Respostes i misteris

LORD BYRON

-Podem estendre les ales quan les necessitem. Però normalment no ho fem, si no és imprescindible. Depèn de cadascú, la mida de les ales, es relaciona directament amb el rang jeràrquic dins la família. I això és una qüestió de naixement. Per exemple, en Jeremy té unes ales enormes i precioses però les meves són més petitones, d’un to més clar. Les de l’Esvan i la Sylvie —va fingir una ganyota de fàstic i em va fer somriure— són impressionants.

La Kimberley seia amb les cames creuades davant meu. Duia els cabells recollits en dues trenes i s’havia posat un jersei damunt la samarreta ajustada. La brisa era suau però igualment gelada. Estàvem assegudes a la barca, lliscant calmosament per la superfície metàl·lica d’Irwa. Feia molt bon temps i el sol ens havia deixat fer una petita excursió de mitja tarda.

M’estava explicant tot el que no sabia sobre els Doots. Sobre la seva família, sobre els Àngels Obscurs. Estava complint la seva promesa, i jo estava disposada a escoltar atentament i aprendre tot el que pogués. Perquè ara, com proclamava ella, orgullosa, sempre que podia, jo formava part d’ells i ells formaven part de mi.

—Explica’m més coses —vaig demanar, amb posat suplicant.

La Kim va fer una rialla, entusiasmada.

—Què vols saber? —preguntà, amb un mirada felina.

—Comencem pels Doots.

Va passar tres dits per damunt de l’aigua en gest pensatiu.

—El nostre pare es diu Henrey Doots i va néixer a Viena. El pare és orfe i mai ha sabut res dels nostres avis, però el que sabem és que va descobrir amb sis anys que tenia ales i la facultat de volar, i poders inexplicables que el diferenciaven de la resta.

—Com ara?

—Oh… són coses que ens passen a tots. Podia percebre els sentiments de la gent en situacions límit, i quan algú que hagués conegut estava a punt de morir, hi somiava constantment fins que l’enterraven. Des que va descobrir els seus poders especials, es va esforçar a amagar-los de tothom i a investigar si hi havia gent com ell al món, que era allò que li passava i si tenia alguna raó lògica. Volia investigar els seus orígens i saber qui era. Però com és lògic no va trobar cap pista de la família de Tucuman perquè no n’hi ha constància enlloc, només pistes disperses i idees inconnexes que no el van ajudar gaire. Va viure vint anys sense saber exactament qui —o què— era. Havia començat a despuntar en el món del futbol, en categories inferiors, i va viatjar fins a Alemanya, on va estudiar a la Universitat i en un equip de la segona divisió. Quan, havent acabat la carrera, es va lesionar, es va adonar que res el mantenia unit al lloc on era i va decidir viatjar, seguir el ritme dels seus instints, que li manaven sortir d’allà, respirar, viure.

Féu una pausa, per agafar aire.

—Va decidir viatjar fins a Australia, a Sydney, on un antic company d’equip havia muntat una agència musical bastant important. Com que el país li havia cridat sempre l’atenció i a més el seu amic l’havia convidat diverses vegades, va acceptar i es va allotjar amb ell una temporada. Va ser llavors quan va conèixer una noia preciosa que treballava de becaria a l’agència del seu amic, i se’n va enamorar a primera vista i perdudament. Ella es deia Vivienne Armas i havia nascut a Kimberly, de mare alemanya i pare argentí.

—La teva mare… —vaig apuntar, en un murmuri.

—Sí —assentí—. El pare i la mare es van fer molt amics, se sentien molt atrets l’un per l’altre però ella es considerava massa jove per començar res seriós, no volia donar cap pas perquè per ella el més sagrat era la seva pròpia llibertat. Però el pare no es va rendir, i quan celebraven dos anys d’haver-se conegut, ell la va dur a una platja deserta, una nit de lluna plena.

Vaig contenir la respiració.

—El pare tenia molt clar com li importava ella i sabia que era la dona de la seva vida. Va passar nit en vela pensant en si seria prou assenyat fer el que tenia intenció de fer, però finalment es va decidir i li va mostrar el seu secret més ben guardat. Va estendre les ales davant seu. Ell, que estava realment espantat per com reaccionaria ella, es va quedar de pasta de moniato quan va girar-se, amb les ales esteses, i va veure a la Vivienne somrient amplament, com si li fes molta gràcia.

La Kim somrigué, dirigint-me una mirada divertida.

