Visions

I ara, en mirar endavant no hi veig res. La foscor i el buit de la trista mort que m’espera. No em veig capaç de parlar amb ningú, perquè ningú ho podria entendre. El pitjor és saber que un cop no hi sigui, els meus patiments perduraran en el cor d’innocents, i el dolor que elles sentiran és el que jo hauré provocat.

L’hostal encara dormia quan vaig travessar recepció i vaig obrir la porta intentant no fer soroll. Érem dijous al matí i el vent era gèlid. Havia promès a la mare el dia anterior sortir abans de l’hora d’esmorzar per anar a buscar unes caixes a l’Ajuntament.

Vaig caminar de puntetes fins al jardí per evitar que la fusta del porxo cruixís. Els arbres, nus pel fred, movien les seves branques fines i dèbils, desemparades, al ritme del vent glaçat, que m’enretirava els cabells i em feia tremolar dins el gruixut anorac, que s’escolava per tot arreu fins arribar als ossos. Grunx encara estava buit, desert, i els carrers silenciosos i solitaris, no se sentien res més que els meus passos ràpids damunt del terra humit. Vaig travessar la urbanització nova i vaig entrar al casc antic, envoltant la placeta, deserta, observant les cases amb les persianes abaixades i les finestres tancades. Vaig trencar a la dreta agafant una drecera.

M’havia d’afanyar a tornar a casa per no arribar tard avui a l’Institut. Havia de passar ronda a primera hora del matí sobre Testat inicial dels grups de treball. Avui es feia una reunió al pavelló, una espècie de presentació de les festes pels alumnes, i cadascú presentaria els seus respectius projectes. Teníem dies lliures d’estudi i deures i tothom estava entusiasmat.

La Rachel m’havia explicat en què consistiria la seva obra de teatre. Explicarien una de les llegendes més conegudes pels nens del poble sobre Irwa, la del rapte de la lluna. Era la història que totes les àvies explicaven als seus néts la nit de Nadal, la llegenda dels dotze regals que va fer Irwa a la Irina per compensar-la per la seva marxa. A mi l’àvia Glòria sempre me l’explicava una mica emocionada. Em deia que quan la seva àvia li narrava, mai hauria pensat que algun dia ella faria al mateix a una descendent directa de la pròpia protagonista. L’àvia Glòria era la mare de la Suzanne, era molt dolça i sensible, apassionada de la música i les pel·lícules en blanc i negre. Seria una bona ocasió per tots els turistes que tindríem al poble per conèixer una de les històries centenàries d’Irwa.

Havia girat a l’esquerra i em trobava a l’interior del carreró, a la banda del casc antic que donava a un descampat boscós, a la zona sud del poble, quan de sobte vaig aturar-me en sec, presa d’una sensació desagradable i punyent. Damunt meu, el sol, de sobte, amenaçava amb desaparèixer, empès per una boira densa nascuda del no-res. Vaig notar una violenta ràfega de vent humit que em va fer estremir, però aquest cop era diferent de la vegada del llac. Lluny de posar-me a córrer, em vaig quedar incomprensiblement immòbil al lloc on era, prement la meva esquena contra la paret, amb força, en un moviment reflex.

El sol va quedar completament tapat, i el vent va tornar-se més violent. Vaig sentir el terra movent-se als meus peus i el meu voltant transformant-se en un remolí de llums i ombres, colors i sensacions, incrementant la seva velocitat al ritme del meu cor desbocat. No era por el que sentia, era com si tots els meus sentits haguessin deixat d’obeir-me de sobte, i jo i el meu cos ja no estiguéssim en contacte. Em faltava l’aire, i com més em premia a la paret, pitjor em sentia. Exercia un magnetisme sobre mi, una necessitat, com si apartar-me d’ella suposés un error, ser abduïda per una força descomunal i desconeguda.

Vaig intentar cridar, però amb prou feines era capaç de respirar.

