mai s’havien pogut obrir del tot. Al seu damunt hi havia el meu enorme pot de colors ple de bolígrafs, plomes, regles, llapis, pinzells, tisores, i qualsevol altre estri susceptible de poder-hi encaixar, a més del portàtil. Al costat esquerra de l’escriptori hi havia tres prestatges plens de diccionaris, llibres de l’escola, caixetes plenes i alguns ossets de peluix i al dret una porta que antigament comunicava amb l’habitació contigua. A la paret de la porta d’entrada hi havia un enorme armari ple de prestatges on guardava els meus llibres. Hi havia fotos, capses, records i sobretot novel·les, moltes novel·les, les que la mare m’havia anat regalant des que tenia ús de raó. A l’altra banda de la porta hi havia una calaixera on guardava la roba i un petit armari encastat a la paret lateral. Finalment, una tauleta baixa reposava al costat del llit. A terra hi havia estores de colors i damunt del llit mantes i coixins, molts coixins.
La primera vegada que vaig ensenyar-li a la Kim feia ja dues setmanes que havien arribat al poble. De seguida es va aturar a inspeccionar els llibres, les caixes i les fotos, amb un somriure entusiasta i moltes, moltes preguntes. S’havia assegut damunt el llit individual amb les cames creuades, d’esquena a la finestra, un cop acabat l’interrogatori, amb un posat tot satisfet. Com de costum, a fora, hi plovia. Feia dues setmanes seguides que plovia i jo em moria d’impaciència per anar a Irwa amb la meva barca. La Kim em notava nerviosa i intentava distreure’m.
—Explica’m alguna cosa, Katye.
Jo no tenia cap ganes d’explicar-li res en concret. Vaig estirar-me damunt una pila de coixins del terra i vaig protestar.
—Estic cansada, plou, necessito sortir d’aquí! —vaig remugar, amb la cara contra un coixí.
—Per què no m’expliques coses del llac?
Vaig deturar-me.
—Coses del llac? Què vols saber?
En aquell moment ens havia cridat la mare per què baixéssim a ajudar-la amb les bombetes de la sala principal. El tema havia quedat en l’aire i ara em rondava pel cap mentre em treia la roba que havia dut a l’escola i em posava uns texans vells i un jersei que m’anava massa gran sota la caçadora vella de la mare. Em vaig recollir els cabells sota una gorra i vaig sortir corrents de l’habitació per baixar ràpidament les escales, evitant que ningú em veiés i em pogués convèncer per ajudar-lo a fer qualsevol cosa. El cel s’havia aclarit i els núvols semblaven proposar-me una treva momentània. Tenia poc temps, però l’aprofitaria. Sentia el cor bategant-me fort, era incapaç de passar tant de temps separada del llac.
Vaig sortir per la porta del darrera de la cuina ignorant un somriure còmplice de la Julie i em vaig encaminar per la grava fina de l’entrada del bosc, travessant-lo ràpidament. El camí boscós era el lloc més fascinant de la terra. El bosc mil·lenari d’Irwa era el meu paradís particular, el lloc on sempre tornaria, d’on mai podria separar-me. La frondositat dels arbres feia que el seu sòl estigués permanentment xop i la humitat era patent en una fina boirina que em transportava a un indret màgic, un lloc on tot era possible, on els meus passos damunt el fang es convertien en carícies a la història, petjades en la llegenda. Se sentia el perenne fru-fru de les fulles fregant-se unes contra les altres, el xiuxiueig dels milions de minúscules ànimes que hi habitaven i el pes de quelcom patent, inexplicable però existent, alguna cosa que no podia descriure, però que m’embolcallava el cor i els sentits, la màgia d’Irwa. No vaig tardar en arribar a la fi de la línia d’arbres i caminar lentament —ara sí— cap a l’embarcador on la Katye m’esperava com sempre, tombada de cap per avall per salvar-se de la pluja. Vaig posar-la del dret no sense esforç i la vaig tombar cap a l’aigua, recollint els rems del seu terra. Vaig alçar la vista i l’imponent Irwa em va saludar amb la seva naturalesa torbadora. Al fons s’endevinaven les ombres de les muntanyes que delimitaven Green Valley, emboirades com sempre. Les dimensions del llac no eren les normals. Era més aviat petitó, de la mida d’un estany i les seves màgiques aigües sempre estaven fredes però mai es congelaven. Aquí, envoltada de la més absoluta soledat, tenia temps per mi sola, per estar lluny de tot i pensar en qualsevol cosa.
