Sorpreses i visites inesperades

ROSALÍA DE CASTRO

Quan em vaig despertar em feien mal els ulls i el cap. Em va costar situar-me uns instants.

Estava tombada de costat en un llit més gran que el meu, i el que tenia al davant era un tauleta buida i una paret blanca. Amb una mà al front, em vaig incorporar, desorientada. La Kimberley va remugar en somnis al meu costat. Estava enroscada dins el nòrdic i semblava una croqueta.

El despertador de la seva tauleta, a l’altre banda, marcava les cinc del matí. La calefacció estava molt forta i tenia calor. Procurant no fer soroll, em vaig aixecar del llit i vaig sortir de l’habitació de puntetes. Vaig baixar silenciosament l’escala fins al meu bany.

Mentre m’assecava els cabells i intentava dissimular l’ombra fosca de sota els meus ulls pensava en la visió de la nit anterior. El seu record encara era més semblant a un somni que a qualsevol altra cosa, però em fiava del meu instint. Esperaria que la Kim estigués desperta per parlar-li d’aquella noia, la Kaelah. Ella era la que més m’havia cridat l’atenció de tota la visió. Molta més que l’àngel que jo suposava el patriarca, Dante, el qui jo no havia pogut veure perquè es mantenia d’esquena tota l’estona, les paraules del qual no podia oblidar: Té un poder que jo només havia vist en una ocasió. Aquesta frase es mantenia gravada en foc dins la meva ment, i els seus significats ocults, res que jo sabés ara mateix, em turmentaven.

Quan em vaig haver vestit, vaig pujar fins a la meva habitació i vaig picar dues vegades, fluixet, a la porta que la comunicava amb la d’en Jeremy. Però ningú va respondre. Encara no havia arribat. Érem dilluns al matí i encara no era aquí. Vaig acariciar inconscientment l’àngel de plata que duia penjat al coll.

Abans que li tornés a donar voltes al mateix, vaig agafar la motxilla i me la vaig carregar a l’esquena per baixar les escales fins a la cuina. Vaig preparar l’esmorzar i el vaig dur fins al menjador. Quan la mare i la Kim van baixar, jo ja estava morta de fàstic asseguda a la taula acabant-me els cereals. Vaig esperar que la Kimberley acabés de menjar i que agaféssim les coses per sortir per parlar-li del que havia vist la nit anterior.

El cel estava encapotat i boirós. Amenaçava amb neu de bon matí. Caminàvem l’una al costat de l’altre en silenci. Els seus cabells negres onejaven pel vent i li aportaven un to rosat a les galtes. Ens protegíem del fred glaçat amb enormes bufandes de colors i anoracs model ós bru.

Just quan anava a parlar jo, ho va fer ella.

—Que feies ahir a la nit allà al mig? —preguntà, d’improvís.

—Esperant.

Es va deturar en sec.

—Estaves esperant en Jeremy —afirmà, i jo vaig assentir per confirmar-li. Va sospirar.

—Que per cert, encara no ha tornat —vaig apuntar—. En saps alguna cosa?

—Sí —digué.

—Sí? —vaig respondre immediatament, amb un punt d’histèria a la veu—. En saps alguna cosa i no se t’acudeix dir-me’n res?

Va girar el rostre cap a mi per mirar-me als ulls i va assentir.

—Explica’m la visió.

—No m’ignoris! —vaig cridar. Però el seu to no admetia discussió—. De què tens por, Kim?

—Tinc por perquè no sé que has vist —respongué, sense deixar de mirar-me directament—. Tinc por perquè sé que vas veure alguna cosa però no sé per què ho vas fer. Rebies imatges del passat, de la Irina, imatges que segurament continuaran, però les d’en Jeremy ja han acabat. Sé que no vas veure la Irina, per què fas cara de tenir preguntes. Amb la Irina ja no tindries preguntes noves, tens les de sempre. I si tens noves visions, significa que alguna cosa està passant, està venint. I m’afecta.

