La Capital

LORD BYRON

Quina ràbia! I tu què has tret, Katye?

Vaig girar-me de sobte en sentir el meu nom. Duia una pila de carpetes per la senyoreta Hamless a les mans i no veia el que tenia al davant. La munió d’alumnes s’apilava al davant del plafó d’anuncis on s’havien penjant les llistes amb les notes del primer trimestre.

La Kimberley es va escapolir de la gent per ajudar-me amb les carpetes.

—Perquè no demanes que t’ajudin? —em renyà, agafant la meitat del que tenia al damunt.

Vam caminar fins a la secretaria per deixar-les damunt la taula. Un cop allà vam esperar que es dispersés el núvol d’estudiants per acostar-nos-hi nosaltres. L’Amanda i en Neil van creuar la sala des de Taula de Biologia per venir-nos a trobar.

—Les heu vist? —En Neil senyalà el plafó.

Jo i la Kim vam negar amb el cap.

Entre gemecs i lamentacions, alguns dels de les primeres files es van apartar, comentant les seves qualificacions i les conseqüències nefastes que tindrien cadascuna d’elles. D’altres somreien en orgull exhibint alguns notables i fins i tot matrícules, mentre ens deixaven espai per passar. Vaig recórrer amb la vista les llistes, buscant el meu nom. La Kim em va donar uns copets a l’esquena mentre somreia per mi i pel seu record d’excel·lents.

—Molt bé, Katye, molt bé.

—De debò has tret un sis a matemàtiques? —murmurà una veu a la meva oïda. Hem vaig tensar i girar de cop.

En Jeremy m’oferí un somriure suficient mentre assenyalava la seva nota a la graella. La millor del curs, una matrícula. Vaig fer morros tot el trajecte de tornada a casa. Carregàvem tots els llibres de les taquilles a les motxilles, i no eren pocs. La neu queia constant i es quedava presa al terra, formant plaques de gel fermes i perilloses. L’Aris i l’Amanda es tiraven boles de neu unes passes darrere nostre entre xisclets de joia mentre la Rachel feia una cara trista agafada al meu braç. El Nadal la feia sentir nostàlgica.

—Rachel… si ens veurem cada dia…

En Neil va aparèixer al meu costat i li oferí la mà. Es va desenredar de mi per abraçar el seu xicot. Vaig abaixar el cap instintivament a temps per evitar una bola de neu traïdora de la Kim.

—Kimberley! —vaig cridar, recollint neu entre les mans per fer-ne una jo.

Quan va començar a nevar amb més força vam córrer a refugiar-nos a l’hostal. Estava tot decorat amb llums de colors i adorns nadalencs de tot tipus per la repisa del primer pis i damunt dels petits balconets. Hi havia un dels avets del jardí decorat amb borles lluminoses i un passadís al bell mig que donava al porxo sense neu, tota la resta n’estava ple. Vam entrar a l’escalfor de recepció sentint l’olor de la xocolata desfeta —recepta de la Katherine Harrick— i els crits de joia de la Maron, que havia estès el seu bloc de dibuix davant la llar de foc i pintava amb alegria el paper.

Vaig quedar-me al llindar de la porta, encara amb la motxilla a l’esquena mentre la Kim entrava a seure al davant de la llar, entre els coixins. La mare estava asseguda al sofà amb la barbeta recolzada damunt els palmells de les mans i la mirada vagant entre les flames ardents que devoraven els troncs dins la llar. Mai l’havia vist així. Tan… abatuda i perduda en els seus pensaments, sense un bri de llum als ulls… Una llàgrima inevitable va relliscar-li per la galta, sense arribar a la barbeta. Se l’eixugà amb un moviment ràpid que no notà ningú.

En Jeremy m’estava observant, assegut a l’escala, quan em vaig girar. No va dir res, però em seguí amb la mirada fins que vaig deixar l’anorac penjat al costat del radiador i em vaig asseure a l’esglaó. Va acariciar la meva galta en un gest càlid i vaig sentir com l’ombra de la preocupació desapareixia com per art de màgia.

—Ets la seva llum —murmurà, simplement—. Quan el teu pare morí, et vas convertir en l’únic centre del seu univers. La teva mare vendria la seva ànima al diable per veure’t somriure. T’estima més del que ningú ha estimat mai, Kitty. És per això que mai es mostra feble davant teu.

