Castanyes i carabasses

Cada segon al seu costat era un regal del cel per mi. Les seves mirades eren carícies a la meva pell, les seves paraules dolça melodia pels meus sentits, la seva companyia el plaer més gran i incomparable que gaudiria mai ningú. Cada cop que tanco els ulls el puc veure, nítidament, esbossar un somriure dolç i autèntic i besar la meva pell com qui acaricia els pètals d’una rosa. Mai ningú ha estat ni serà més dolç, més considerat, més increïblement mesurat. Un somni fet realitat del qual vaig haver de despertar bruscament.

Ni me n’havia adonat i ja érem en plena setmana de preparatius per la Venda. Tot el poble s’havia emplenat de cartells de colors com els que havíem trobat l’Aris i jo dies abans a l’Institut. A recepció ens en van dur un de cartró molt gros pels hostes. El vam posar a l’entrada i els fulletons amb la informació damunt del taulell. Això no va evitar les preguntes dels encuriosits turistes que no sabien de què anava allò. Tot en poble n’anava ple, cada botiga ultimava les seves col·laboracions, cadascú pensava de quina manera aportar el seu petit gra de sorra. A l’Institut no era diferent. Cada club d’activitats participaria a la seva manera a la fira solidària: l’Alex i el seu grup de música farien un concert al llac Irwa, l’Amanda i el seu club de pastisseria un concurs de cuina, la Rachel i el seu de bruixeria una obra de teatre, l’Aris i el d’Art una exposició, els clubs esportius una gimcana de partits al pavelló principal de l’Institut, i jo encarregada de supervisar-ho tot. El claustre de professors m’havia designat «directora d’activitats» de la fira d’aquest any, i em tocava fer el que ningú volia, la feina bruta. Havia de supervisar l’activitat de tothom i fer-ne el seguiment.

D’altra banda, en Jeremy seguia molest d’ençà del que havia passat amb l’Andrea i gairebé no l’havia vist en tots aquests dies. La Kim ja estava plenament recuperada del seu mal de cap.

Els meus somnis no havien millorat. Tan sols eren diferents, més variats. De vegades no em despertava plorant, i de vegades els xiscles que sentia feien que em xiulessin les orelles tot el matí.

L’anunci de la fira d’antiguitats havia corregut com la pólvora i vam rebre tantes demandes d’habitacions a l’hostal que no les vam poder cobrir totes. En resum, tindríem ple total i una feina de mil dimonis.

—Què és això? —preguntà la Kim un matí plujós. Senyalava el cartell.

—La fira d’antiguitats de Green Valley. És una venda benèfica. En essència se suposa que s’han de vendre antiguitats, com diu el seu nom, però ha acabat sent una fira de «tothom hi fa el que pot». Es venen objectes vells, antiguitats, roba de segona mà, llibres… i també es fan activitats per què vingui molta gent, com concerts, gimcanes, concursos… Tot el poble hi col·labora.

—I sempre es fa aquests dies?

—Sí, a principis de Halloween. És per això que els cartells més vistos són de color taronja i hi ha carbasses per tot arreu.

La Kim picà de mans, com sempre feia quan alguna cosa l’entusiasmava.

—Escolta… has vist el teu germà?

—No.

—De què coneixeu a l’Andrea Salzburg?

De sobte va emmudir.

—Vols dir l’escriptora?

—Digam-ho tu. En Jeremy se la va trobar a correus i des de llavors que està de mal humor.

—Doncs no sé perquè.

Quan la Kim menteix, cosa que fa molt poques vegades, és incapaç de mirar als ulls, i la seva mirada vaga sense saber on posar-se.

—Estàs fent allò de no saber on mirar —vaig dir-li, arrufant les celles.

—Què?

—No em diguis mentides!

La Kim es passà una mà blanca com la neu pels cabells color carbó, incòmoda.

—L’Andrea és una vella… coneguda de la família.

—I esteu barallats?

—Sí. Des de fa molt temps. És una història… molt llarga.

—No cal que em donis explicacions. No entenc per què no m’ho volíeu dir.

—Oh. No volíem que et preocupessis.

Vaig deixar estar el tema. Érem al rebost, al fons de tot, enmig de les caixes de decoració. La Kim havia obert per error la de Nadal i jo la de Pasqua.

La de Halloween estava enterrada al fons de tot. Hi havia un cartell mal escrit on hi deia CARABASSES.

La vam treure i la vam dur a recepció. La intenció era decorar recepció, la saleta i el porxo. Dins la cuina, la Julie es barallava amb els seus llibres de receptes.

—Castanyes, necessito castanyes!

—Necessites carabasses, Julie —li deia la mare, tranquil·la i serena com sempre—. En John les ha anat a comprar, les que tu li vas demanar ahir.

—No, però també vull castanyes, i necessito un parell de mans més mentre les torri per què no puc fer els panellets mentre faig les castanyes!

