Tot queda, tot passa

Ell era el meu àngel, els seus somriures i les seves llàgrimes eren la meva raó de ser. Cadascuna de les seves mirades curava les meves espines clavades. Ell era el meu àngel protector, i jo l’ànima dels camins creuats que ens van unir. La filla de la puresa, la mare de l’error.

El sol i l’aire glaçats em van fer estremir, de cop palesos.

Els ulls dels qui m’envoltaven relluïen, uns d’orgull, d’altres de sorpresa, d’altres de fascinació. Tothom havia esclatat en aplaudiments i visques i la Rachel somreia feliç. La Kimberley aplaudia. L’Amanda s’eixugava una llàgrima traïdora. En Neil abraçava la seva xicota.

Vaig parpellejar un instant malgrat que no ho volia fer. El dolor de la pèrdua d’aquella imatge meravellosa em va atordir; però el seu record seguia en la meva retina, i em vaig permetre degustar-lo uns segons més abans de topar amb la realitat, tot i que era dolorós i frustrant haver-ho de fer.

No em sentia marejada, ni malament, ni els ulls em coïen, ni el cap em feia mal. Tot estava bé. Fins i tot millor. Devia haver passat molt ràpid però per mi havia estat com un recorregut interminable, agradablement interminable.

Poc a poc anava recuperant tots els meus sentits, i em vaig adonar que algú m’estava abraçant. Vaig intentar incorporar-me i en Jeremy em va deixar anar.

—Estàs bé? —digué, visiblement preocupat.

—Sí —era veritat, per un cop era veritat—. Un visió. Jo he vist…

L’Alex em va abraçar, interrompent-me. Vaig veure de cua d’ull una mirada significant entre els bessons Doots mentre tothom em parlava a la vegada i jo no sentia res.

Irina.

—Què?

—Que és meravellós formar part d’una història com aquesta, sent família de la Irina! —xisclava l’Aris.

—Sí. Esclar —vaig respondre, atordida.

De cop es va posar a ploure i tot van ser corregudes. Els nois van córrer a ajudar la Rachel mentre jo encara no podia reaccionar. Em sentia bé, genial, amb la ment desperta i els sentits més aguts que mai, però de cop em costava moure els braços, reaccionar als estímuls, moure’m.

En Jeremy em va agafar els braços i jo el vaig mirar estranyada, no entenia perquè fins que em vaig adonar que les cames m’havien fallat. Els contorns de tot el que intentava enfocar amb la mirada s’estaven difuminant per moments. La Kim era amb mi, al costat del seu germà. No sé què li va dir, no ho vaig poder entendre.

No sé com vaig deixar de sentir sorolls i vaig percebre una escalfor increïblement gratificant que m’inundava el pit i em revitalitzava completament. Estava atordida, era enmig del bosc, desperta, a coll d’en Jeremy i sense la Kim. Vaig sentir com un frec de fulles però molt més suau, molt més subtil.

—Pots caminar? —digué ell.

—Sí, em sembla que sí. Què ha passat? On són tots?

—Són a desar les caixes. La Suzanne s’ha refugiat i la Kim també. Els teus amics vindran de seguida a l’hostal a sopar. Vull que intentis respirar profundament abans de caminar, entesos?

Vaig fer que sí amb el cap i em va deixar al terra, agafant-me la mà. Em vaig poder mantenir en equilibri i vaig caminar uns passos.

—Estic bé, gràcies.

—Has tingut una visió molt forta.

—Sí, era com un somni.

—Era tan forta que has confós tots els teus sentits i el teu cos t’ha fallat. Quan et sents eufòrica i plena d’energia és perquè has superat els llindars de l’esgotament físic que et suposen les visions. T’hauries pogut col·lapsar.

—I ara ja està?

—Sí. Anem a casa.

Mentre caminàvem de tornada em vaig adonar que el terra estava ple de fils negres i platejats. No m’hi veia gaire, però en passar-hi pel costat no feien fressa i s’aixecaven subtilment. Tenien la mida de fulles allargades i fines.

—Has tornat a veure el mateix que l’altre dia? —preguntà en Jeremy. Vaig negar amb el cap mentre deixàvem enrere les estranyes fulles fines.

—He vist… he vist un àngel.

En Jeremy es va deturar. Vaig arrufar les celles i em vaig girar per mirar-lo. Tenia una expressió estranya, torbadora.