—Això vol dir que enyora molt el pare, oi? —vaig preguntar, mirant-lo als seus preciosos ulls daurats.

Va assentir amb el cap.

—En Samuel Jensen era l’amor de la seva vida. I ell sentia el mateix. Eren ànimes bessones, nascuts per compartir una història. —Parlava mentre jugava amb un floc caoba dels meus cabells—. L’enyorarà eternament, fins que deixi de sentir res, aquesta força que du a dins no desapareixerà mai.

—Ho pots sentir?

Va deixar anar els meus cabells i m’oferí un tendre somriure.

—Esclar. Sóc un àngel. —La seva resposta també em va fer somriure a mi.

La porta s’obrí de sobte i entrà en John amb una bossa de cartró enorme, plena de boles brillants.

—La Suzanne volia un arbre brillant! —justificà, tancant la porta amb un cop de peu—. Bon Nadal!

—Bon Nadal —vam respondre en Jeremy i jo a l’uníson.

Va deixar tancada la porta del menjador i ens vam quedar en silenci, sentint la remor de fons provinent dels crits de joia de la Maron i el xivarri que van fer algunes boles en caure al terra de parquet.

—Com va morir el teu pare? —preguntà ell amb veu dolça.

No em vaig sentir violenta a l’hora de respondre, sorprenent-me a mi mateixa.

—El pare era mecànic. Es passava els matins al garatge del poble amb els cotxes dels altres, arreglant-los. I quan en tenia ocasió, es tancava al garatge d’aquí casa a arreglar el seu cotxe. —Vaig recolzar la barbeta entre les mans—. El Chevrolet Impala de 1967 del meu avi. Adorava aquell cotxe. Portava treballant amb ell des dels catorze anys, i sempre que podia em recordava que quan jo en fes divuit, el cotxe seria per mi. Va morir una tarda mentre era amb el seu Impala. Un atac de cor fulminant. Es veu que tenia un defecte de naixement en una artèria.

—Si en John demanés per sortir a la teva mare, ho acceptaries?

Vaig reflexionar una estona, encara que sempre ho havia tingut clar. En Jeremy m’acariciava els cabells amb dolçor.

—Sí. Té dret a ser feliç —em vaig girar de cop, fitant-lo als ulls—. Què saps? Diga’m què sent.

Es va quedar cohibit de sobte. Va arrufar les celles i negà amb el cap.

—No puc… no crec que…

—Sisplau.

Dubtant, va tancar els ulls i es concentrà. Uns segons més tard els obrí lentament evitant mirar-me directament.

—No podria ser feliç amb ningú que no fos en Jensen. No ho fa per tu, ni per ell. Ho fa per ella mateixa. No seria capaç d’estimar a ningú més.

M’abraçà i em besà el front.

—No et preocupis per ella.

Vaig assentir. Les portes del menjador s’obriren de sobte i la Suzanne en sortí, amb un ample somriure als llavis. Ens va veure i ens va venir a saludar.

—Hola Katye! Hola Jeremy! Bon Nadal!

—Hola mare —vaig fer-li un petó a la galta—. Tinc les notes.

Vaig rebuscar a la motxilla i en vaig treure el sobre arrugat. Vaig intentar allisar el sobre amb les mans amb resultats poc convincents.

—Té, mare.

Les va agafar i se les va mirar amb un somriure orgullós. Em va besar al front.

* * *

Vam pujar al pis de dalt fins a l’habitació de la Kim, que havia desaparegut de la saleta tan bon punt hi havíem entrat nosaltres. Estava estirada al llit parlant per telèfon.

—Mum, wait a second, please, Ilya is here. —tapà l’auricular amb una mà i alçà el mòbil—. Jeremy, és per tu!

—És la mare?

La noia assentí.

—Hi mum! Yes, alright. —Se n’anà al passadís parlant en anglès i jo em vaig asseure al costat de la Kim.

—Què explica la Vivienne? —li vaig preguntar. Es va fregar els ulls i va badallar abans de respondre.

—Han anat a Tucuman a passar el Nadal. Ara eren allà —entrellaçà els dits i estirà els braços—. M’avorreixo. Què fem?

