Tucuman

F. QEVEDO

El primer que vaig sentir en sortir del jet va ser el sufocant aire calent, que em va deixar grogui durant uns instants. El cel argentí era increïblement clar, poblat per petits nuvolets dispersos.

Vaig treure’m el jersei prim que havia dut tot el trajecte i vaig agrair la samarreta sense mànigues que m’havia fet posar en Jeremy. L’Ari, dins la meva bossa, va esbufegar en notar el contrast del nostre febrer amb l’argentí. Un taxi ens esperava a la sortida de l’aeroport. Ni tan sols sabia on érem ni on anàvem, estava massa ocupada observant, fascinada, tot el que m’envoltava, que m’era nou. Em va sorprendre trobar tanta vegetació al costat de l’aeroport internacional, on esperava trobar-hi ciment, cotxes i turistes despistats m’hi vaig trobar la calma d’un divendres al matí —a casa ja érem dissabte a la nit— sense gaire gent damunt del terra de parquet de la terminal, i un sol automòbil a la sortida, el taxi dins el qual ara contemplava les grans extensions de camps i herbes verges.

Ni els Doots ni jo vam fer cap comentari fins que el cotxe s’aturà i em van fer baixar.

—Ara agafarem un autobús fins a El Mollar —m’informà la Kim. No m’havia fixat en quan s’havia canviat de roba, però ara duia una minifaldilla texana i una camisa de màniga curta molt primeta. Quan anava a asseure’m damunt el banc, féu que no amb el cap.

—Què?

—Si vols cremar-te les cuixes, tu mateixa, però aquest banc porta molts mesos al sol i no t’ho recomano —digué, esbossant un somriure juganer.

M’havia passat gran part del viatge completament adormida, sense somiar, sense preocupar-me. Ara, entre fascinada i il·lusionada que estava, i mig grogui per estar encara adormida i per la calor sufocant, tot el que veia i sentia s’assemblava a un somni; borrós i irreal.

Quan l’autobús arribà, en Jeremy deixà les nostres maletes al compartiment de sota i jo i la Kim vam pujar. Les escales van grinyolar sota el meu pes. Amb mirada suplicant, em vaig girar cap a la Kim, que es posà a riure.

—Tranquil·la, arribarem a lloc.

Les parets de llauna —o això semblava— del bus no semblaven dir el mateix, ni els seus seients vells i descolorits. No tenia finestres i això facilitava que passés corrent. Això quan en passava, de corrent. I avui no era el cas. Però aviat em vaig oblidar de les poques comoditats que m’oferia el meu mitjà de transport i em vaig tornar a enamorar del paisatge, cobert de colors d’estiu, de formes agrícoles i olors terrenals. Les diverses tonalitats de verd feien joc amb les pinzellades daurades dels camps de sègol i palla, i conjuntaven harmoniosament amb el blau perfecte del cel. Vam recórrer aquella carretera semi deserta un temps que no vaig poder definir. No em podia creure que fos aquí, que tot s’hagués capgirat. No podia fer més que creure els Doots quan em deien que em convenia fugir, anar a l’únic lloc on els Blancs no em podrien tocar. Tenia por, por per la pare, por pel gir dels esdeveniments. Hauria preferit quedar-me, amb ells dos ni l’Andrea ni l’Edrik m’haurien fet res, no haurien pogut, m’hauria imposat. Em sentia preparada per deixar-los clar que no comptarien mai amb mi al seu costat. I ara, enmig de la regió més inhòspita de l’Argentina, lluny de casa, lluny d’Irwa, del lloc on havia crescut i del qual mai m’havia separat. Coneixeria els Armas, per fi. Entraria al seu món d’una vegada per totes, però no era així com jo ho hauria volgut.

La Kim em va prémer el canell suaument abans que l’autobús es deturés i el conductor ens indiqués en un castellà amb marcat accent argentí que quan el camió de davant nostre s’apartés, ja podríem baixar. Bufant, vaig tornar a capficar-me en el paisatge, observant les formes capritxoses dels núvols. Estava absolutament perduda en els meus pensaments quan els vaig veure. Potser tal com els havia imaginat. O segurament molt millors. L’un al costat de l’altre eren magnífics.

Dues figures altes i esveltes, vestides senzillament i envoltades d’una aura inconfusiblement bella i atraient. Ell, vestit de manera senzilla amb texans i samarreta clara, i els cabells del qual, de color castany fosc, onejava amb la brisa que acabava de néixer, entrellaçà els seus dits amb els de la noia. Ella era preciosa. Duia els cabells negres tallats rectes fins a l’altura de les espatlles, llisos. Els trets angelicals del seu rostre eren marcats per uns ulls verd maragda que no passaven desapercebuts, envoltats per unes espesses pestanyes fosques. Duia una samarreta de tirants i una texans pirates, i sabates d’espart als peus, els cordills dels quals s’entortolligaven capritxosament per les seves esveltes cames. L’amor que es professaven l’un a l’altre es distingia en cada frec subtil de les seves mans. Mirades carregades de tendresa i dolçor que només es dirigien quan creien que no els observaven. Tanta intimitat que em vaig obligar a desviar la mirada.