L’aigua adquiria una tonalitat fascinant, un gris verdós clar, el color del mercuri en estat líquid. Misteriós, obscur i prohibit.
Em vaig col·locar els auriculars i vaig deixar que Linkin Park fluís dins meu. Deixant la ment en blanc, el meu subconscient alliberava imatges preses. Prement fort les parpelles i prenent consciència de la meva pròpia soledat enmig de la indefinible immensitat líquida, m’alliberava del tot i em sentia petita i insignificant, a la mercè del destí, però a la vegada segura, valenta i forta.
Aquí, dins del llac, em sentia molt a prop del meu pare. Ell estimava aquest lloc tant com jo, i sentia com mantenia el contacte dels Bennington amb Irwa cada vegada que hi venia. Em sabia de memòria totes les llegendes que lligaven la meva família amb el llac. Llegendes transmeses de generació en generació, d’àvies a nétes, de pares a fills, històries convertides en mites, mites que havien escrit els temps de Green Valley i que tots coneixíem i estimàvem. Però a mi em pertanyien d’una manera especial, per què totes les històries tenien un únic centre, un nus comú, un fet sobre el qual giraven tots els altres. La Irina Bennington. I n’hi havia una per sobre de totes les altres, una que jo havia somiat i sentit des de la meva més tendra infància. Una que les governava a totes. La llegenda d’Irwa.
Irwa fou un àngel guerrer que vingué del cel a la terra. Escollí el llac i els seus voltants com a sagrats perquè assegurava que era l’únic lloc de la terra capaç de reflectir la vida dels regnes superiors, la seva superfície del color del mercuri reflectia tots els misteris inexpugnables i guardava totes les veritats.
Irwa tenia per missió trobar un humà que protegís i guardés el llac, algú que fos capaç d’estimar i salvar el paratge tal com ho faria un àngel. Els habitants dels pobles veïns s’endinsaven un per un al bosc per explicar al guerrer quins eren els motius que els duien a estimar el seu llac, però a Irwa no el convencien. Ell buscava una ànima pura, una ànima tan neta com la d’un àngel, algú d’una innocència tan aclaparadora com la d’un infant, però amb la fortalesa i gràcia d’un ésser sobrenatural.
Passà un centenar d’anys vivint al bosc, entre els arbres, rebent la visita periòdica dels vilatans, que poc a poc van anar desistint dels seus intents.
Tan decebut estava amb els humans que arribà a plantejar-se de marxar al cel sense nomenar a cap protector pel lloc sagrat.
Es consumia en la seva ràbia dalt d’un dels arbres mil·lenaris quan va sentir una melodia commovedora, tan bonica que va fer que tot el seu rancor desaparegués en un instant. Va descendir lentament saltant sigil·losament per les branques cap al lloc d’on provenia la música i es va amagar rere unes roques.
La noia més bonica que havia vist mai cantava dolçament asseguda al terra.