Els primers dies de festa de Nadal van ser genials. La Valery, per primer cop, havia aconseguit uns dies de festa i vindria algun dia per passar-lo amb nosaltres. La Kimberley em feia llevar d’hora cada dia i ens passàvem els matins buits d’hivern d’habitació en habitació, al menjador, a la biblioteca, fent milers de coses sense poder sortir de casa. A la tarda, si no nevava massa, sortíem amb la colla a casa d’un o de l’altre, perquè als carrers de Grunx, en ple mes de desembre, no s’hi pot estar. El llac d’Irwa per fi s’havia gelat i en un parell de setmanes la seva superfície seria suficientment segura com per poder-hi patinar. En Jeremy m’havia ensenyat una mica d’alemany les estones que la Kim ocupava l’ordinador per parlar amb les seves cosines.

Vaig descobrir que a Tucuman només hi vivien de forma fixa l’Evelyn Armas, l’àvia dels Doots, i tots els seus cunyats, a més de la Sylvie i part de la família amb arrels irlandeses (la Reya i el seu marit i la Lydia). La Kristin vivia part de l’any a l’Índia perquè la seva àvia era d’allà. L’Aiine Armas i els seus pares tenien un pis a Manhattan i ella estudiava d’interna en un col·legi privat nord-americà. L’Ellie estudiava a Alemanya, i la Greta i els seus germanastres estaven separats durant l’època d’estudis. Ella vivia amb els seus pares a la capital argentina, Buenos Aires, mentre que la Laja i l’Eidurn estaven acabant uns cursos a Londres. Pel que fa als Jaled, la família d’en Sergei, la Vilma i l’Argimir, vivien tots a Rússia, la terra natal dels seus avantpassats.

* * *

—Done’m les tisores, sisplau Katye…

Vaig aixecar la vista del portàtil per buscar les tisores per sota de l’escampall d’estris sobre el terra de la biblioteca. La Kim va posar cara de concentració a l’hora de retallar la cartolina daurada que havia estat dibuixant. Érem dimarts vint-i-quatre desembre al matí i a fora hi nevava.

Vaig teclejar dues respostes errònies als meus exercicis on-line d’alemany amb desesperació i vaig tancar l’ordinador. La tassa de xocolata calenta ja no fumejava, estava tèbia i dolça.

La Kimberley estava fent postals de Nadal casolanes per l’endemà, dia gran de les festes. A la cuina la Julie i la mare preparaven canelons i caldo en dues enormes olles. En Jeremy encara dormia, com la majoria dels hostes, que per cert, havien aconseguit ocupar totes les habitacions.

Amb dits àgils, l’àngel tallava les cartolines de colors daurats i rojos en formes delicades i gràcils, que més tard enganxava en trossets de cartolina més grans on ja hi havia escrit els seus millors desitjos.

Després faria trenetes amb fils de colors i decoraria els sobres amb llaços.

Ens havíem llevat a les vuit del matí, i havia tingut el fervent desig d’estrangular-la per fer-me despertar a hores intempestives en dies que podia dormir. Feia gràcia veure-la tan concentrada, asseguda amb les cames creuades al terra envoltada de coixins, cola i llapis de colors, amb una enorme dessuadora vella del seu germà i uns leggins negres. El seu llarguíssim i fi cabell atzabeja estava recollit en un costat en una cua mal agafada, i els flocs desordenats que s’havien desprès li emmarcaven el rostre de forma harmoniosa.

Les dues ens vam espantar quan el meu mòbil, damunt la taula, va començar a vibrar. Vaig esperar que caigués a les meves mans des de sobre per efecte de les vibracions i vaig obrir-lo.

—Hola Rache!

—Hola Katye! Que hi tens la Kimberley, aquí?

Vaig posar l’altaveu i la veu alegre de la Rachel inundà l’estança.

—Hola Kim!

—Hola Rachel!

—Escolteu, feu res aquesta tarda? —Ens vam mirar uns instants i la Kim encongí les espatlles.

—Hauríem d’anar a comprar els regals per demà…

—En això pensava jo! —exclamà divertida ella—. Vejam si quedem tots i anem a La Capital a comprar! Podem marxar després de dinar i quedar-nos-hi a sopar!

