Aniversaris

Aquí mor la meva Esperança, aquí cau la valentia i tot perd sentit. Les paraules que he escrit amb sang damunt el vostre destí us seran llegades pels anys dels anys. La meva agonia mai morirà, vostre serà el patiment infundat. Aquí deixo el meu llegat. Aquí renuncio a la meva vida.

-Katie!

La porta es va obrir de cop i uns passos ràpids van creuar l’habitació. Uns segons després el reproductor del portàtil va començar a sonar. La Kim es va llançar damunt del llit per sacsejar-me, mentre cantussejava la cançó de The all American Rejects, Move along. La porta interior de l’habitació es va obrir més lentament i algú va obrir-me la persiana. El sol va entrar lluminós i preciós, i va il·luminar tota la superfície de parquet. Vaig enfonsar el cap contra els coixins, remugant en veu baixa. La Kim va sacsejar-me encara més, cantant la tornada. Vaig protestar.

En Jeremy va acariciar-me els cabells.

—Bon dia… felicit…

—Felicitats Katye! Ja tens disset anys!

Vaig mig obrir els ulls i em vaig incorporar. La Kim estava enroscada al seu germà, dret, des de l’esquena, i li tapava la boca. D’un salt, es va incorporar, orgullosa.

—L’he felicitat jo primera!

En Jeremy se la va mirar malament. Vaig estendre els braços, traient-me la mandra de sobre.

—Gràcies nois… bon dia —vaig badallar— quina hora és?

Les sis i mitja! —La Kim va creuar el llindar de la porta interior mentre parlava— i ara et toca obrir els primers regals!

Va tornar amb un paquet enorme, de color vermell brillant.

—Això és meu!

Em va llençar el paquet.

—Que gran, Kim… què és?

—Obre’l! —es va asseure al meu costat amb un somriure radiant.

Vaig arrancar el paper amb les mans encara entumides, sostenint el regal damunt la falda. Era una caixa de fusta, pintada amb tons verds i marrons. Vaig obrir la tapa.

—Kimberley!

El seu interior estava ple de confeti. Vaig desenterrar un marc prim de fusta tallada. El dibuix de la dona amb la mirada perduda que havia començat a fer una tarda que havíem anat al llac Irwa.

Vaig acariciar els contorns del marc. L’havia acabat i l’havia arreglat una mica, a més de donar-li un xic de color. Tons sèpia, res més. També l’havia signat. La noia de la imatge estava asseguda damunt d’una roca, amb les cames oscil·lant perillosament per sobre d’una ona que anava a morir contra la mateixa pedra. Es veia el seu perfil, la seva mirada trista i perduda, absent en l’horitzó. La seva bellesa era torbadora, i la protecció i amor que emanava tot el dibuix resultaven impactants. Les seves mans primes reposant sobre el ventre denotava la mateixa tendresa i desesperació del primer esbós que jo havia vist. I ara el crepuscle tenia els tocs de llum perfectes, ideals.

—És preciós —vaig aconseguir dir, emocionada.

—Sabia que t’agradaria! —em va abraçar, orgullosa i satisfeta—. N’hi ha més, mira, mira.

Vaig apartar més confeti de la caixa i en vaig treure dos CD’s embolicats en paper brillant.

—Kim, no havia de ser un detall? —En Jeremy va sospirar, sorrut, a l’altra banda del llit.

La seva germana va rebufar i li va dedicar una fingida mirada de menyspreu.

Vaig llegir les caràtules. Un dels discos era d’un grup noruec, M2M, i l’altre de Do as Infinity.

—Són meus, però com que en tinc còpies escampades per tot arreu, te’n regalo aquests dos.

Encara quedava una última cosa, al fons. Vaig agafar-la amb compte i es va desplegar tota sola. Era una camisa de color espígol rosat, amb un petit escot a la part davantera, i brodada amb fils rosats i blau clar a les mànigues i el coll.

—T’agrada! —va declarar, orgullosa, en veure la meva expressió.

—Esclar que m’agrada! És genial, Kim! M’encanta!

—Mira, és llarga, te la pots posar amb una samarreta de tirants a sota i un cinturó. Et quedarà genial!

Vam baixar a esmorzar, on ens esperaven la mare i la Valery. Havien preparats creps de xocolata.

—Felicitats Katye! —van cantar a l’uníson.

Vaig somriure, entusiasmada, asseient-me davant els deliciosos plats d’esmorzar, llepant-me’n els dits.