—Li va preguntar què perquè reia i ella s’aixecà, l’agafà de la mà i estengué les seves pròpies ales.

—Déu meu…

—Llavors el pare va poder aprendre tot el que li havia estat negat durant la seva infància i adolescència, va descobrir qui era i de què era capaç. Van anar a viure una temporada a Tucuman on va descobrir tots els secrets de la seva espècie i tots els membres de la seva pròpia família, els Àngels Obscurs. La família el va adoptar i ell es va convertir en l’àngel experimentat que és ara.

—Estaven predestinats a trobar-se —vaig fer, resolutiva, mentre ella s’encongia d’espatlles.

—Potser sí.

—I vosaltres on vau néixer?

—Vam néixer a Kimberly, com la mare. És per això que em dic així.

—Explica’m coses de la Sylvie, de Tucuman —vaig demanar-li.

—La nostra família ens diem Armas. La Sylvie i la nostra àvia Evelyn són neboda i tieta. Els àngels naixem amb un destí marcat, i el de la Sylvie va ser ser matriarca.

—I si no és el que vol? —vaig preguntar.

—Sempre és el que volem —respongué, amb un ample somriure—. El nostre destí està regit per les nostres capacitats innates, i és per aquestes que està jerarquitzada l’ordre. No és que nasquem i ens facin aprendre a ser quelcom, naixem amb aquests coneixements adquirits i per ells ens diferenciem.

—Com les formigues.

—Exacte —va somriure—. Com les formigues. La Sylvie és l’abella reina. Però no et desviïs del tema, Katye. Parlàvem de la família. Has de saber que no tots els Àngels Obscurs són Armas, n’hi ha que són adoptats perquè als seus pares els ha passat alguna cosa, com el nostre pare, i també hi ha àngels en altres llocs… altres famílies, com els Jaled, la família russa emparentada amb nosaltres a través de la Laisha Armas; els Berenice, que són la família del marit de la tieta Eli na, germana de la mare; els Kukilay, que són l’altre família russa, emparentats amb nosaltres pels Jaled; els Felicia i els O’Connel d’Irlanda i la més antiga i magnífica de les famílies, els Dajorn, pares dels Armas. Els Dajorn van ser els primers en conèixer el llac Irwa i les teves avantpassades. Van viure aquí una època.

—Recordo que em vas parlar de dos noms.

—Sí, en Kieran i l’Ica. El seu fill, l’Uriel Dajorn, es va casar amb l’Ariane Armas i van tenir dos fills, la Sylvie i en Sabah, que és adoptat. L’Ariane va exercir de nexe entre els Dajorn i els Armas, que són la família d’Obscurs argentina. Són quatre germans: en Jamil, el meu avi, l’Adis, la Sonia i l’Ariane.

Vaig assentir.

—Teniu gaires àngels que no sàpiguen res dels seus pares?

—Sí, a part del pare i d’en Sabah tenim l’Esvan, per exemple, que va aparèixer quan tenia deu anys.

—Va aparèixer? —vaig preguntar, estranyada, interrompent-la.

—Sí… va marxar de casa seva. I no hauria passat si no li agafessin aquells rampells d’orgull… —va rebufar, presa d’una indignació sobtada—. Un dia que l’havien fet enfadar, es va plantar davant dels seus tiets i els va ensenyar les ales —vaig deixar anar un xiscle fluixet—. Sí… es va carregar tota la paret d’un menjador i mitja de la cuina. I quan els va haver deixat en estat de xoc, va provocar un huracà al vell centre de la saleta. Suposo que es va escapar abans que ells poguessin reaccionar i ens va trobar pel seu instint. Té un poder immens.

—Vull saber coses sobre l’Esvan —vaig demanar, encuriosida pel noi.

—Perquè? —respongué ràpidament i amb una ganyota sobtada als llavis.

Va desenredar les cames i es va estirar, recolzant el cap a la meva falda.

—Perquè l’odies? —vaig preguntar-li.

—És un fatxenda —respongué, sense pensar—. Un orgullós. Un cregut.

—Explica-me’n coses —li vaig insistir.

Va dubtar uns instants abans de decidir-se a continuar, cosa que va fer a desgrat seu.