A la Kim se li il·luminaren els ulls i començà a picar de mans, absolutament entusiasmada.

—Esclar que sí, compta amb nosaltres! —vaig respondre, contagiada de l’alegria de les dues.

—Genial! Ara truco a la resta… l’Aris s’està amb el seu pare a França, i en Neil ha agafat la grip i està al llit, pobret… —sospirà amargament, però es recuperà ràpid—. Truco a l’Alex i tu a l’Amanda, d’acord?

—Sí, esclar. Com hi anirem?

—La mare ens hi pot dur amb la furgoneta. Quedem a la porta de l’Hostal a les dues, d’acord?

—Perfecte, ens veiem llavors!

Vaig deixar el mòbil altre cop damunt la taula i vaig estirar els braços, estava entumida.

Es va fer un silenci a l’estança, que disgustà a la Kim.

—Això no pot ser —murmurà, i s’aixecà en direcció al meu portàtil. Se l’acomodà a la falda i començà a remenar a les meves carpetes de música. Va escollir l’últim disc de Good Charlotte i el va posar.

Havia renunciat als deures d’alemany per avui i estava disposada a reprendre la lectura del llibre que tenia al costat, abans que en Jeremy s’aixequés i comencés a donar idees de coses per fer.

* * *

A les dues en punt, ben dinats i ben abrigats, vam sortir al porxo a esperar la furgoneta de la Rachel. Jo juia una samarreta, un jersei de llana, l’anorac, bufanda i guants, però m’estava congelant. La Kim s’havia posat una mini faldilla vermella de quadres, i sota l’anorac negre hi duia un senzill jersei verd fosc. Duia mitges negres i les botes altes. En Jeremy tampoc semblava tenir fred. Seia de forma despreocupada al banc, que estava gelat, amb els cabells color bronze atractivament desordenats. Va alçar els seus eterns ulls daurats i em va enxampar perduda en la immensitat de la seva bellesa torbadora. M’oferí un somriure murri i em vaig posar vermella. Estirà la mà nua i la vaig agafar amb la meva, enguantada.

—Els nois! —exclamà la Kim, saltant cap a la sortida.

La furgoneta de la senyora Sands va aparcar al límit de la carretera i les portes es van obrir. L’Amanda es va aixecar per deixar-nos passar.

—Jeremy! Sento comunicar-te que seràs l’únic noi! —exclamà a mode de salutació, amb un somriure burleta.

Tots vam riure del to d’ella i ens vam cordar els cinturons.

De Grunx a la capital hi ha tres quarts d’hora ben bons, que vam passar xerrant de com celebraríem l’endemà, fent plans per l’any nou, i escoltant música. El paisatge quedava difuminat pels flocs de neu que emblanquinaven tota l’àrea boscosa que ens va acompanyar durant el trajecte. Els enormes i altíssims arbres del costat de la poc transitada carretera oferien un aspecte misteriós i atractiu, amb les seves branques nues a la mercè del fred. El cel, completament blanc, s’anà calmant poc a poc i quan vam baixar del cotxe gairebé una hora més tard, havia parat de nevar i el cel oferia un aspecte clar i net. La senyora Sands ens va deixar prometent venir-nos a buscar al mateix lloc a les nou de la nit. Ens vam perdre pel centre de la ciutat, entre milers de paradetes escampades per tot arreu, dins de les botigues, els centres comercials i les cafeteries. Vaig comprar un parell de guants de pell per la Suzanne amb la Kimberley, perquè els que tenia se’ls havia estripat feia uns dies, un llibre sobre misticisme que vaig trobar en una botiga deixada de la mà de déu per la Rachel, una bola de vidre enorme amb la ciutat representada amb neu i tot i un braçalet trenat de cuir amb una inscripció al metall Mein engel freunde per la Kimberley, una rèplica en miniatura d’una Gibson preciosa per l’Alex, un estoig amb ombres d’ull per l’Amanda, unes canelleres per en Neil, de la seva marca preferida i de color verd fosc, la nova versió del perfum preferit de la Valery… i a l’Aris li vam comprar entre tots un estoig car de pintures.

Ara caminava entre les paradetes, perduda en una gran ciutat, entre milers de petites llumetes de colors que encara em desconcertaven més.