Vam aixecar-nos i vam baixar del cotxe, que va marxar aixecant polseguera.

—Lydia! Eidurn! —xisclà la Kim en veure’ls.

En Jeremy, que carregava totes les maletes, les deixà al terra per córrer a saludar els seus cosins, empenyent-me amb ell. Els dos se’m van quedar mirant amb una barreja de sorpresa i admiració. La veu de la Lydia sonà decidida i sincera quan se m’acostà i em murmurà unes paraules de benvinguda.

—En Jeremy no va exagerar quan ens va dir que eres tan bonica.

L’eludit féu morros, avergonyit, i jo em vaig limitar a fer un somriure tímid. Em sentia superada i afalagada, molt afalagada. Afectuosament, la Lydia féu un pas endavant i m’oferí una tendra abraçada de benvinguda que no vaig poder refusar, encantada.

—Benvinguda a casa, Katye.

L’Eidurn somrigué amplament i em remogué els cabells.

—Sí, benvinguda! —digué, feliç, amb total comoditat, com si ens coneguéssim de sempre.

Els vam seguir fins a la furgoneta que havien deixat aparcada al costat de la carretera i hi vam pujar, carregant l’equipatge als seients del darrere, entre la Lydia, la Kim i jo.

La Lydia senyalà l’entorn i m’explicà on érem i on anàvem.

—Això és l’entrada a la reserva del Mollar. Ara passarem per un camí que poca gent coneix i ens internarem al bosc, per arribar a casa, al bell mig de la Quebrada de los Sosa —mirà la Kim i les dues assentiren—. Hem marxat sense dir res a les noies, s’haurien posat molt nervioses, saps? —digué, esbossant de nou aquell somriure tan afable—. Però segur que la Kristin ja ha notat que has arribat i les ha avisat.

Em vaig redreçar al seient.

—La Kristin també percep els poders? —la Lydia arrufà lleugerament les celles per la meva pregunta.

—No, només identifica les presències. Té un poder especial per veure amb la ment.

Vaig assentir, sentint els nervis creixents naixent-me a l’estómac. L’Eidurn, que conduïa, va somriure i es va girar per mirar-me.

—No estiguis nerviosa, Katye! Elles ho estan més, t’ho asseguro!

Vaig mirar la Kim, interrogativa, que somrigué.

Vam deixar enrere la vegetació seca i arenosa típica argentina per internar-nos lentament en un terreny de bellesa fascinant. La Quebrada de los Sosa, a Test del Valle de Tafí, està composta per la vegetació més rica i formosa d’El Mollar, l’autèntica selva argentina, penya-segats i cascades. Enormes arbres d’una verdor brillant i humida, tan alts que ocupaven tota la immensitat del cel. Les poques escletxes de llum que il·luminaven aquell entorn el feien cada cop més misteriosament fascinant, apassionant i màgic, ajudades per la densa boira que en un principi ens acompanyava però que més tard es va anar difuminant. El temps va passar lentament, molt lentament… quan finalment vam travessar un clar del bosc i vam aturar el cotxe, em feia la sensació que estàvem perduts a la fi del món.

Vam baixar del cotxe ràpidament i els nois van agafar les maletes. La Lydia encapçalava la marxa. Vam caminar uns deu minuts, internant-nos encara més en el bosc, fins que vaig sentir rialles i corredisses provinents d’alguna part d’aquella immensitat de verdor i enormes arbres, de frescor i olor de flors silvestres.

—Laja! Deixa’m llegir-ho! Dóna’m la llibreta! —xisclava una veu aguda, entre les rialles d’una altra noia.

—Aiine, deixa a la Laja, vols? —la renyà suaument una veu dolça i melosa, de noia jove.

Vaig veure com s’il·luminava el rostre dels germans Doots i com la Kim començava a córrer.

—Aiine, Reya! Ja som a casa!

Els arbres van començar a enretirar-se i vam entrar a un enorme clar. Dues casetes rústiques, petitones i de fusta, ocupaven el lloc. La primera, més gran i amb flors al porxo, tenia dues plantes i semblava espaiosa i acollidora. La segona, més al fons, era petita i només tenia planta baixa. El seu terra era humit i tot el voltant de les cases estava ple de flors silvestres de tots els colors de l’arc de Sant Martí. Hi havia roba estesa al costat de la casa més grossa i una taula de fusta al fons plena de flors i herbes seques.

—Aquestes són la casa de la Reya i en Fred —la Lydia senyalà la casa gran— i aquella és la casa on dormen les petites quan vénen —senyalà l’altre.

Al vell mig del clar hi havia una taula de fusta clara amb un escampall de mapes i fulls de paper, blocs de dibuix, pintura i guixos de colors. Una noia preciosa, imatge de la dolçor i la calidesa femenines, seia en una de les cadires, acariciant el seu ventre prominent.

—Benvinguda a casa, Katye… —murmurà suaument, somrient-me amb tranquil·litat.

Si no ho hagués sabut, hauria dit igualment que era un àngel.