En un remolí cada cop més terrible, vaig caure al terra, lluitant per no perdre la consciència. Vaig intentar centrar la vista en un punt, però res al meu voltant era suficientment nítid. Tot es va tornar negre, obscur i tranquil, i em vaig abandonar al repòs dels sentits, defallint sense oposició al terra dur i glaçat d’aquella carreró.

* * *

La dolça irrealitat em va ser somriure, sentint-me dèbil i absent. Vaig arraulir-me contra el pit protector de qui em duia a collibè, sentint en somnis la seva veu melosa i suau, que murmurava repetidament paraules tranquil·litzadores. Podia veure els rajos intermitents d’un sol que brillava intensament, repartint la seva llum entre les clarianes que s’obrien per entremig de les branques dels arbres d’Irwa. Vaig caure en un son profund mentre l’àngel que em guardava m’acariciava amb dolçor infinita els cabells.

No m’importava saber qui era, tan sols volia quedar-me allà per sempre, aliena al perill, lluny de tot, protegida i cuidada dins una bombolla permanent de seguretat.

La seva pell càlida, els seus cabells suaus, la veu vellutada murmurant-me a l’oïda i l’olor del seu jersei… l’olor de fusta i pins.

* * *

Em va despertar l’insistent so del timbre d’un telèfon. Vaig emergir a la superfície del meu son dolorosament, amb una ganyota de disgust als llavis. El cap em feia voltes i els ulls em coïen, com si hagués tingués ressaca.

Vaig amagar el cap sota els llençols, intentant tornar a adormir per no sentir ni el telèfon ni el dolor. I va ser llavors quan em vaig adonar de que estava al meu llit.

Remugant, vaig intentar aixecar-me però no ho vaig poder suportar i hem vaig haver de refugiar sota els llençols altre vegada. Ho veia tot borrós, em sentia defallir i el meu cos pesava cada vegada més. El matalàs m’absorbiria lentament, i no em desagradava la idea.

No sabia quan de temps havia passat, però la llum era la mateixa, càlida i ataronjada, escolant-se per entre els foradets de la meva persiana de fusta. Em devia haver quedat adormida. Vaig intentar tombar el cap per veure quina hora era al despertador de la tauleta i enlloc d’això hi vaig trobar una nota.

Descansa! No té cap importància l’hora que sigui!

Lletra clara i elegant, senzilla però refinada. A sota, una caricatura d’una cara enutjada assenyalant-me amb dit acusador.

Kimberley.

El telèfon tornà a sonar. El maleït i molest timbre ressonava dins el meu cap. Era l’aparell del passadís.

Vaig sentir passes a fora, algú despenjà i la veu de la Suzanne respongué.

—Sí? Hostal Bennington, digui’m —silenci—. Hola, Arisa, preciosa! —silenci—. Tranquil·la, només té febre —silenci—. Sí, no us preocupeu —silenci interromput—. Quan es desperti ja li diré et torni la trucada, i sí, esclar, cap problema. Records a la mare!

Vaig prémer amb força les parpelles quan s’obrí la porta. Em feia massa mal tot com per enfrontar-me al rostre preocupat de la mare. Vaig notar com, sigil·losament, ajustava la persiana i m’acariciava el front amb dolçor, pronunciant unes paraules en un murmuri intel·ligible i privat. M’acotxà i tornà a sortir, tancant la porta amb suavitat al seu darrera.

Vaig intentar recordar què m’havia passat, però cada cop que situava alguna escena una boira densa i fosca m’envaïa i m’obligava a tancar els ulls altre cop, arrossegant-me cap al son. Una vegada havia llegit que el son era la primera porta de la ment per escapar-se del dolor. Patrick Rothfuss no es referia al dolor físic, però tot i això no podia deixar de donar-li la raó.

Dorm, Katye, no et preocupis.

