Valery

Sang de la meva sang. Ànimes de la meva ànima. Sou vosaltres els esperits que habiteu el son del meu turment, que adorneu el camí de la meva fi. Nyx, nit, mare de la Mort. Morfeu, son, pare del somni. Preneu del meu esperit el que us calgui. Déu senyor meu, mai t’he pregat en vida. Rescata’m d’un malson etern en el crepuscle de la meva existència.

Me’n vaig anar a dormir molt aviat. Ens havien fet despertar a mitjanit per una averia en l’enllumenat, i les màquines i operaris de reparació no m’havien deixat descansar en tota la nit. Badallant, em vaig estirar al llit i no em va costar ni mig minut caure en el son.

L’escenari es repetia. Com la primera vegada. Però aquest cop era diferent, tenia autonomia en els meus moviments. Vaig despertar dins del somni a l’entrada del llac d’Irwa. Darrere meu no hi havia res, un espai negre, el vuit. No m’importava.

Al meu voltant, una boira gris, fosca i bellament misteriosa símbol d’una tempesta que s’acostava, acompanyava cadascun dels meus passos entre segurs i recelosos per damunt del terra fangós. Feia poc que havia plogut, ho sabia perquè cada cop que inspirava podia sentir l’olor de l’herba, l’olor dels arbres, del terra humit. L’olor de pluja.

El cel era d’un gris blavós que anava perdent la seva claror a cada pas meu.

Seguia instintivament el mateix camí de sempre, el meu trajecte reconegut. Era conscient de la visió però, emparada per la calma que em proporcionava saber que només es tractava d’un somni, seguia amb seguretat. Vaig arribar a la zona on els arbres començaven a obrir camí a l’extensió platejada del llac Ells, nus, amb les seves branques desemparades a mercè d’un vent despietat, semblaven alertar-me. A mi ni el vent ni la pluja imminent m’afectaven.

Vaig quedar-me al costat de l’últim arbre i hi vaig recolzar la mà, contemplant com canviava el cel. Ràpid, massa ràpid, es va tornar d’un negre brillant i preciós i la lluna, plena, enorme, brillant i espectacular, va aparèixer damunt del llac, que va adquirir una tonalitat metàl·lica semblant a la d’un mirall. La llum d’aquell lluna sobrenatural em va hipnotitzar. La seva bellesa fascinant em va absorbir sense remei. Em va prendre totes les defenses i vaig sentir el fred, gelat, als meus ossos, al més profund de la meva ànima. Vaig despertar en una ràfega de vent furiós, damunt del terra fred i humit, amb els arbres sacsejant-se amb fúria darrere meu. Unes gotes fines i suaus em van acariciar les galtes, com llàgrimes nascudes del més profund del meu ésser.

Començava a ploure. La lluna seguia contenint tota la meva atenció, prenent-me totes les meves defenses. Vaig prendre consciència de la meva pròpia respiració per primer cop. De sobte i per culpa d’aquella força irracional que exercia sobre l’astre platejat, la visió va esdevenir dolorosament real, i tota la meva protecció va desaparèixer com per obra de les gotes glaçades que m’havien deixat xops els cabells i el vestit blanc que duia. Vaig començar a tremolar, sense deixar de prémer el palmell de la mà contra el tronc d’aquell arbre. I llavors el vaig veure. Un altre cop. Com cada vegada anterior. Com si hi hagués estat sempre i no marxés mai. Contenint la meva respiració accelerada, vaig concentrar-me en ell. També mirava la lluna. Premia els punys tancats i tot ell desprenia una força igual de sobrenatural, una força poderosa i misteriosa, una atracció irracional. Va tombar el cap només una mica, reconeixent la meva presència. Ara que podia parlar, no m’atrevia a obrir la boca. Ni tan sols m’atrevia a moure’m. I el ritme de la visió es va tornar a accelerar.

Les ales van néixer de la seva esquena, estripant en mil bocins la camisa negra que duia. Les plomes es van escampar al seu voltant, deixant anar reflexos negres i pols platejada, com una aura increïble, magnífica i més poderosa que la seva simple presència.

Eren molt més grans del que recordava. Molt més impressionants.