—Està bé —sospirà—. No et vull veure preocupada. Saps que sempre te les explico, no passis ànsia. I aquest cop no vaig veure res que passarà. No era una visió de passat, com la de la Irina, ni de futur, com la d’en Jeremy. Era una visió de present.

La Kim va aguantar la respiració. Els ulls li brillaven, la seva expressió era de sorpresa i fascinació.

—De present… increïble. Cal un enorme poder, Katye, per tenir una visió de present. Cal una gran energia per veure coses que passen en un altre lloc mentre tu no hi ets… d’altra banda, hi ha una altre tipus de visió de present, la d’interconnexió. És com la telepatia, algú l’ha de provocar, algú que sigui al lloc i vulgui que vegis el que veu.

Li vaig explicar fil per randa tota la visió, les sensacions, la gent a qui havia vist, els noms i les descripcions físiques dels Àngels Blancs que hi havia a la sala i els sentiments que m’havia despertat la Kaelah, fins i tot l’estrany somriure que m’havia ofert abans de que jo sortís del trànsit.

—Kaelah? Has dit Kaelah? —preguntà uns instants després d’escoltar atentament la meva narració.

—Sí, en Dante li deia així. Perquè?

—No conec a cap Kaelah. No hi ha cap Kaelah dins els Àngels Blancs —va respondre en veu baixa, arrufant les celles.

—És el que vaig pensar jo —vaig respondre-li, en el mateix to de veu— perquè ella no semblava pas un àngel blanc.

—I llavors? Què vas pensar que era? Una noia humana?

—No —vaig respondre-li, insegura—. Era com un àngel obscur. Era com tu i com en Jeremy. Tenia un poder superior, una força magnífica i inexplicable que deixava fora de combat a els Àngels Blancs amb els que estava.

La Kim es va aguantar la respiració, tensa, uns instants, i després va sospirar encongint les espatlles.

—No tinc ni idea de qui pot ser.

Vam caminar fins a l’Institut parlant del treball de Tecnologia que havíem d’entregar i de l’examen de Matemàtiques que ja havíem fet. Vam arribar d’hora i ens vam poder organitzar amb tranquil·litat. Vaig deixar els deures acabats a la taquilla del professor de Tecnologia i tot seguit ens vam encaminar cap a la biblioteca, que estava deserta. Vam ocupar la nostra taula de sempre, davant els finestrals, i vam aprofitar el temps lliure per estudiar Francès.

A primera hora els nois tenien entrenaments matinals de futbol, la Rachel estava malalta des del dijous i l’Amanda tenia Educació Física al gimnàs.

Estava absorta en els models de conjugació del Passé composé quan la porta del fons es va obrir. Van entrar un grup de noies de primer molt atabalades perquè havien d’acabar una feina per la segona hora i la connexió a Internet de la biblioteca estava avariada.

La Kim es va aixecar per anar a ajudar-les i jo em vaig enfonsar en els pronoms febles.

—Oh, que estudiosa —murmurà a la meva oïda.

Em vaig enrojolar i girar tan bruscament que el llibre em va caure al terra Només vaig veure els seus ulls de caramel que ja m’hi vaig llançar als braços i el vaig estrènyer fort contra mi.

—Jeremy!

Em va agafar per la cintura per aixecar-me i besar-me als llavis. Llavors vaig recordar que estava enfadada amb ell. Em vaig separar amb una fingida mirada severa al rostre.

—Es pot saber on eres i què feies? Per què no et vas endur el mòbil? Per què has tornat tan tard? Per què no em vas dir adéu?! —Li vaig picar al pit, enfadada i va posar cara de bon noi—. Per culpa teva ara semblo una xicota gelosa i histèrica!

—Havia de fer uns encàrrecs… —digué, innocentment. Vaig ignorar-lo. M’era igual on hagués estat i que hagués fet. Ara el tenia allà, i això em feia completament feliç. Vaig tornar a abraçar-lo amb un somriure als llavis.