No em preocupo. Vaig deixar que aquesta força m’arrossegués lentament, sentint el pes de les mantes al meu damunt, el matalàs enfonsant-se lentament, el coixí engolint-me.

Tot era fosc i tremendament tranquil i silenciós, afable. I la foscor es tornà el buit, el no-res.

I en el no-res la vaig veure, plorava, plorava amb el cap recolzat contra un arbre. Era a Irwa, i plovia, a bots i barrals i els seus cabells negres estaven xops i el seu vestit blanc estava amarat però no li importava, plorava perquè li havien esquinçat l’ànima, plorava de dolor, de pur dolor i jo sentia cada batec del seu cor i cada raó de les seves llàgrimes, perquè ara ella era jo i jo era ella. Plorava i cridava, xisclava cridant el seu nom, i la lluna plena envaïa tot l’espai de la meva visió. I després tot canviava i jo caminava amb un vestit blanc com el seu pel bosc, descalça, espantada, i la lluna plena era massa grossa i queia en un pou de foscor i sons i crits i plors.

Tot passà tan de pressa que amb prou feines vaig ser capaç de recordar el que acabava de viure, de sentir… o somiar. La porta s’obrí en un suau grinyol i el so m’arrancà amb una brusquedat dolorosa de la meva irrealitat.

Em van coure els ulls quan un raig de llum càlida s’escolà per la persiana directa al meu rostre. Vaig sentir passos, veus. En Neil, la Rachel, l’Alex, l’Amanda i l’Aris. Els nois, després d’una silenciosa discussió, van sortir a fora. Vaig observar com tancaven la porta i com les tres noies s’asseien a la vora del meu llit, observant-me.

Els meus cabells caoba estaven despentinats i damunt el coixí, els meus llavis entreoberts i les meves parpelles closes.

* * *

—Estàvem molt preocupades, Katye —murmurà l’Aris, dramàtica. Vaig obrir els ulls. El cor m’anava a cent. Tot tornava a ser normal. Vaig forçar un somriure falsament reconfortant.

—Però no t’atabalis —afegí la Rachel, en un to més pacífic—. Ens hem ocupat de la teva feina i ho tenim tot sota control.

Va estendre els braços, representant el tot de manera eloqüent, orgullosa.

—Hem vingut per donar-te ànims, perquè et curis de seguida, sens? —digué l’Amanda, somrient de forma quasi maternal—. Ara et deixarem reposar.

Vaig assentir amb un somriure dèbil. Volia dormir, encara més. Necessitava dormir. Em pesava el cap, pesava tota jo. Es van aixecar i van sortit de la cambra. Amb una ganyota, em vaig tombar i la cadira de l’escriptori es va creuar en el meu camp de visió. Hi havia roba. La meva roba. Sentint-me de cop incòmoda, vaig apartar el llençol, el nòrdic i les mantes i vaig veure que anava completament vestida. El meu cervell va començar a treballar a una velocitat descontrolada, buscant amb fervor les imatges del matí: el vent glaçat, el sol dèbil sobre meu… una espurna misteriosa es va encendre en la meva ment.

El terra tremolant sota els meus peus. El magnetisme envers la paret. La sensació d’ofec.

Tot va reaparèixer sobtadament a la meva memòria. I la certesa originà un torrent de noves i primordials preguntes. Qui m’havia recollit en estat semi inconscient del terra i m’havia dut a l’hostal? Qui havia fet creure a tothom que estava malalta? Quina versió de la història coneixien la mare i la Kim?

Em vaig envoltar en una manta i em vaig aixecar, disposada a baixar. Anava a obrir la porta quan la mare se m’avançà i aparegué al llindar amb un bol de sopa a les mans.

—Katye! —va deixar el bol sobre l’escriptori, sobre, pel meu horror, la coberta ja prou malmesa d’El cercle màgic, i em va agafar el rostre entre les mans. Va dibuixar mig somrís nerviós—. Estàs bé, tresor?