Feia un dia preciós, un sol lluent i càlid brillava damunt d’un cel serè, i el vent era suau.

Em vaig posar la camisa de la Kim tal com m’ho havia recomanat, amb una samarreta de tirants color clar a sota, i un cinturó ample. Vaig posar-me els botins marrons i vaig agafar la caçadora enlloc de l’anorac.

Quan vam entrar al vestíbul de l’Institut, la colla ja ens estava esperant, davant de la biblioteca, als bancs.

—Katye!

Ens hi vam acostar i em van abraçar un per un, felicitant-me. Les classes del matí van ser bastant lleugeres. Literatura anglesa, Història, Llatí, Història de l’Art… Em sentia molt feliç i anava pels passadissos somrient, relaxada.

El dia va passar molt ràpidament, sense complicacions. Quan me’n vaig haver adonat estava asseguda al banc de recepció, amb una llibreta sobre la falda i un bolígraf gastat a la mà, deixant divagar la ment.

Tenia els auriculars de l’mp3 posats, hi sonava Simple Plan. Anava dibuixant cercles a la llibreta, i em sentia aïllada i protegida com en una bombolla invisible, aliena als constants moviments de la gent al meu voltant. Gent que entrava, gent que sortia, crits, xiscles, rialles. I jo al centre de tot allò, en el meu món, somrient. Algú em va treure un auricular de l’oïda.

—Hola… anem? —En Jeremy va recollir la meva motxilla del terra i em vaig aixecar.

—Sí —vaig caminar darrere seu i li vaig prendre la motxilla de les mans, per penjar-me-la a l’esquena.

Vam travessar el llindar de recepció i vam sortir a l’exterior. El sol conservava tota la seva calidesa, però ara anava minvant, perdent força pel pas de les hores. El reflex ara era ataronjat, discret per entre els arbres.

El vent també era suau. Una tarda de tardor suau i ataronjada.

Vam caminar en silenci tot el trajecte, l’un al costat de l’altre. De sobte en Jeremy va tombar el cap per mirar-me.

—Què?

Es va aturar del tot, agafant-me la mà, somrient.

—Mira. —Ho vaig fer. Estàvem entrant a Irwa.

Vam caminar una mica més fins que es va aturar davant del llac, uns metres enllà de l’embarcador. Senyalà la línia de muntanyes, al fons. El sol s’estava amagant per entre la carena, oferint una tonalitat de taronges, rojos i rosats meravellosa. Em vaig asseure damunt la roca per contemplar-les. Ell va fer el mateix, sense deixar-me anar la mà.

—El crepuscle… —vaig murmurar.

Va buscar alguna cosa fins la seva motxilla i una mica després vaig notar que s’aixecava i es col·locava darrere meu. Va aixecar-me els cabells i em va lligar alguna cosa al coll.

—El meu regal… espero que t’agradi.

Atònita, vaig agafar entre les mans la pedra del collar. Era una figureta de plata, amb una pedra ovalada de color blau metàl·lic, color mercuri, al seu centre. Em vaig treure el collar per contemplar-lo millor. Era la figura tallada d’un àngel de plata amb les ales esteses.

—Jeremy.

Me’l va prendre de les mans per tornar-me’l a col·locar.

—Et queda molt bé —va fer.

Li vaig somriure i em vaig posar de puntetes per fer-li un petó als llavis.

—M’encanta… és preciós.

Va mirar una estona la figureta amb una expressió que no vaig poder desxifrar, seriós. Va aixecar la vista en un gest quasi suplicant i em va oferir un somriure trist.

Ets un pou de misteris, Jeremy Doots…

* * *

Quan vam entrar a casa, la recepció estava decorada amb flors de colors per tots els racons, damunt dels prestatges, damunt la taula, sobre la pantalla de l’ordinador, per entre els armaris.

Sonava la cançó que m’havia despertat, Move along, des del reproductor del menjador.

Vam deixar les motxilles al terra. Vaig entrar al menjador, on la Valery estava inclinada damunt la taula, col·locant les tovalles. La Julie duia plats a les mans, esperant que la tieta acabés de col·locar la seva part.

La mare sortí de la cuina amb gots i coberts. La Maron i la Katherine també estaven ajudant a preparar tot el sopar, se sentia com cantussejaven la melodia des de la cuina, les portes de la qual estaven obertes.

—Jeremy, pots anar al porxo? En John no tardarà, li caldrà ajuda —féu la mare, inclinant-se per fer-me un petó a la galta.