S’havia fet fosc i l’ambient era típicament nadalenc. Fred, llums i corredisses. Buscava un bon regal per l’àngel que m’havia robat el cor. No sentia res entre el brogit de sons del meu voltant. Tots el crits quedaven sufocats en la munió de converses camuflades les unes amb les altres en aquell embolic de veus humanes. Em sentia relaxada, en aquella estranya solitud, envoltada de gent feliç i il·lusionada, gent que només tenia ganes de trobar el millor regal pels seus éssers estimats i tornar a casa, de reunir-se amb la família que feia temps que no veien. De donar el primer regal a aquell primer xicot. D’aconseguir que els seus amics els compressin aquell disc que els feia tanta il·lusió o aquell llibre que tan els havia enamorat. Una nena petita agafava fort la mà de la seva mare amb els ulls brillants. Una noia més jove entrellaçava el seu braç amb el del seu xicot, que es ruboritzava. Una noia sola rebia una trucada d’algú que feia temps que esperava que la truqués i dissimulava la veu plorosa entre rialles de felicitat.

Una colla d’amics es deien adéu entre abraçades a la parada de l’autobús. Alguns ploraven, altres es besaven i dos més mantenien una distància tímida. En una finestra, una dona gran decorava amb el seu nét un enorme avet.

Vaig seguir caminant una estona sense veure res que em fes massa el pes. Li volia fer un regal preciós i especial, però no tenia ni idea de què comprar-li. Una ràfega de vent em va dur una aroma deliciosa, floral i delicada, dolça i a la vegada… estranyament diferent.

Obscura.

Em vaig girar bruscament mirant al meu voltant, amb el cor de sobte desbocat i els ulls ben oberts. Entre la multitud, podia distingir-la. Entre milers d’olors, podia sentir la seva. Tot i no haver-la sentit mai, sabia que era la seva. Podia percebre de forma palpable tot aquell increïble poder. Un poder superior al que mai hauria pogut imaginar-me. Els seus ulls d’avellana em van fitar, en un moviment ràpid. Duia un abric verd fosc i una bufanda de colors càlids que li tapava els llavis i el nas. Tenia les mans entrellaçades dins els guants negres i les fregava. Els cabells morens queien en cascada per la seva esquena, escalats i preciosos. Una nova ràfega va enlairar els flocs que tenia sobre les espatlles i damunt del pit.

I vaig poder sentir la seva veu inconfusible. A metres de distància. Entre el bullici d’una ciutat sencera. Dolça i vellutada. Preciosa.

La preciosa filla d’Irina, el poder de la teva mirada seria capaç de derrotar a exèrcits sencers d’àngels purs. Somrigué amb la mirada a uns nens petits que passaven al seu costat i llavors em tornà a observar, intensament. Em guinyà un ull i desaparegué novament entre la multitud.

Kaelah…

Un objecte va caure amb un cop sec als meus peus. Encara fascinada, em vaig ajupir per recollir-lo sense fer-ne massa cas. Era un llibre. Vaig tombar-me per veure si li havia caigut a algú. Però estava sola enmig del carrer i ningú del meu voltant s’adonava ni tan sols de la meva presència. El vaig acariciar a través dels guants i em vaig adonar que no era un llibre qualsevol. Les seves tapes eren d’un cuir vell però brillant, d’aspecte gastat però noble. Estava tancat amb una cadeneta de plata, la clau de la qual penjava d’un llacet vermell. Sense saber què fer-ne, me’l vaig guardar a la bossa. L’obriria a casa. La Kimberley va aparèixer a la cantonada i va començar a saludar-me amb un entusiasme desenfrenat molt propi d’ella. Darrere seu hi havia la resta de la colla, menys en Jeremy.

Em va agafar del canell i em va arrossegar sense dir res a través de la gentada fins a l’interior d’un cafè. Quan l’Amanda va empènyer la porta, ens van saludar el repic d’unes campanetes i una meravellosa i enyorada escalfor. Una cambrera molt amable ens va conduir a través dels passadissos de tauletes fins al fons de la sala, en una taula envoltada de sofàs, i ens va donar la carta. Vaig deixar tots els paquets als meus peus i em vaig treure l’abric, la bufanda i els guants. La Rachel va sospirar dramàticament estirant els braços.