Vaig assentir amb un moviment que esperava denotés seguretat.

—Necessito una cosa, mare.

Va assentir.

Vaig buscar les paraules amb deteniment.

—Jo… no… no recordo el que ha passat.

—El què? —em va mirar amb cara de no entendre res.

Fent una ganyota, vaig canviar l’estratègia.

—He somiat que anava al poble a buscar les caixes que ens faltaven i… —vaig escrutar el seu rostre buscant alguna senyal de comprensió, però simplement m’escoltava amb deteniment—. Em marejava i queia al terra…

Com que no intervenia per dir-me que no era un somni, que realment ella o algú m’havia trobat i m’havia portat, vaig callar.

—Quin somni més estrany, no? —va fer la Suzanne, mirant-me inquisitivament.

—Sí. Era molt… real.

—Vaja —va acariciar-me la galta—. Doncs no princesa, no. Com que no baixaves a esmorzar, jo i la Kimberley hem vingut a buscar-te, molt preocupades, i t’hem trobat al llit, amb febre. Les caixes les ha anat a buscar en John després, no et preocupis.

La mare va tornar a agafar el bol de sobre el meu llibre. Gràcies al cel!

—Tens gana? —vaig fer que no, i, abans que repliqués li vaig demanar que em deixés baixar, que ja em trobava molt millor.

Amb gestos quasi mecànics, vaig baixar les escales i em vaig tancar al meu bany. Els retalls poc definits tornaven a redibuixar-se poc a poc. Algú m’havia recollit en braços al poble i m’havia dut a l’hostal per… no sabia el perquè. Ni qui.

Vaig tancar l’aixeta i vaig sortir de la dutxa enmig d’una boira de vapor i sabó aromàtic.

Vaig recollir una tovallola del prestatge i m’hi vaig embolicar. Agafant-ne una de més petita, vaig dedicar-me a assecar el cabell amb lentitud davant el mirall.

Amb calma, vaig vestir-me i vaig sortir de l’habitació deixant-t’ho tot ben col·locat.

Just abans de perdre la consciència… just abans… havia sentit alguna cosa. L’últim detall que se’m resistia, que pel meu subconscient era d’un interès vital i sense el qual no podria resoldre el misteri… un petit matís…

Vaig caminar pujant l’escala, pensativa.

En Jeremy aparegué de sobte, baixant. Ens vam trobar i es va deturar, observant-me d’una forma estranya que no podia desxifrar. Sense deixar de mirar-me d’aquella manera, em preguntà suaument:

—Estàs bé? —Vaig assentir. El seu gest es va relaxar i em va oferir un moviment amb el cap.

En passar pel meu costat, ens vam tocar un instant i el temps es va deturar. L’aroma del seu jersei, aquella olor de fusta, va accelerar els batecs del meu cor. El detall, l’últim detall abans de desmaiar-me havia estat el contacte de la meva pell contra el jersei de color gris d’en Jeremy Doots.

* * *

La mare em va obligar a reposar almenys aquella tarda abans de tornar a l’Institut. Em vaig tancar a l’habitació perquè estar-me al menjador, on tothom em preguntava en tot moment com em trobava, s’havia fet insuportable.

Vaig estirar-me al llit i em vaig posar els auriculars.

La música d’Evanescence, amb l’Amy Lee desplegant tota la seva màgia vocal, em va fer oblidar per un petit moment el que em torturava des de aquell matí. No em treia del damunt —i amb raó, no?— el rostre d’en Jeremy. I… i el que havia fet! Podia passar per normal, un mareig —tot i que havia estat més que un simple mareig…— però perquè s’havia pres tantes molèsties? Perquè havia fingit no haver fet res i amagar a tots, fins i tot a mi, el que havia ocorregut?