—L’Esvan va arribar a Tucuman un dia d’estiu —començà—. Quan és estiu ens passem tot en un dels llacs de El Mollar, prop del bosc on hi ha les cases de la família —explicà—, a nedar i a jugar. Era un d’aquells dies quan va arribar. No duia res més al damunt que la roba mig estripada, però desprenia una aura inconfusible, una aura de poder incommensurable, magnífica. Va passar el que mai havia passat. Va aconseguir alterar la tranquil·litat impertorbable de la Sylvie —va respondre a la meva mirada estranyada amb un simple—: El va sentir venir. Quan va aparèixer a la clariana del bosc, es van quedar mirant fixament, avaluant-se mútuament. D’immediat, la Sylvie el va adoptar com a fill pròdig. El seus poders són molt més semblants del que mai haurien pogut creure. Tenen un poder enorme i inigualable, i una autoritat inqüestionable. A l’Esvan li agrada fer la seva, anar per aquí i per allà, molestant a tothom i fent veure que res li importa. És fred, solitari i altiu. Li agrada qualsevol cosa que tingui a veure amb la competició, sobretot si no s’ha de moure gaire. Ell i la Sylvie es passen tardes senceres jugant a escacs. —Va fer una pausa, pensativa—. S’adoren mútuament, com si fossin germans. Veuen en l’un reflectit el poder de l’altre, i això els fascina.

Es va quedar callada, en un silenci tranquil i gens comprometedor. Mentre jo assimilava tota aquella història. Tota la seva història.

—Suposo que també t’haig d’explicar el tema de les jerarquies —remugà.

—Jerarquies?

—Sí —respongué, assentint—. Tornem amb les formigues. La família no està regida per llaços de sang, sinó per naixement —començà a explicar—. Tots els àngels naixem en una posició dins aquesta jerarquia que no té res a veure amb els nostres pares però que és inconfusible. En primer lloc hi ha la matriarca i el Consell de Savis, que són els que contenen el màxim poder dels Àngels Obscurs. Llavors hi ha la línia de protectors, que són aquells àngels que en temps d’enfrontament, fa molts anys, formaven la primera línia de defensa de la família. A sota hi ha la línia d’àngels sense poder guerrer però amb qualitats molt especials. Després hi ha els missatgers, que exercien de vincle entre Àngels Blancs i Obscurs i tenien funcions mediadores tot i no posseir cap poder concret. Aquesta és la organització familiar, però dins de tota l’ordre d’Àngels Obscurs, hi ha més funcions específiques.

—I tu a quin dels grups pertanys? —vaig preguntar-li.

—Jo sóc protectora, formo part de la teòrica línia de defensa —explicà, amb un deix imperceptible d’orgull.

—I en Jeremy?

—En Jeremy és un àngel dels que no entren en els esquemes establerts. N’hi ha que neixen amb uns poders, unes capacitats especials que no encaixen en cap dels grups. Són àngels amb poders especials, amb un rang més alt que la resta. Per això la Sylvie l’aprecia tant. En Jeremy té una missió, un objectiu pel qual ha nascut amb aquests poders, però de moment no se li ha revelat.

Quan el vent començà a bufar més fort i més fred vam tornar amb la barca fins a l’embarcador i ens vam dirigir a casa. Mentre caminàvem en silenci per entre els arbres d’Irwa, el cel s’anà emblanquinant lentament.

Vam entrar a l’escalfor reconfortant de la cuina, on la Julie i la Katherine estaven fent escudella en dues grans olles. La Julie es movia de forma nerviosa per tota la saleta recollint pots i endreçant coses. En contraposició, la Katherine, calmada i reposada, vigilava la sopa i la remenava amb tranquil·litat. Vam travessar la cuina i vam anar fins a recepció —on hi havia la mare concentrada en els seus comptes— a deixar els abrics.

—Katye —cridà la mare, abans que marxéssim. Em vaig girar i vaig agafar el sobre obert que m’allargava—. És una carta de la Valery, diu que se li han espatllat l’ordinador i el telèfon fix i ha perdut el carregador del mòbil —digué, sense deixar de mossegar la punta del llapis, concentrada en el llibre de comptabilitat.

—Entesos —vaig respondre abans de seguir a la Kim endins al menjador.

La saleta estava plena d’hostes, asseguts al sofà mirant la televisió, parlant a les taules petites del fons, o planejant excursions a la gran taula central. Ens vam acostar al nostre racó preferit, damunt l’estora, a la vora del foc, on ja ens esperava l’Ari, arraulida sota una manta flonja. La Kim va agafar un parell de coixins de damunt el sofà i els col·locà al racó perquè hi poguéssim seure. Va treure un llibre de sota la tauleta de la televisió i s’estirà al meu costat a llegir.