—Estic esgotada. Em podria quedar perfectament adormida aquí mateix —murmurà, jugant amb els diminuts angelets daurats que hi havia damunt la taula.

L’Amanda va assentir, repassant la carta. La Kimberley va recolzar el cap a la meva espatlla i vaig notar l’agradable escalfor que irradiava.

—On és en Jeremy? —vaig preguntar-li en veu baixa.

—Hem quedat aquí amb ell —em respongué la seva germana, asseient-se altre cop bé per cridar la cambrera.

—Coneixeu aquest cafè? —La Kim assentí.

—Quan venim a la capital sempre ens quedem per aquí. M’encanta el te de fruites del bosc que hi fan.

Vaig deixar que ella demanés per mi i ens vam esperar parlant del que havien comprat i del que havíem vist pel carrer. La Rachel havia trobat el collar que feia tant de temps que buscava i el fregava entre les mans absolutament feliç. La Kim acaricià l’estrella amb un somriure de reconeixement mentre parlava dels orígens simbòlics de la joia. El cafè estava gairebé ple però tothom respectava l’ambient amb un to de veu moderat i els mòbils en silenci. De fons hi sonava una cançó melodiosa i agradable, i no vaig tardar a captar l’aroma floral dels tes que ens envoltaven. L’Amanda ens va treure dels nostres pensaments assenyalant-nos el carrer.

—Mireu, torna a nevar!

Vaig fitar per fora dels finestrals, on començaven a caure volves de neu enmig de l’espessa negror que regnava al cel. Un noi alt, irresistiblement atractiu i d’ondulats cabells color bronze va entrar en aquell moment al cafè, saludant amb un somriure a la cambrera que ens havia atès. Ens va localitzar de seguida i va venir cap a nosaltres. Em va estranyar que no dugués cap bossa a les mans. On deuria haver anat? Es va asseure al meu costat i em va mirar amb un irresistible somriure felí.

—Hola —féu, amb suavitat, i em besà a la galta.

No van tardar a dur-nos el que havíem demanat. La taula s’omplí de pastes acabades de fer, tasses fumejants de xocolata desfeta, culleretes i terrossos de sucre.

Vam marxar una estona després, en direcció al lloc on havíem quedat amb la mare de la Rachel, que ja ens esperava. El trajecte de tornada a casa em va semblar més llarg perquè ja no s’hi veia res, per la finestra. La foscor ho cobria tot i el frec de la neu a través dels arbres era l’únic que se sentia a la carretera.

* * *

Em vaig quedar mig adormida entre els germans Doots, i va ser en Jeremy el que em va despertar poc després, besant-me als llavis en una carícia imperceptible.

—Hem arribat a casa, Kitty —vaig fingir una ganyota que va fer riure a la Kim, que havia imitat la veu del seu germà per burlar-se de mi. Vaig acomiadar-me de les meves amigues abans de córrer cap al porxo abans no em mullés la neu que ja cobria tot el jardí.

Duia totes les bosses en equilibri precari als braços, i va haver de trucar a la porta la Kimberley, que ignorava el fred gelat de manera estoica. L’Ari es colà entre les meves cames quan vaig entrar a la recepció. Hagués caigut si en Jeremy, darrere meu, no m’hagués agafat per la cintura, just a temps.

—Gràcies —vaig murmurar, dirigint-li una mala mirada a la gateta, que pujà als braços protectors de la Kim.

Vaig caminar a les fosques fins arribar al despatx-biblioteca, on vaig amagar els meus regals dins d’un dels armaris del fons. La mare s’havia quedat adormida damunt del sofà llegint. La vaig tapar amb una manta que tenia als peus i li vaig fer un petó al front. L’única llum que il·luminava l’habitació procedia de la llar de foc Vaig sortir de puntetes i vaig pujar a la meva habitació, on em vaig desvestir i em vaig ficar al llit. Estava tan esgotada que no m’importava l’hora que fos. El so d’unes potetes ràpides i àgils em va fer somriure. L’Ariel va saltar al damunt del llit i s’esmunyí dins del nòrdic, fent-me pessigolles amb les orelletes.

—Bona nit —li vaig murmurar, al qual respongué amb un suau miol.