Vaig contemplar tot el menjador. Havien portat flors de d’hivernacle de la mare de l’Alex. Vaig agafar un dels rams que hi havia damunt la taula baixa de davant del sofà. La Suzanne acabava d’organitzar la taula i hi col·locava les flors, per entre les espelmes de color beix, rectes, al llarg del rectangle de fusta que era la nostra taula, formant un caminet rosat.

La Maron va entrar a la sala amb una pila de plats.

—Espera, que t’ajudo. —Vaig agafar-ne la meitat i els vaig anar posant en ordre.

La mare em va enviar al magatzem a buscar un parell de safates, més per treure’m del mig de tot aquell embolic que per una altra raó. Vaig rebuscar entre les caixes del fons buscant el que m’havia demanat. Vaig sortir del magatzem amb les safates a les mans. En John i en Jeremy traginaven de la furgoneta a la cuina.

Van picar el timbre.

—Suzanne, el timbre!

—Valery, vés a obrir! —va cridar la mare des de la cuina.

—Katye, obre la porta! —em tornà la tieta.

Era la Kim. Va entrar molt emocionada i va deixar la motxilla i l’anorac damunt del terra de parquet.

—Què faig?

—Pregunta-li a la mare…

—Kimberley corre vine a ajudar-me! —cridà la Julie des de la cuina.

Vaig asseure’m al sofà davant del foc. La cançó ressonava per tot l’hostal. La Kimberley vigilava que jo no fes res i en Jeremy ajudava en John. La Julie ordenava a tothom i començava a treure plats. Els hostes arribaven sorpresos pel rebombori i la decoració i preguntaven a la Suzanne què celebràvem. Un per un em venien a buscar i em felicitaven. Un senyor gran fins i tot em va regalar un osset de peluix que acabava de comprar per la seva néta. La Kim cantava i la Suzanne taral·lejava. La Valery reia sonorament i tothom era feliç. A fora ja era completament fosc quan l’Amanda, l’Alex, l’Aris i en Neil van picar al timbre.

—Felicitats Katye! Té, un regal —la Rachel m’allargà un paquet entrat a recepció.

—Hola bona nit! —saludà l’Amanda, que anava al costat de l’Aris, les dues amb el nas vermellós pel fred glacial que feia a fora.

—Hola Katye, felicitats! —entrà l’Alex, donant-me un paquet pla molt ben embolicat.

—Hola Katye! —saludà en Neil traient-se la bufanda.

A les vuit i mitja en punt, em van deixar entrar al menjador. L’escena que tenia al davant representava un ambient idíl·lic i perfectament organitzat, obra de les incombustibles germanes Deschamps.

Havien enretirat el sofà una mica, col·locant-lo just davant la televisió, i havien tret la tauleta baixa de la saleta. La taula ocupava la part central de la sala, parada amb unes tovalles de color beix molt clar i espelmes del mateix to, situades entre rams de flors de colors. S’havien col·locat els plats i gots de les ocasions especials a banda i banda de la taula, i l’espai central de divisió estava ocupat pels plats cuinats per la Julie i la Katherine: una sèrie de platets petits de diferents coses; salmó, bacallà, boles d’arròs —amb alga nori— pastís de poma, bolets saltejats, torrades amb mantega.

L’Alex va treure’s de la butxaca la seva càmera digital i va començar a fer fotos de tots i de tot. Els hostes semblaven entusiasmats per l’esdeveniment. Vam començar a menjar i a en Neil se li va acudir explicar anècdotes de la infància.

—Us en recordeu d’aquella vegada que la Katye… —començaven, invariablement, totes.

—Vinga va, Neil, no comencis com cada any… —vaig protestar. La Kim demanà sentir la de l’incendi de la meva disfressa als vuit anys i l’Amanda esclatà a riure.

—Voleu més pastís de carn? —deia la Julie, incansable, incapaç d’estar-se quieta a la cadira durant un sopar.

—No, Julie, seu i no facis res. Estem sopant —renyava la mare. Després sonava el telèfon. La tieta Meryl, aquest cop des de Califòrnia. Feia una ganyota a la mare i tothom entenia qui era. Més tard, enmig del pastís de poma i la lasanya, trucaven els avis Deschamps. Mitja hora i la lasanya se’m congelava al plat. La Julie insistia en aixecar-se per anar a escalfar-la però la mare la renyava i ho feia ella mentre jo penjava el telèfon. Abans de l’últim plat ningú podia més. Les costelles a la francesa amb patates i xampinyons gratinats eren sempre delicioses però no ens cabien a l’estómac. Tot i així, ningú protestava i ens les menjàvem sense obrir la boca.