Duia un vestit llarg de lli, estampat amb tons violeta i blau, tallat per les espatlles i molt ample per la cintura. Els cabells negres, llisos com els de la Lydia, queien damunt les espatlles recollits en dues trenes baixes. Les faccions del seu rostre eren similars a les de la seva cosina, rostre de pell clara, llavis prims i rosats, ulls blau marí i conjunt angelical. S’aixecà amb dificultat i avançà unes poques passes per besar-me a la galta, afectuosament.

—Sóc la Reya Felicia —es presentà.

—Hola, Reya —vaig aconseguir tornar-li.

—Reya, tapa’t les orelles —murmurà l’Eidurn.

Vaig arrufar les celles, apunt de preguntar perquè, quan de sobte se sentí un crit de joia al meu costat.

—Katye!!! —Un pes em va caure al damunt, immobilitzant-me del tot. Quan es va separar, vaig poder distingir el rostre en forma de cor, de pòmuls marcats i ulls mel, nas recte i llavis molsuts. Els cabells daurats, del mateix to clar que els ulls, eren llisos, i el serrell quasi tapava els ulls, recte i llarg, somreia com mai havia vist somriure ningú, mostrant les dents blanques i brillants. La noia es redreçà, era tan alta com jo, i vestia uns texans blanquinosos i una samarreta do color beix.

—Em dic Aiine Armas —digué, agafant-me la mà—. T’hem esperat molt de temps! No sabíem que vindries avui, sinó hauries decorat la clariana amb banderins de colors, i hauríem fet un gran dinar, oi Eidurn, oi? La Reya hauria fet dulce de leche, aquí a Tucuman el fan molt bo, t’encantarà, demà en podem anar a comprar…

La Kimberley va abraçar la seva cosina i li va tapar la boca carinyosament.

—Aiine, amor, no atabalis a la Katye —digué.

El xivarri havia fet sortir a més gent de dins la caseta del nostre costat. Dues noies caminaven cap a nosaltres, amb idèntics somriures curiosos.

La primera posseïa una brillant cabellera pèl-roja, uns preciosos ulls maragda i un rostre divertit i infantil. Duia una corona de flors als cabells, i semblava ben bé una nimfa del bosc, per la llibertat dels seus moviments, l’agilitat amb la qual es comportava i la gràcia de la seva mirada.

—Hola, Katye, em dic Greta Armas, estem molt contents de tenir-te aquí. —Mig vacil·lant, se m’acostà i em besà a la galta, tímida.

Agafava la mà a una noia morena preciosa que no tardà en fer un pas endavant.

—Benvinguda! Jo sóc l’Ellie Armas.

Duia els cabells llisos i tenia un to marronós als ulls, que amb el sol es tornava rogenc. Uns quants flocs queien ondulats recollits per una branqueta florida que li adornava el conjunt harmoniós del rostre dolç, els pòmuls poc marcats, el nas recte i petitó, els llavis prims i somrients.

—Jo també estic molt feliç de ser aquí —vaig respondre, fent-les somriure encara més. Vaig notar la presència d’en Jeremy al meu darrera, que m’acaricià el braç.

—La Katye està cansada, ha fet un viatge molt llarg —digué, i després es tombà per adreçar-se a mi— val més que dormis una estona.

De sobte em vaig adonar de com d’esgotada estava, en Jeremy tenia raó. Les dotze hores de viatge en avió m’havien deixat baldada i el canvi horari (sis hores de diferència amb Green Valley) m’estava començant a afectar. La Reya assentí i se m’acostà, agafant-me la mà.

—Vine, dormiràs a la meva habitació, de moment.

El tacte de la seva mà era increïblement dolç. Entrellaçà els seus dits amb els meus i m’oferí un somriure encara més agradable.

L’entrada de la caseta on vivien ella i el seu promès era decorada amb encant i senzillesa. Les parets pintades amb colors càlids, que la feien més acollidora que espaiosa, els mobles de fusta tallada i vernissada, la decoració delicada i de bon gust. Cada detall semblava haver estat concebut per ocupar el seu lloc en aquella casa. Vam pujar les escales, estretes i fosques, fins a arribar a una planta assolellada dividida en tres saletes. Em va conduir a la del fons, un dormitori encapçalat per un enorme llit de matrimoni cobert de llençols de seda de tons clars, d’estil victorià i amb cortinetes de gasa que l’envoltaven.

La Reya va obrir un armari contigu i en va treure una camisa de dormir de setí negre, fina i amb brodats rosats, curtíssima. Em penso que em vaig ruboritzar quan me la va donar perquè me la posés.

—No et preocupis per res —digué, des del llindar de la porta—. Que descansis.

—Reya! —es girà i esperà—. Gràcies.

Somrigué tendrament i baixà les escales. Em vaig posar la camisa i em vaig estirar en aquell llit aliè i desconegut. Damunt meu hi havia un quadre on es veia el clar florit i lluminós on eren les cases però abans que s’hi construïssin. A la dreta del llit hi havia un balcó entreobert, i el vent suau feia onejar les cortines de color salmó clar. Els llençols eren tan fins i l’olor de lavanda tan agradable, que no em va costar gens relaxar-me i, poc després, caure en un son profund.