El seu rostre arrodonit era pàl·lid, els pòmuls marcats i deliciosament rosats. Els llavis carnosos i rojos, sensuals. El nas recte i petit. Els ulls de color gris, amb matisos verds i marrons, envoltats d’espesses pestanyes fosques, sense arribar a negres. Els cabells d’un color intensament negre, brillant i preciós, queien en rínxols desordenats sobre les seves espatlles, i una corona de flors els adornaven. El coll delicat i la línia difuminada de la mandíbula ben proporcionada. Les seves espatlles nues eren ossudes però precioses, i els braços llargs i àgils, gràcils, com les mans blanques de dits llargs. La línia trèmula de les sines oculta i la forma insinuant de l’abdomen delineada pel lleuger vestit blanc que li ocultava les cames llargues i primes.
La seva mirada reflectia serenitat, puresa i innocència, a la vegada que fortalesa, autoritat.
Els seus moviments eren elegants, i tota ella destil·lava amor.
Irwa s’hi acostà molt lentament per no espantar-la i es va asseure al seu costat. Ella no va titubejar per la seva presència, ni es va alterar amb la seva imatge profundament seductora, difícil de resistir.
Es van observar l’un a l’altre amb deteniment, sense parlar, amb una barreja d’admiració i passió continguda, latent.
—Com et dius? —murmurà l’àngel suaument.
—Irina —respongué ella, recolzant-se contra el tronc de l’arbre on eren sense deixar d’observar els increïbles ulls d’ell.
Irwa, l’àngel més fort i valent del regne celestial va caure rendit a Irina Bennington i la va besar als llavis, signant així el pacte que atorgava als Bennington l’autoritat sobre el llac i el seu entorn pels segles dels segles.
Irwa i Irina no van poder viure mai junts, tot i que el seu amor superava fronteres, fins i tot les no físiques, les fronteres de la vida i la mort, de la realitat i la irrealitat. Irwa havia de tornar al cel i Irina continuar la seva vida a la terra; destinats a enyorar-se eternament.
En morir, Irina desitjà ser enterrada al lloc on s’havien conegut, a l’ombra de l’arbre mil·lenari més formós del bosc, decidí reposar per sempre al lloc que guardava el record del seu amor.
Era per aquesta història que jo tenia Irina per segon nom. Era per ella que l’hostal era la nostra llar per excel·lència i a Grunx ser una Bennington significava molt més que pertànyer a una família.
Vaig perdre per complet la noció del temps. Estava estirada a la barca amb els ulls tancats i absorta en la música quan la primera gota de pluja va caure damunt el meu front. Em vaig afanyar a empènyer la barca de tornada a l’embarcador abans que el cel descarregués una nova tempesta.
Vaig arribar a l’hostal just a temps. La Suzanne seia a recepció, concentrada en el seu llibre de comptabilitat. En sentir els meus passos damunt el parquet, aixecà la vista i em somrigué.
—Hola —digué, amb el seu to dolç i confident.
—Hola mare. He anat a Irwa.
—Ho suposava —sospirà, rient—. Ets ben igual que el teu pare.
La mirada se li tornava absent i la veu melosa quan el recordava. Havia convertit el dolor de la pèrdua en el més dolç dels records, un bàlsam que l’abraçava en la imatge del somni que la vida li havia regalat, el privilegi d’haver compartit un temps preciós amb la seva ànima bessona.
Ell sempre deia que se n’havia enamorat a primera vista. Coneixia de sobres la història. El pare me l’explicava quan era petitona i m’asseia sobre els seus genolls amb el cap recolzat al seu pit. Cada estiu, cada tarda a l’hora del crepuscle em repetia els primers capítols de la seva història d’amor.