Algú picà a la porta i obrí, sense esperar resposta. Anava a protestar però vaig callar en veure entrar a la Kim, amb un gran somriure. No l’havia vist en tot el dia, i ara la seva presència resultava reconfortant.

—Katye! —es va llançar sobre el llit, al meu costat, i m’abraçà. Em vaig treure els auriculars com vaig poder, intentant deslliurar-me dels seus braços, que quasi m’ofegaven—. Com estàs?

—No puc… respirar… —em va deixar anar, amb un deix de culpabilitat al rostre. Vaig somriure-li i aquest es va esvair—. Millor, gràcies.

Vaig reflexionar sobre si li havia d’explicar o no el que havia fet el seu germà. I si em prenia per boja? I si no em creia?

—Què passa? —Em mirava interrogativament, obrint de forma encantadora els seus enormes ulls blaus. Vaig sospirar.

Amb veu tremolosa, i sense gaire seguretat, vaig començar a parlar.

—Kim… avui… jo…

—Sí? —em va instar a continuar.

—Jo —vaig empassar saliva—. He sortit al poble quan tots estàveu adormits. M’he marejat al carrer i algú, que crec que és en Jeremy, m’ha trobat i m’ha dut a casa. —Ho havia deixat anar tot de cop, sense mirar-la directament. Vaig sentir un riure lleuger i vaig aixecar la vista.

Els seus ulls eternament blaus havien adquirit una tonalitat grisosa.

Com si s’hagués tractat d’imaginacions meves, l’ombra s’esvaí.

Va obrir la boca diverses vegades, tancant-la després, com descartant el que anava a dir. Finalment, sospirà. No era un sospir alleujat.

—Katye. Escolta’m bé. —Em va agafar de les mans—. Confies en mi. —No era una pregunta, era una afirmació.

La vaig mirar amb gest de no entendre res.

—El que està escrit, passarà, temps al temps i camí lliure perquè els fils del destí s’entrellacin sense pressa, però sense pausa. Tot arribarà al seu degut moment —va murmurar, com una oració ben apresa. El seu rostre reflectia un estat de serenor inusual, amb un deix de tristesa i preocupació.

Em va acariciar els cabells i em va oferir un somriure comprensiu.

—Sé que encara té deixat pitjor, ho sento, Katye. Dóna’m marge de confiança, deixa que t’imposi la meva raó per sobre de la teva lògica. No vull mentir-te i no tinc intenció de fer-ho mai, però en contra, has d’acceptar el que et digui, per molt que les meves paraules et siguin confoses i sense sentit aparent.

Com que no vaig trobar paraules, vaig assentir.

—Et prometo. —I es va posar la mà al cor, mentre l’altre premia la meva—. Que ho entendràs algun dia. Però no és el moment.

Alguna cosa en la Kim em feia confiar-hi cegament. Tot i que les seves paraules no tinguessin cap mena de sentit i la confusió m’envaís, els seus ulls m’indicaven que no mentia. Que la seva veritat era autèntica. Va agafar el llibre que tenia a la falda i va valorar la portada, amb un somriure divertit als llavis.

Vaig intentar no pensar-hi. En Jeremy i la seva germana sabien que m’havia marejat i que ell m’havia dut a l’hostal sense dir res i… havien… fingit que només tenia febre. I ara la Kim em demanava que no li preguntés el perquè. Però… incomprensiblement… tant ella com una part de mi em demanaven calma. Perquè pressentia un canvi, alguna cosa estranya. Ho sentia.

Es va fer fosc mentre jo i la Kimberley deixàvem que els minuts s’escolessin mentre parlàvem sense parar de tot i de res, de banalitats i profunditats absurdes.

Era molt tard quan se’n va anar a la seva habitació amb la promesa de que alguna tarda la passaríem parlant dels seus viatges i de tots els països meravellosos on havia estat.

Vaig tornar a dormir tota la nit d’una tirada, sense somnis per recordar, sense visions estranyes com les del matí, sense preocupacions.