Jo em vaig acostar més al foc perquè havia agafat fred a fora. Vaig contemplar les flames devorant l’últim tronc que havien col·locat, exhibint el seu poder destructor en tots els colors de la passió.

Vaig asseure’m amb les cames creuades i vaig treure la carta del sobre. La lletra petita i quasi il·legible de la Valery ocupava quasi quatre folis arrugats i escrits amb línies irregulars. Parlava de la desgràcia que li havia ocorregut al seu sistema elèctric i com se sentia sense poder-se comunicar amb el món exterior. Deia que ens enyorava molt i que el viatge de tornada havia estat plàcid, sense complicacions. Al final de la carta hi havia un paràgraf només per mi dedicant-me la resposta a una cosa que li havia demanat abans que marxés:

Vaig apartar la carta i em vaig aixecar a tancar les persianes. Em vaig quedar parada davant el vidre glaçat i entelat pel fred exterior. Estava començant a nevar.

Els flocs queien de forma graciosa i sumptuosa, en harmonia amb el vent i les branques nues dels arbres sagrats d’Irwa, que els acollien. El blanc net i brillant d’una puresa extrema, queia d’un cel encapotat i gris, que a cada instant s’anava enfosquint més i més.

Érem a les portes de les vacances de Nadal. L’última setmana havia estat un calvari d’exàmens i treballs continus, i ara aquest dilluns encara ens tocaria acabar d’entregar alguns projectes i feines, però la part més dura, per sort, ja havia passat. Havíem passat tardes senceres tancats a l’hostal des de principis de desembre, estudiant com bojos per poder treure les millors notes per les proves finals de semestre. Ens ajudàvem entre tots, l’Amanda i en Jeremy amb les matemàtiques i la física a la Rachel, la Kimberley i jo ajudàvem en Neil en història, l’Alex i l’Amanda estudiaven plegats filosofia.

Els nervis estaven diàriament a flor de pell i a l’Institut de vegades s’hi respirava un silenci de tensió continguda. Quan arribava l’hora de la prova, les repassades d’última hora provocaven commoció als passadissos, i l’entrega de treballs era un veritable calvari, amb corredisses amunt i avall, perseguint professos i buscant les claus dels magatzems. Arribar a casa després d’un dia com aquells no era relaxant ni molt menys. Només entrar a recepció ja deixàvem les maletes rere el taulell i ens asseiem a la taula del menjador amb els llibres per l’endemà, a estudiar La Julie ens alimentava bé, per sort. Ens duia grans bols de fruita i molta, moltíssima xocolata, per donar-nos força.

A l’hostal, per aquestes dates de mitjans de desembre, hi començaven a arribar visitants sobretot de la ciutat, parelles o petites famílies que buscaven la tranquil·litat d’un poble petit com Grunx per celebrar-hi el Nadal. La mare i la Katherine havien començat a decorar el menjador amb un avet en un cantó, ple de garlandes de colors i borles brillants, mentre que en John havia col·locat les llums de colors a les teulades i als arbustos del jardí. Al llarg de la setmana entrant, la resta de veïns ens imitarien i tot el poble quedaria il·luminat amb els motius nadalencs comuns.

L’endemà dilluns havia de fer el meu últim examen de Francès, la part oral, i entregar un treball il·lustrat sobre el misticisme al llarg de la història, que ja estava acabat i guardat a la meva motxilla, apunt per demà.

Em vaig asseure amb l’esquena recolzada contra la paret i la mirada perduda pel menjador, entre una família de nens pèl-rojos i pares que duien jerseis de llana de color blanc i vermell amb dos rens dibuixats, d’idèntic model; i un parella de joves noucasats que es donava la mà drets davant la finestra contemplant com nevava, amb uns ulls brillants i oberts com taronges.

En Jeremy havia desaparegut divendres al migdia, abans que pogués dir-li adéu havia marxat de l’Institut per agafar un taxi cap a la ciutat. M’havia promès enviar-me missatges al mòbil cada cinc minuts però se l’havia descuidat —expressament, n’estava convençuda— damunt del meu llit. Havia de fer alguna cosa important allà, però no tenia clar què era, suposava que tenia relació amb Tucuman i els àngels.

La veritat és que el trobava a faltar. L’enyorava cada segon que passava separat del meu costat. Em venien ganes de plorar quan pensava que per fi podríem haver parlat sobre la seva família, relaxadament després de les horribles setmanes d’exàmens, i, en lloc d’això, se n’anava a la capital. La Suzanne se n’havia adonat molt aviat, de que m’ho passava malament perquè ell no hi era. Estava al corrent de la nostra relació i no s’hi havia posat pel mig en cap moment. Es limitava a donar-me petites senyals de suport cada vegada que em veia decaiguda.