* * *

A primera hora vam fer tots junts l’últim dels nostres exàmens. Els del nostre curs érem els encarregats d’ajudar als petits a decorar el col·legi de Primària amb motius nadalencs durant les nostres hores de pati. Aquell mateix matí vam sortir el primer grup: La Kim, en Jeremy, la Rachel, l’Anna Gómez, l’Anna Prieto i jo vam recollir cadascú una de les capses que els de manteniments havien amuntegat a recepció i ens vam encaminar, sota un cel gris i amenaçador, cap a Primària, on els marrecs ja ens esperaven amb delit.

En Mark Sands, el germà petit de la Rachel, ens va rebre a la recepció i ens va acompanyar fins a la seva classe, on vam obrir les capses i un munt de mans petites van començar a remenar-ne el contingut amb ànsia. Ens van dur escales i jo i en Jeremy ens vam dedicar a penjar cintes de colors de cantó a cantó de les parets. La Rachel i els companys del seu germà col·locaven els objectes nadalencs petitons —figuretes del pare noel, diminuts avets de Nadal, paquets de cartró amb llacets— per tots els racons. La Kimberley i les Annes van desenganxar els cartells de les quatre parets i van ajudar als menuts a penjar-ne de nous amb motius hivernals.

L’escala trontollava sota el meu pes. Vaig empassar saliva, amb els braços estesos amunt intentant clavar una xinxeta a la paret de guix. En Jeremy aguantava l’escala des de baix i m’anava donant les xinxetes.

—Perquè diu la Kim que t’hauria d’haver trucat? —va preguntar de sobte.

Em vaig estremir i vaig fer-li un somriure dèbil abans de respondre.

—Suposo que estava nerviosa per si t’havia passat alguna cosa —vaig dir.

—Nerviosa? Nerviosa com per fer què? —preguntà en to inquisidor, mirant-me interrogativament.

La xinxeta que tenia a les mans va caure i ell l’agafà al vol.

—Kitty? —m’instà.

—No sé a què es refereix —vaig mentir. Una veu estrident sonà des de l’altra banda de la classe.

—Com que no ho saps? Explica-li! —m’escridassà la Kim.

Finalment vaig aconseguir clavar la xinxeta i em vaig disposar a baixar els 5 esglaons de l’escala de mà. Quan vaig estar a la seva altura, en Jeremy em va agafar de la cintura i em va baixar.

—Què vas fer? —em murmurà a l’orella, sense deslligar els seus braços de la meva cintura. Em vaig desfer hàbilment de la seva abraçada per encarar-lo.

—Et vaig estar esperant —vaig respondre tranquil·lament.

—Esperant? —Em va observar amb mirada estranyada. Llavors ho va entendre i va obrir molt els ulls, al·lucinat—. Vas estar-te a recepció tota la nit esperant-me?

—No… —vaig dir en to poc convençut.

—Sí! —bramà la Kim des de l’altra punta.

En Jeremy sospirà i llavors col·locà una mà damunt del meu cap, acariciant-me els cabells.

—Ho sento —murmurà.

Vaig fer un lleu assentiment i em vaig girar.

—Vaig tenir una visió —se’m va acudir dir, per trencar el silenci que s’havia imposat.

—Quan? —preguntà, sense pressa, sense neguit.

—Mentre era a recepció —vaig respondre, agafant una cinta de color vermell i enfilant-me a l’escala.

—Què vas veure?

—No et preocupa? —vaig preguntar-li, pel to desinteressat.

—No massa. Si estiguessis en perill ho sentiria, i no ho sento —digué. Em vaig girar massa ràpidament i per poc caic.

—Com?

M’oferí un somriure afable.

—Que si estiguessis en perill per qualsevol cosa, ho sabria. Ho sentiria —respongué en un murmuri suau, només per a mi.

—De debò? Com l’ultima vegada? Al poble? —assentí—. I la Kim ho sent? Tots els àngels ho podeu sentir?

Una colla de nens amb anoracs de colors va creuar el passadís a les portes del qual ens trobàvem, en direcció al pati. La zona va quedar de sobte sumida en un silenci impertorbable.