Després d’això els hostes es retiraven a les seves habitacions per deixar-nos intimitat. La Katherine abaixava la intensitat de la llum i la Kimberley posava música suau.

Algú recordava el que havia passat en el meu dotzè o tretzè aniversari i explicava l’anècdota entre les meves protestes. Quan les costelles van haver baixat del tot, la Kim es col·locà darrere meu i em tapà els ulls. La mare va anar a la cuina i la Valery va apagar la música i els llums. Tota la colla va començar a cantar «Aniversari feliç» fins que la mare va deixar el pastís damunt la taula i la Kim em va deixar mirar. Vaig demanar un desig mentalment i vaig bufar. Tots van aplaudir mentre em moria de vergonya i la Valery va tornar a obrir els llums. La Julie va repartir el pastís de nata i xocolata entre tots els convidats i la Valery va reclamar-me que obrís el seu regal. Així tothom va anar a buscar els paquets que jo o ells havíem anat deixant damunt del sofà. Vaig desembolicar el regal de la tieta. Era un despertador.

—Al·leluia! —vaig exclamar—. Aquest funciona, Val?

—Si no prems massa el botonet vermell de la llum sí —digué, somrient.

La Rachel em va regalar unes arracades en forma d’esteles celtes i l’Amanda un marc de fotos. L’Aris un llibre i en Neil una capsa de color blau clar, amb una mitja lluna somrient al damunt, per la col·lecció.

L’Alex un petit àlbum de fotos amb les que havia fet des de l’arribada dels Doots. L’última va ser la mare. Va deixar un paquet de color lilós damunt la taula amb molt de compte, davant meu, i em va dir que l’obrís vigilant molt, que es trencava.

Tots es van arremolinar al meu voltant, amb la vista fixa en el meu regal. Primer, amb compte, vaig desfer el llaç. La Kim va saltar de la seva cadira per situar-se al meu costat, agenollada, recolzant la barbeta contra la taula.

—Mh? —vaig fer, imperceptiblement, en detectar una brillantor estranya als seus ulls.

—Obre’l, va! —em va somriure, entre nerviosa i exultant.

Vaig obrir la tapa de la caixa i tots es van acostar per veure el seu interior. Vaig xisclar quan em va saltar al damunt, i per poc no caic de la cadira. La bola de pèl que havia sortit de la capsa va saltar des del meu cap fins als braços de la Kimberley, i s’hi va arraulir, fregant el cap contra la tela del seu jersei. Vaig obrir molt els ulls, al·lucinada, prenent consciència de què era allò petit, suau i cridaner, recuperant-me de l’ensurt.

—Un gatet! Quina cucada! —va xisclar la Kim, acariciant-lo.

Encara al·lucinada, vaig deixar que em donés la bola de pèl, que es va arraulir igualment als meus braços insegurs. El gatet era de color grisós amb taques blanques a la panxa i al coll. Al llom hi tenia taquetes petites en tons d’un gris més fosc, i uns preciosos i penetrants ulls blau fosc. Va moure les orelles de color rosat i va badallar.

—Hola —vaig murmurar, tocant-li la punta del nas. El gatet va miolar, movent el cap per desfer-se del meu dit. Va saltar dels meus braços i va anar a fregar-se contra les cames de la Suzanne, que el va agafar.

—Katye, aquí tens el meu regal.

Estava tan distreta amb la gateta, que ni havia pensat en la resta de paquets. Vaig agafar-lo de les mans de l’Alex.

—Oh, Alex.

Era un petit àlbum de fotos, totes els que havia fet des de l’arribada dels Doots.

Les últimes fotos eren les del mercat solidari. Em vaig veure amb en Jeremy arraulida al costat de la Kim al jardí, llançant amb l’arc i contemplant els braçalets en una paradeta.

En una de les fotos on sortia en Jeremy, vaig adonar-me del que tothom em deia. Jo estava parlant amb la Rachel, i ell, darrere nostre, m’observava amb una expressió protectora i dolça com mai li havia vist abans. Vaig acariciar el contorn de la pàgina. Tots estaven a l’altra banda del menjador, observant el gatet amb fruïció.

Uns braços em van envoltar, i en Jeremy va recolzar el cap a la meva espatlla, besant-me suaument al coll.