Pel que fa a les visions, en tots aquests dies no n’havia tornat a tenir. Ni visions, ni veus ni tan sols somnis estranys. Tot el que havia vist abans de conèixer la veritat havien estat avisos i senyals que jo no havia sabut desxifrar, i que ara, un cop complert el cercle del misteri, ja no havia de sentir, segons la Kim.

Eren dos quarts de nou i els hostes que hi havia asseguts a la taula del menjador es van haver d’aixecar per deixar que la Katherine i la mare paressin la taula pel sopar.

Vaig mirar impacient el rellotge. Diumenge a l’hora de sopar i en Jeremy encara no havia tornat. Hem començava a preocupar.

La Kim va notar que em removia nerviosa entre els coixins i va apartar el llibre que estava llegint.

—Està bé, Katye, no passis ànsia —em va tranquil·litzar.

Vaig assentir amb un moviment ràpid.

—Sí, ja ho sé, que està bé —vaig respondre, intentant sonar convençuda.

—Katye —va fer, senyalant-se el front amb un dit—. Estem comunicats. Em va oferir un somriure reconfortant. Un dia li hauria de preguntar si era una altra de les capacitats dels àngels o si només bromejava, cada cop que em deia que tenien telepatia…

Però no va venir a sopar.

Era mitjanit i m’havia escapolit de la meva habitació amb un jersei gruixut damunt del pijama i ara estava asseguda abraçant-me les cames a recepció, davant la taula, esperant en qualsevol moment que s’obrís la porta.

Encara nevava, i potser era això el que em tenia més preocupada. Temia que no pogués tornar perquè es trobés les carreteres tallades.

O qualsevol de les altres possibilitats que, més o menys probables, farien que no tornés a temps.

I el trobava a faltar.

Tot i que sabia que ell no duia el mòbil, jo tenia el meu a la mà dreta i el premia amb força, esperant un missatge o una trucada des d’una cabina o d’on fos.

No m’importava la foscor tenebrosa d’un hostal que semblava fantasma, tot silenciós i sense una sola ànima, a part de mi, desperta. L’única llum que veia era la de la porta doble d’entrada, i era d’un blau cel blanquinós que no em feia massa gràcia. Però res m’importava més que veure en Jeremy creuar aquelles portes després de tres dies lluny de mi. I poder-me aixecar de cop i abraçar-lo. I renyar-lo per haver-se descuidat el mòbil. Vaig somriure dèbilment imaginant-me esbroncant-lo.

Eren les tres de la matinada i no havia tornat. Tota jo tremolava i havia hagut d’anar a buscar una manta gruixuda a l’armari. Feia molt de fred i les parpelles amenaçaven amb tancar-se’m de pur esgotament.

Vaig remoure’m inconscientment, nerviosa. Però no tenia forces per a reaccionar. I em vaig abandonar a les portes del son. A les portes de la visió.

Érem en un lloc calent i tranquil, una habitació petita però summament elegant i luxosa. No podia distingir cap detall al meu voltant, i físicament no em sentia de cap forma en especial, ni nerviosa ni col·lapsada. Simplement, era com en un somni. Tot i no poder veure amb claredat l’estança, si que podia veure cada detall dels qui hi havia. Jo hi era però ells no em veien.

I ells eren dos Àngels Blancs. Els cabells ros clar de l’Andrea queien lliures per la seva esquena, i seia amb les cames creuades en un seient de pelfa, davant la llar de foc espurnejant. Parlava amb calma però la seva veu estava mancada totalment de l’altivesa usual. Era la persona que em donava l’esquena la que tenia tota l’autoritat. Parlava lentament, amb un veu lleu i greu, però formosa, vellutada i dolça, molt agradable.

Parlaven de mi.

—Ella els creu, Dante, els creuria li diguessin el que li diguessin.

—Com és ella? —interrompé ell, Dante.

L’Andrea es va moure incòmoda al sofà, una mica intimidada. El tal Dante havia de ser molt poderós perquè ella reaccionés així. Era increïble veure-la tan feble davant algú altre. Potser era el patriarca dels Àngels Blancs.

—Es diu Katye.

—Ja ho sé, com es diu, Andrea. Em refereixo al seu poder.