—Només et puc sentir a tu, Katye —respongué, mentre jo baixava altra vegada. Em vaig asseure al cinquè esglaó per sota per escoltar-lo. Es col·locà davant meu amb una mà a cada banda de l’escala i m’oferí un somriure meravellós—. Sento els batecs del teu cor. Sento quan estàs nerviosa, quan estàs trista i quan estàs feliç. Quan estàs en perill ho sé perquè m’entra una ansietat nerviosa que em tortura. Quan no estàs a prop meu em sento així. Perquè no sé què penses ni com estàs, i no em fio només de la meva intuïció.

M’agafà una mà i en resseguí les línies fines dels tendons.

—I el sents ara? —vaig preguntar-li, amb un fil de veu. Ara, que bategava desbocat per culpa seva. Un pessigolleig nerviós a l’estómac i la vista emboirada, talment com una criatura.

—Perquè? Estàs trista o preocupada? —preguntà, inquiet de sobte. Vaig negar amb el cap, girant la mà que tenia col·locada damunt la meva i acostant-la al meu cor. Vaig sentir com els batecs descompassats s’acceleraven.

—No… estic perdudament enamorada —vaig murmurar— d’un àngel. Va esbossar un somriure murri i orgullós.

—Exacte. Perduda —murmurà, amb un to felí i terriblement seductor—. Estàs perduda. —Amb un agilitat sorprenent, m’agafà per la cintura i em va traure cap a si. El meu rostre a centímetres del seu i la meva ment totalment perduda en la immensitat daurada dels seus ulls de caramel. Em besà suaument als llavis i després descendí lentament fins a fregar la pell fina de la gola. Em va fer estremir.

De sobte es va redreçar amb posat seriós i concentrat.

—Què passa? —vaig balbucejar, espantada.

En Jeremy va prémer els punys i serrà les dents.

—Espera’t aquí —murmurà, i acte seguit marxà corrents passadís enllà.

Em vaig quedar immòbil uns instants, sense saber què fer, i finalment vaig aixecar-me per anar a buscar a la Kim. La vaig trobar al pati amb els alumnes més petits i em vaig adonar de que estava nevant. Es llançaven boles uns als altres mentre els flocs anaven caient lleument damunt el terra sec. La Kim estava agenollada cordant-li l’anorac a un nena que duia cuetes. Les dues reien.

Em vaig recolzar un instant al llindar de la porta. Llavors vaig entendre que realment era un àngel. Perquè tota aquella dolçor, amor i tendresa que desprenia no podia ser humana. En cada un dels seus moviments si endevinava la grandiositat sumptuosa d’un ésser bellament sobrenatural. Cada gest seu era equilibrat i magnífic. El seu somriure radiant i la brillantor dels seus eterns ulls blaus impossible.

Tenien dubtes, tenien problemes, tenien mals dies. Podien patir perquè la lluna els produís mal de cap, podien tenir son al matí. Podien sentir l’amor envers una simple humana. Podien tenir aspiracions i somnis que no sempre es complien. Però seguien sent àngels. I ho eren tot i això.

Perquè no podien dissimular aquesta superioritat natural cada cop que feien alguna cosa, tan simple com fos. Tenien dins el cor tota la passió de l’amor i tota la puresa de la seva espècie, tots els valors que no havien oblidat al llarg de la història, tot allò que havien mantingut tot i adaptar-se als temps. Eren àngels. En una guerra eterna en contra dels prejudicis i l’egocentrisme dels qui els envoltaven. Eren àngels i estaven entre nosaltres. Vetllant per nosaltres. Sense que ens n’adonéssim.

La Kimberley Armas va acariciar el cap de la nena en gest maternal i va somriure orgullosa mentre ella corria a jugar amb els seus amics. Llavors va tombar el cap i em va veure, allà al llindar, observant-la. Em va saludar amb la mà i va córrer fins a mi.

—Juguem? —senyalà, jovial, la neu que queia i que li estava humitejant els cabells negres.

M’agafà una mà amb la manyopla de color verd clar i em volgué estirar, però jo em vaig quedar quieta.