Érem a finals d’agost, una nit calorosa sota un cel negre plegat d’estrelles durant la celebració de les festes anuals de Grunx en honor a Irwa; jo acabava de fer els setze anys i l’única cosa que tenia al cap era escapar-me dels balls de la plaça per tornar a l’hostal, dins el garatge, al refugi on estava arreglant el Chevy Impala del meu pare, un model preciós, una joia, del 1967… negre…
—Pare…
—Eh? Ai, sí, perdona…
Estava completament absort en els meus pensaments, imaginant mentalment com poliria la tapisseria, quan de sobte, enmig de tota aquella gent, va aparèixer ella. Com una fada, amb llum pròpia, amb una elegància sobrenatural. Vaig saber que si no l’aconseguia, la meva vida no hauria valgut la pena. Era massa alta per la seva edat, no suportava ser-ho, però això la feia encara més bella. Duia un vestit fins als genolls, de color fosc amb dibuixos de flors grogues, que li deixava al descobert les llargues cames… prima, amb una braços elegants i gràcils massa llargs i unes precioses mans que no sabia on posar. Des de on era jo podia veure com brillaven els seus ulls verds, de color verd fosc. Els cabells pèl rojos arrissats estaven recollits en un cantó, i a l’orella hi duia una flor. La Suzanne Deschamps, la filla adorada d’un dels homes més poderosos del poble. El que vaig fer va ser aixecar-me d’on era i seguir-la una estona, encisat, no podia deixar-la marxar però no tenia suficient valor com per dir-li res.
Anava caminant, fugint del soroll de la festa, cap al llac d’Irwa, que estava il·luminat amb fanalets i oferia la imatge més meravellosa de l’any. L’aigua resplendia sota el reflex de la lluna plena. Es va asseure a la vora del llac i jo em vaig amagar rere el tronc d’un arbre.
Vaig pregar a l’àngel guerrer que em donés un cop de sort, alguna cosa, una empenta, i no em va decebre.
Un cop de vent estiuenc va arrossegar la flor que duia la teva mare fins a mi. La vaig recollir amb una mà i em vaig acostar mentre ella s’aixecava, nerviosa.
Estava tan profundament enamorat d’ella, que li vaig tornar a enganxar la flor als cabells i sense donar-li temps a agrair-m’ho o ignorar-me, la vaig besar als llavis.
Jo escoltava el relat encisada, una vegada i una altra, i quan me n’anava a dormir, somiava que algun dia, l’amor de la meva vida també apareixeria a la vora del llac per posar-me una flor als cabells. Tenien setze anys, aquell estiu. Quan en van fer divuit, el pare va demanar-li la mà formalment, i el meu avi no va tenir més remei que acceptar-ho.
Al casament hi va assistir el poble sencer. Va ser un gran esdeveniment, i poc després, quan van tornar de la lluna de mel, la mare va anunciar orgullosa que estava embarassada de mi.
El pare no va deixar mai d’arreglar els seus adoradíssims cotxes, i va morir poc després de que jo fes els sis anys, en un accident al taller mecànic.
Va ser el pitjor dia de la meva vida.
La mare tancà la pantalla de l’ordinador i s’aixecà.
Seguia sent tan atractiva com quan tenia setze anys, tot i que ja no li molestava ser més alta que la resta de noies, ni els seus braços eren massa llargs.
—En què penses, preciosa? —Vaig somriure-li, intentant semblar radiant. Em va tornar el gest i em besà la galta—. Vaig a dutxar-me i preparem el sopar.
A la saleta, vora el foc, hi havia, evidentment, la Kim, llegint amb avidesa. Vaig asseure’m al seu costat.
—Què llegeixes?
Va mostrar la portada, sense desenganxar els ulls de les pàgines.
Àngels rebels,[5] de la Libba Bray.
—Kimberley, quants llibres et caben a la maleta? —aixecà la vista innocentment.
—Pocs.
—Com?
—És teu —vaig sospirar, divertida. La Kim s’havia polit les primeres seixanta pàgines en l’hora que l’havia deixat sola.
—On és el teu germà? —vaig preguntar, intentant semblar desinteressada. Ella em va respondre sense aixecar els ulls del llibre.
—En Jeremy és a la seva habitació.
—Hmm.
—No mossega, em sembla.
—Jo no n’estic tant segura.
—És tímid…
—Kim, pot ser qualsevol cosa menys tímid!