—Perquè no em vaig adonar que em feia aquesta foto? —va dir, arrufant les celles.

—Mai t’adones de quan l’Alex et fa una foto… és el que té de bo… que sempre surts natural.

—Hm…

—Què passa, t’avergonyeixes de mostrar les teves debilitats? —vaig dir en to molt baix, en un murmuri, en to burleta.

—Insinues que ets la meva debilitat? —va fer, amb el mateix to.

Em va besar el coll un altre cop, fent-me estremir, mentre em murmurava, a l’oïda:

—Sí… ets la meva debilitat, completa i rotundament.

Vam acabar de xerrar i menjar a quarts d’onze, massa tard tenint en compte que ens tocaria llevar-nos molt aviat l’endemà. Quan van haver marxat tots els meus amics, ens vam posar a recollir i ordenar el menjador i la cuina. La gateta seguia cadascun dels meus moviments, diligentment. Va recórrer tota la casa enganxada als meus talons, miolant i acceptant les carícies de tothom. Es movia amb tota l’elegància innata dels de la seva espècie però amb una gràcia un xic especial i graciosa, amb les seves potes curtes i maldestres, i tot el seu orgull felí.

Era molt tard quan vaig pujar a dalt amb la gateta als braços. La Valery ja li havia donat la llet que bevia, i la mare havia col·locat una manta al terra de la meva cambra, al costat del llit. Quan vaig arribar a dalt, la vaig deixar damunt la manta per poder-me desvestir. Es va quedar quieta damunt el tou, com examinant l’entorn. Un cop ho va haver analitzat tot, va estirar lentament i amb suma atenció les potetes cap endavant i llavors cap enrere, acariciant la tela gruixuda, com si l’amanyogués. Després de dur a terme aquest ritual, va estirar les potes i es va estirar amb el cap abaixat.

Ja m’havia estirat al llit i estava punt de tancar el llum quan la porta es va entreobrir.

—Bona nit —va murmurar la veu dolça de la Kim.

—Bona nit.

—Li has posat nom a la gateta?

—Encara no —vaig mirar-me-la. De seguida se’m va acudir la idea. La Kim li acaricià el cap i ella abaixà les orelles roncant—. Ariel.

La gateta va obrir els ulls i va miolar. La Kim va començar a riure.

—És possible? Em penso que li encanta el nom! —sentencià—. Me’n vaig a dormir, bona nit Katye.

—Bona nit.

Vaig contemplar l’Ariel. Tenia en nom de l’esperit de l’aire a La tempesta, de Shakespeare. Significava lleó diví. Mogué les potetes com si nedés en somnis, arrufant el musell i movent els bigotis. Era molt bufona.

Em vaig posar dins el nòrdic i vaig agafar el llibre que tenia damunt la tauleta. Vaig llegir fins que les parpelles em van pesar i em vaig lliurar al son.

* * *

No deixis… que res… et faci por. Que res et faci fer-te enrere. No siguis dèbil com jo. Sigues forta com ell. Ets forta com ell. Ets l’essència del que va existir. Ets el vestigi del que jo vaig fer.

El seu vestit blanc xop sota l’aiguat. Les seves llàgrimes salades es confonien amb les dolces que regalimaven des de les fulles grosses i vigoroses de l’arbre. Els seus ulls expressaven més que les paraules. Un vel blanc. La seva faldilla. Llàgrimes. Les seves. Crits. Els que proferia mentre descarregava la seva frustració contra el tronc de l’arbre. Una mirada glaçada…

Només una mirada glaçada. L’última peça del trencaclosques. Un mirada glaçada, febril, irònica, cruel, salvatge, curosament mesurada, tenyida de saviesa barrejada amb orgull atroç, una mirada que em transmetia una energia blanca, pura, original, una força que m’ofegava, una força sobrenatural. Un somriure, el pitjor que mai havia vist, cruel, despietat, el somrís del qui es creu per sobre la vida i la mort. Una mirada glaçada.

No l’escoltis, mai l’escoltis, que no se t’acosti, que no et parli. Mai l’escoltis, mai dels mais, que no et conegui, que no et vegi, que no et toqui. Sé que ho voldrà, sé que ho farà, sé que ho intentarà. No caiguis. Tu no cometis els meus errors. Prego al cel, prego a l’Infern, prego per tu. No ets un peó, no ets una torre. Tu ets el taulell. Ets el taulell del joc que juguen. Escull el teu bàndol. La guerra ha començat.