El nostre Halloween era una festa inter i multicultural.

—Jo mai havia celebrat Halloween.

—A no?

—No, és… estrany. Us disfresseu?

—Sí, hi ha festa de disfresses a casa d’en Neil.

—Quin dia és?

—El trenta-u.

La Kim semblava fascinada, com si fos massa.

—I què farem? Explica-m’ho, va!

Vaig agafar l’escala del rebost i la vaig col·locar al costat de la porta.

—Aguanta’m l’escala, sisplau.

—Pots parlar mentre penges les cintes taronges, no?

—Que sí, Kim, però me les has de donar tu. I les xinxetes, segon calaix del taulell.

Em va llançar la capsa i la cinta i les vaig enganxar a la cantonada de la paret.

—Per Halloween a Green Valley mengem castanyes, sopa de carabassa i pinyons i panellets. El dia trenta-u ens disfressem i anem a dormir després que surti el sol perquè a les dotze en punt visitem el cementiri i deixem flors i espelmes a tots els coneguts. Ens quedem al parc del costat sopant i després hi tornem a les sis per veure tots junts l’alba del dia u. És el dia dels difunts, i tenim aquesta tradició. Les festes de disfresses es fan entre el dia trenta i el trenta-u.

—De què ens disfressarem?

Vaig fer una ganyota. La Kim esbufegà sonorament.

—No t’agrada disfressar-te?

—No t’indignis tant!

—Katye, t’has de disfressar!

—No em poso una disfressa des que tenia vuit anys i l’Aris me la va incendiar amb una torxa!

La Kim esclatà a riure. Explica’t potser feia gràcia, però jo encara recordava les flames ben a prop dels meus cabells i com una mini Amanda de vuit anys em llançava una gerra de taronjada al damunt per apagar-les.

Vam acabar de decorar recepció abans de dinar. Em feien mal els braços de tenir-los amunt. La Kim havia anat penjant les figuretes de paper de bruixes, fantasmes, carabasses i demés per tot arreu i la petita Maron havia col·locat les de ceràmica. A fora, al jardí, una catifa de color groc, marró i roig ho inundava tot. Em vaig quedar contemplant-ho, pensativa.

Tots els colors de la tardor.

Ni tan sols l’havia vist en tota la setmana. Es llevava abans d’hora i tornava tan ràpid que no el vèiem. No sopava amb nosaltres i es passava les tardes a l’habitació. La seva habitació i la meva eren a tocar i feia dies que no el veia. De vegades esperava que obrís la porta i aparegués. De vegades somiava amb com seria el seu somriure, el somriure que mai li havia vist.

La llar resplendia, el foc feia dies que no s’apagava. Era dur estar-se a fora, i la gent gran ens avisava que s’acostava neu. Tots els turistes quedaven meravellats davant els finestrals de la saleta i ens preguntaven si era possible que el llac no es glacés.

M’asseia davant el foc i quan no hi era la Kim em perdia en la profunditat i elegància de les seves flames. L’escalfor em transportava a un altre lloc i somiava desperta. Desitjava que en Jeremy fos aquí, i no al seu món, que fos amb mi i m’expliqués ximpleries que em fessin riure. Volia que s’assegués al meu costat i em tornés a mirar amb els seus ulls daurats als meus i em digués tot el que jo volia sentir. Somiava que cap estúpida raó desconeguda ens separava i que m’acariciava la pell.

Quan la Kim arribava el seu somriure i la seva calidesa foragitaven tota melancolia. Era capaç de fer-me oblidar tot el que em rondava pel cap i fer-me riure fins a no poder més.

Érem dimecres i acabàvem d’arribar de classe. La taula del menjador estava presidida per tres magnífiques carabasses buides, enormes i d’un color taronja clar sense cap taca. La Kim es quedà parada a l’entrada, al·lucinant. Vam deixar les motxilles al terra i li vaig ensenyar com havia d’agafar el ganivet per donar-los la forma als ulls i el somriure malèvol. Es va fer una cua i es va ajustar la jaqueta. Clavava amb extrema precisió i els ulls de la seva eren perfectes. Els meus, en canvi, tot i disset anys d’experiència, seguien sent maldestres i desiguals.

—No pot ser que ho facis tot bé, Kim.

—Tu tens un estil propi, Katye —digué amablement. Vaig sospirar i es posà a riure.

Ens vam passar tota la tarda fent cares a la carabasses que buidava la Julie a la cuina. La Suzanne havia comprat espelmes grosses i les vam col·locar dins les carabasses per encendre-les més tard.

Sabia que la Kim no oblidaria tan fàcilment el tema de les disfresses, i cada dia li veia una brillantor maliciosa als ulls.

Les nostres carabasses van acabar col·locades al porxo a l’espera que el dia arribés.