La Kim va estossegar tornant al llibre, ignorant-me. Em vaig sentir malament, em pensava que l’havia ofès fins que vaig sentir uns passos darrere meu. Em vaig girar lentament.
—Hola —murmurà en Jeremy. Vaig notar com m’enrojolava davant la diversió de la Kim, que s’estava petant de riure.
—Hola.
—T’ho asseguro, no mossega.
—Oh, Jamie, podries ser més considerat i fingir que no l’has sentida, acabes de convertir aquesta situació en molt incòmoda —se’n burlà la seva germana, amb la vista fixa al llibre.
Vaig incorporar-me buscant alguna excusa per escapar-me de la que, tal com havia dit la Kim, era una situació terriblement incòmoda.
En Jeremy em va seguir amb la mirada. Va prémer els llavis com si dubtés.
—La Kim m’ha dit que teniu una biblioteca clàssica a la zona privada —vaig assentir—. Teniu algun llibre de llegendes?
—Hi ha alguna llegenda que no et sàpigues de memòria? —inquirí la Kim, divertida.
—No n’estic segura —vaig mentir—. Pots anar-hi si vols, és la primera porta a l’esquerra de l’entrada.
—Gràcies.
Vaig marxar amb la sang bullint-me a les galtes, sentint els seus ulls del color de la mel clavats a la nuca.
Vaig dir a la mare que no tenia gana i vaig pujar a l’habitació. Em tornava a fer mal el cap. Quan em vaig tombar damunt el llit, em va semblar que m’agafava febre, notava un fred creixent i els ossos gelats, així com la pell de gallina. Sentia un mareig distant, i si tancava els ulls em sentia arrossegada per una maror imaginària. Vaig posar-me el pijama i em vaig tapar amb les mantes. Vaig agafar el llibre de la Kim del primer calaix de la tauleta i em vaig acomodar entre els coixins.
[…] Qui els seduí cap a la vil revolta? / Fou la serp infernal i maliciosa / va enganyar, per venjança i per enveja, / la mare dels humans: lluny, expel·lida / pel seu orgull del Cel amb els seus Àngels / abans havia estat, i amb llur ajuda / volent senyorejar els qui no excel·lia, / confiava igualar l’alta Potència / posada enfront, ambiciós designi / d’abatre el tron de Déu i abatre el regne / li féu prometre una contesa impia / amb temerari ardor: tot fou debades. / La força sobirana va llançar-lo / flamejant i de cap del cel eteri / vers l’horrible estimball, foc i ruïna / avenc que no té fons, i allà ha / de viure, dins un càstig del foc i entre cadenes / qui per les armes provocà l’Altíssim. […]
El meu son va ser intranquil. Somiava que queia, queia i la meva caiguda no tenia parada, queia enmig d’un remolí d’ombres, sons i sensacions, sense poder-me agafar a res ni ningú. Enmig de la caiguda uns ulls daurats m’escrutaven, en silenci, i jo volia cridar-lo, volia demanar-li ajuda, però no podia parlar, no podia cridar. Quan finalment queia, el lloc era fred i fosc, gris, desolador. Era un camp que semblava no tenir fi, no veia res al seu horitzó, i el cel i la terra es confonien, tot estava cremat i la boira no era boira, eren ànimes perdudes, sons i laments desesperats. En Jeremy era allà, ell seia davant meu i era radiant, magnífic, l’única nota de color enmig de la tristor absoluta. Els seus cabells bronze resplendien i els seus ulls color caramel brillaven intensament. M’allargava la mà i em donava una ploma. Després tot desapareixia i sentia una veu, una veu que cridava, em parlava, em pregava que l’escoltés però jo no ho podia fer, no la sentia, no n’era capaç; i ella plorava i sanglotava i xisclava coses que jo no entenia.
Un vel blanc, llàgrimes de desesperació, una mirada glaçada i un lament gravat amb foc dins el meu cor van ser l’únic record que em quedà al despertar.