—Kimberley, em penso que passa alguna cosa —vaig dir-li.

Va canviar immediatament l’expressió.

—On és en Jeremy? —va ser el primer que va preguntar, arrufant les celles.

—Estàvem junts al passadís quan de sobte s’ha posat a córrer i m’ha dit que l’esperés allà —vaig respondre-li, mentre ella passava pel meu costat en direcció a la sortida, a pas ràpid.

—No t’ha dit res més? —digué, quan vaig aconseguir atrapar-la.

Vaig negar amb el cap. Vam creuar la porta de Primària. El caminet de fora estava tot nevat i una boirina espessa impedia la visibilitat.

—Scheisse… —murmurà entre dents ella.

Llavors es va doblegar recolzant-se el cap entre les mans i xisclà.

—Kim! —em vaig tombar per ajudar-la, però es va redreçar amb una ganyota de dolor semblant a la del seu germà minuts abans.

Sense dir paraula, començà a córrer a través de la boira. Amb prou feines podia seguir-la.

Va desaparèixer de la meva vista i em vaig haver d’aturar per recuperar l’alè.

Tranquil, jove Armas, no hem vingut a lluitar.

Em vaig estremir. Vaig reconèixer la veu com una de les dels Àngels Blancs de la visió. Sense saber com, immediatament vaig saber on havia d’anar. Vaig córrer moguda per un instint nou i diferent. Només sabia que estava anant pel camí correcte. I ho sabia més a mesura que m’hi acostava perquè podia percebre la fúria demoníaca dels meus amics i el poder implacable que desprenien ells i uns altres àngels, uns àngels poderosos però freds, calculadors. Blancs.

M’havia internat al bosc lateral del complex estudiantil. Tenia molt de fred i estava tremolant perquè m’havia descuidat l’abric a dins.

No ha estat prudent deixar a la noia sola, escollit.

Aquella melosa veu burleta em tornà a fer estremir i vaig caminar més ràpidament. La boira s’esvaí una mica i la vaig tornar a sentir. Però aquest cop no a través de la ment.

—Es veu que la vostra amiga és més curiosa del que us pensàveu.

L’Edrik i l’Eagan eren davant meu, l’un al costat de l’altre vestits completament de blanc, amb somriures malèvols i burletes. El color dels seus ulls destacava de forma harmoniosa amb el seu entorn blanquinós. Els ulls i els llavis perfectes, carnosos i vermellosos eren l’única nota de color en ells. L’Edrik em saludà amb una mitja reverència encantadora.

—Encantat de conèixer-te, filla d’Irina. No et pots imaginar com ens n’han arribat a parlar de tu.

—Tanca la boca —una veu furiosa i irreconeixible sonà al meu darrere. Era en Jeremy. Però no l’havia vist mai així. Els seus ulls daurats estaven glaçats i desprenien una ràbia palpable. Tenia els punys closos i tot ell estava tens.

La Kim, al seu costat, l’agafava pel braç, mantenint-lo a ratlla. Estava summament seriosa però el seu rostre es mantenia serè i amb una aparent pau. I jo estava just al centre, entre els Àngels Blancs i els obscurs. Immòbil. L’Eagan em mirava amb disgust i sense badar boca. D’altra banda, l’Edrik es mostrava afable i tot i la seva altivesa, demostrava una educació exquisida. Avançà cap a mi i vaig poder sentir dues forces darrere meu. La fúria desbocada d’en Jeremy i el poder de la Kim intentant calmar-lo. Vaig sentir com li deia que es tranquil·litzés. I com ell respongué amb un gruny.

—Ets molt semblant a una dona que vam conèixer, saps? —digué, avançant un pas més—. Una dona d’una bellesa extrema i una simpatia inusitada. Una dona que va trastornar els nostres mons.

Es col·locà a un pas de mi i es quedà quiet, observant-me amb els seus ulls verds impertorbables.

—Ets tan encantadora i atractiva com ella —continuà, somrient. Aixecà lentament el braç cap al meu rostre.