—Què passa?

—Res… —la seva veu era impacient. Vaig notar-li les mans tremoloses—. Corre, anem o es preocuparan.

Sota el bosc frondós la pluja només era un so i una olor. L’aigua amb prou feines ens mullava, però un cop en vam sortir, en el caminet de l’entrada a la cuina vam quedar xops.

En Jeremy estava preocupat. Mirava amunt i avall amb impaciència. Quan vam entrar a recepció, per la porta del darrera de la cuina, tothom era a la saleta sopant alegrement. Se sentia el foc a la llar, les rialles de les noies, els murmuris de la Julie, les exclamacions dels hostes sobre la fira. Em vaig girar de cara a en Jeremy.

—Jo tinc visions i tu ho saps —vaig dir—. Si jo t’explico el que veig és per què confio en tu. I si confio en tu vull el mateix a canvi.

—No m’ho pots demanar —digué, amb veu trista. No em vaig encongir.

—Com que no! Jeremy, no pot ser tan terrible com veure coses! Què passa, teniu tractes amb descendents de les bruixes de Salem? Sou de la CIA i m’esteu investigant? Què pot ser tan dolent que no m’ho puguis explicar?

El seu rostre s’havia tornat ferotge. Els ulls daurats espurnejaven. Tenia els llavis premuts. S’acostà tant a mi que em va fer por la seva força.

—No tens ni idea de què parles —grunyí, en veu baixa—. No saps res, res!

—És això el que vull canviar!

—No és tot tan fàcil Katye! —cridà.

De cop la saleta emmudí. Vaig sentir soroll de cadires, venien a veure què passava. La porta es va obrir i tancar en un rapidíssim moviment i va aparèixer una Kim molt seriosa.

—Què passa?

En Jeremy es tapà els ulls amb les mans. La Kimberley el mirava amb una estranya serenitat. Proferí un gruny i desaparegué escales amunt.

La Kim em mirà a mi amb benevolència, m’agafà les mans i m’abraçà. Vaig notar que estava tremolant.

—No vull entrar, no vull que em vegin, no vull… —em tremolava la veu i la Kim m’estirà de la mà cap a la biblioteca.

Va tancar la porta amb clau i em va fer seure al petit sofà. Tenia fred i ella em tapà amb una manta prima que hi havia al costat de la tauleta. Es va asseure al meu costat sense dir res i m’abraçà besant-me els cabells.

—Tinc por —vaig murmurar—. Tinc por de tot.

—Ja ho sé, tranquil·la Katye, ja ho sé.

—Veig coses que m’assalten quan dormo, quan sóc amb gent, enmig del bosc, a tot arreu. Algun dia perdré el coneixement davant la mare o patiré una visió enmig de la classe, i llavors tot se sabrà. No vull que em tanquin enlloc, no vull que em prenguin per boja.

—No estàs boja, Katye, i res d’això passarà. Tens un poder, i un poder és un do, no una maledicció. El dus a la sang i tu i ell heu conviscut des de sempre. Fa poc que s’ha manifestat, i has d’aprendre a controlar-lo, a conviure amb ell. D’aquí poc seràs capaç de preveure’l i no tindràs por.

—Com ho saps, Kim, com saps que serà així? Com saps que no viuré tota la vida així, perduda en visions que no entenc, a mig camí entre el món real i un que no existeix?

—Som aquí, Katye, som aquí per ajudar-te, per què no et sentis sola, per cuidar-te quan et sentis massa dèbil i per guiar-te en la mesura que puguem. Jo no puc fer que les visions desapareguin, només et puc ajudar a superar-les.

—Ni tan sols sé què veig Kim… no les entenc, no tenen sentit… m’espanten…

—Tot té sentit. Només el temps et dóna les claus per resoldre totes les preguntes. Tingues paciència.

I allà, en aquella biblioteca vaig caure vençuda novament pel cansament físic i mental que les visions em produïen. Amb la Kim vetllant-me i calmant-me. Vaig dormir plàcidament, sense records, sense turments. Només en despertar-me vaig tornar a viure en el present convuls en què em trobava. Amb un Jeremy furiós que m’espantava i una ment desconeguda que m’assetjava. Necessitava respostes i em demanaven paciència. I no sabia que el nou dia només em donaria més preguntes.