—Disculpa —s’estava arrugant cada cop més. Tot i que la major part del temps la temia, ara m’estava fent llàstima—. Té un poder superior al que jo havia vist mai. Va tenir visions des de l’arribada dels germans al poble. Ells al principi no li’n van dir res, però les seves visions eren avisos. Va viure un traspàs des de la pell del difunt. Jo hi era, allà, al costat, apunt d’actuar, quan el noi em va dir que parés, que hi havia la noia. També va veure l’escena del trenta de novembre en diverses ocasions.

—Com va reaccionar? —preguntà en Dante, sense prestar atenció a les anteriors paraules de l’Andrea, com si no li importés tota la seva explicació.

—S’ho va prendre bé. De fet, va quedar-ne fascinada.

En Dante va emetre un so d’admiració, visiblement sorprès.

—De debò? No es va espantar ni es va creure que estava boja?

—No. Confiava cegament en els germans i tot el que ells li explicaven.

—I el trenta de novembre?

—No, tampoc va reaccionar malament.

En Dante es va quedar en silenci, pensatiu, una estona, mentre l’Andrea es mirava les mans, incòmoda.

—Té un poder que jo només havia vist en una ocasió —va murmurar, per ell mateix.

Només una vegada… es referia a la meva família? Es referia a un àngel blanc? O obscur?

—Edrik! Eagan! —va cridar, des del sofà estant. Uns passos ràpids van sonar a la meva esquena. Em vaig girar a temps per veure com algú girava el pom d’una pesada porta de fusta i dues formes entraven a la saleta.

Eren dos nois alts, semblants a primer cop d’ull, rossos i l’un amb els ulls verd clar i l’altre de color gris. El dels ulls verds duia el cabell llis i curt, amb les puntes desordenades i una camisa blanca immaculada, i el dels ulls grisos feia cara com d’enfadat, tenia els cabells quasi blancs curts com l’altre i desordenats. Eren molt atractius i compartien les faccions delicades i perfectes. Semblaven nòrdics. Cridava l’atenció la seva visible elegància innata i la puresa i gràcia de cada un dels seus moviments. L’altivesa dels Àngels Blancs.

—Edrik —l’àngel d’ulls verds s’avançà. Es quedà dempeus al meu costat, i vaig témer que em notés, però no va reaccionar de cap manera—. Que en vau treure de l’Esvan Armas?

—Ja saps com és l’Esvan. No hauria confessat ni sota coacció, Dante. No ens va dir res en absolut.

Ell, des del sofà, va moure la mà fent-li un gest a l’àngel d’ulls grisos, l’Eagan.

—No, Dante. És capaç de guardar moltes coses, el jove Armas.

Em pensava que la negativa l’enfurismaria, però per contra va assentir amb el cap. Es veia que aquells sabien del cert com les gastava l’Esvan.

De sobte, alguna cosa al meu darrere es va moure i vaig fer un bot, espantada.

Una noia d’imponent bellesa creuava la porta a passos ràpids i àgils, sense cap por, amb una confiança i superioritats aclaparadores.

Els seus cabells llargs i llisos, escalats, eren del color de l’ametlla, el mateix dels seus ulls, i la seva cara de formes arrodonides i precioses era de pell clara. Vestia un vestit de color negre ajustat al cos i que mostrava les cames llargues i primes, damunt d’unes sabates de taló delicades i vertiginoses.

Tots van mantenir un silenci respectuós a la seva arribada, fins i tot en Dante, que la va saludar amb veu afable.

—Kaelah, sempre és un orgull comptar amb tu a les nostres reunions —va dir, dolçament.

—Ho sé, Dante, gràcies —respongué, avorrida. Es va asseure en un dels sofàs que quedaven lliures amb les cames creuades i es va allisar amb la mà un floc de cabells que li queia damunt l’espatlla.

Alguna cosa en ella em va cridar l’atenció. La seva presència havia deixat els Àngels Blancs encisats i havien callat en senyal de respecte. No em quadrava aquesta reacció tenint en compte la joventut de la noia i l’autoritat que jo havia deduït d’en Dante. I el que era més colpidor, aquella jove no corresponia en absolut amb els àngels que hi havia allà. Ni físicament ni pel poder que desprenia i que jo, sorprenentment, podia percebre. La seva força era obscura i latent.

La Kaelah va alçar els seus enormes ulls avellana, envoltats d’espesses pestanyes negres, cap a mi, i va moure els llavis carnosos, sensuals i rojos oferint-me un mig somriure que em va deturar el cor. M’estava veient.

A continuació, tot va desaparèixer.