—No la toquis! —bramà en Jeremy, fora de sí. La Kim gemí, debilitada per la oposició d’ell—. No t’atreveixis a posar-li la mà al damunt, maleït descendent de Mikah’El!

L’Edrik deturà el seu moviment en sec.

—No li faré mal, Doots —digué, en un to fingidament ofès.

Deixà passar uns segons abans d’acariciar-me suaument la galta amb la seva mà càlida.

—Tens un poder increïble, Katja. Corre sang noble per les teves venes. La puresa i la màgia a parts iguals. Tens un gran potencial. El present és teu, i el futur serà construït a la teva mida si així ho desitges. Només has d’escollir el bàndol correcte.

Acostà dos dits als meus llavis i els acaricià amb dolçor.

—Encantadora —repetí.

Això va acabar d’encendre en Jeremy.

—T’he dit que no la toquis! —Bramà, i el que vaig sentir després va ser el crit agut de dolor de la Kimberley i una furiosa ràfega de vent al meu costat. Vaig caure al terra i em vaig donar un cop contra el tronc de l’arbre al costat del qual estava.

Un cos es va situat al meu costat i em va agafar. Era la Kim.

—Estàs bé?

Vaig assentir, intentant incorporar-me. En Jeremy i l’Edrik s’estaven esbatussant davant nostre. Es movien a una velocitat vertiginosa i produïen ràfegues de vent. La fúria de la lluita es reflectia en els grunys que ambdós proferien. L’Eagan s’ho mirava tot des del damunt d’un dels arbres, amb posat avorrit. Al·lucinada, vaig adonar-me que els dos havien estès les ales, i de sobte, una onada terrible de poders contraris em va envair, doblegant-me per complet pel dolor. Podia sentir la força moguda per l’odi d’en Jeremy, incrementada pel poder sobrenatural que desprenien les seves ales negres, i el poder fred i significant de l’àngel blanc. Els envoltava una pols grisosa, la comunió de les ales negres d’un i les blanques de l’altre. L’Edrik desprenia llum. No ho podia percebre gaire bé perquè es movien molt ràpid, però la brillantor absoluta de les seves plomes immaculades reflectia una llum blanca indescriptible, i una calidesa magnífica. Em feien mal els ulls si el mirava massa estona seguida, però tot i la força llumínica, podia distingir la forma delicada de les plomes, que tot i ser sinònim de senzillesa i delicadesa, li aportaven un poder immesurable.

—Et puc deixar sola? —em preguntà en veu baixa la Kim, a l’oïda.

—Sí.

Encara li feia mal el cap i tot el cos, en part pel poder malgastat i en part per com l’havia superat en Jeremy en apartar-se d’ella. Tot i això es va redreçar d’un bot i es va treure l’anorac i tota la roba que duia a sota menys la interior. En un moviment vertiginós, va estendre les ales negres davant meu. Els seus llarguíssims cabells negres van aixecar-se al pas que les ales li creixien de la part inferior dels omòplats. La seva força era diferent de la dels que s’estaven enfrontant. Era una força que desprenia calma, un poder tranquil·litzador i mediador. Va moure’s àgilment per entre el seu germà i l’Edrik i va col·locar el palmell de la mà damunt el pit un de cadascun.

—És suficient —murmurà, amb els ulls closos.

Increïblement, aquestes paraules van apaivagar de seguida els dos àngels, que es van calmar i van abaixar les ales. La Kim va tombar el cap per dirigir-se només a l’Edrik.

—Aneu-vos-en, Edrik. Siusplau.

Ell féu un assentiment breu i se n’apartà, recollint l’abric que li havia caigut al terra i fent un gest a l’Eagan, que va baixar de l’arbre. Abans de marxar definitivament, es va girar cap a mi i em va fer un somriure murri.

—Encantadora, preciosa Katja —resà.

Em vaig quedar allà al terra, mentre els Àngels Blancs marxaven i la neu queia, constant, al meu voltant. Mullant-me els cabells i la pell ardent. Recolzada contra el tronc de l’arbre. Sentint-me defallir. Exhausta.