No vaig tenir temps de contemplar-les perquè el ritme havia esdevingut frenètic i es va girar cap a mi, estenent una mà envers a mi i tornant a cridar.

—No!

Em vaig estremir pel seu crit. I per la seva expressió torturada.

El més profund dels dolors i la més penosa de les desgràcies estava reflectida en els seus ulls. Per mi. El ressò del crit va fer trontollar tota la visió. Un remolí de llums i ombres em va xuclar, esborrant de la meva vista, de cop borrosa, la seva imatge, mentre corria per agafar-me. Per protegir-me.

Vaig obrir els ulls presa pel pànic.

* * *

La porta es va obrir precipitadament mentre encara intentava centrar la vista en un punt. Tota jo estava tremolant i respirant de forma agitada.

En Jeremy era al llindar de la porta, mirant-me cautelosament.

Em vaig agafar instintivament els braços, sense deixar de tremolar i vaig començar a sanglotar. Va creuar ràpidament l’habitació i em va abraçar, enfonsant el seu rostre als meus cabells, protegint-me. Vaig descarregar tot el dolor que la visió m’havia transmès plorant de forma desconsolada, sense poder-ho evitar. Vaig deixar que m’estirés i m’acotxés, em sentia massa dèbil. No sabia ni quina hora era.

Es va tombar al meu costat i em va envoltar amb els braços altre cop, sense dir res.

Tot i que em sentia cansada, em feia molta por tornar-me a adormir perquè m’aterroritzava tornar a sentir la força devastadora d’aquella expressió. No ho podria suportar. Cada cop que tancava els ulls tornava a veure aquell rostre torturat pel dolor. I el crit que em volia advertir. La rotunda negativa desesperada de l’àngel del somni.

Em vaig estremir i en Jeremy va estrènyer més l’abraçada, acariciant-me els cabells i murmurant-me suaument a l’oïda.

Em vaig tombar, més serena. Tot i que era fosc i massa aviat, ell estava totalment desvetllat. La seva mirada s’havia suavitzat i havia passat de la preocupació a una espècie de devoció protectora. Em va col·locar un dit als llavis i va assentir. Vaig apartar-li la mà.

—Com has obert la porta?

Va recollir un floc de cabells que restava a la meva espatlla i va acariciar el rínxol una estona, pensatiu. Finalment va somriure.

—Ha cedit.

—Ja.

Vaig creuar els braços per tornar-me a tombar damunt del llit. Vaig agafar el despertador de damunt la tauleta. Eren les vuit.

Vam estar una estona en silenci, jo estirada i ell assegut. Una llum preciosa i ataronjada va entrar per la finestra. Érem diumenge i tenia temps per dormir dues hores més. I em devia adormir, perquè quan vaig despertar una estona més tard, en Jeremy no hi era i la porta estava tancada.

La data feia pampallugues al despertador de la tauleta: diumenge disset de novembre. La vigília del meu aniversari. Vaig mandrejar una estona al llit, fins que van tocar les deu i em vaig aixecar.

Mentre arreglava el llit, vaig sentir el so rovellat del motor d’una furgoneta davant de casa. Un so que coneixia molt bé.

Vaig sortir precipitadament de l’habitació i vaig baixar saltant pels esglaons de l’escala.

—Tieta Valery!

Vaig travessar recepció i el porxo. La mare estava asseguda en un dels bancs, somrient. Davant nostre, una furgoneta atrotinada de color coure rovellat s’acabava d’aturar. La porta del copilot es va obrir i una figura esvelta i atractiva en va sortir. Va somriure amplament saludant amb la mà.

—Katye! Suzzye!

Era de la mateixa estatura que la mare, però amb la complexió forta de l’avi, d’aspecte sa i àgil. Els cabells vermellosos ondulats li queien fins a les espatlles, emmarcant el rostre ovalat de pell clara. Duia l’anorac marró que sempre portava per venir a Grunx, que li anava gros i la feia semblar un ós panda amb les cames massa curtes i sense coll.

Va travessar corrents el jardí per arribar a abraçar-me.

—Katye!

—Valery!

Reia mentre em feia giravoltar. La mare es va afegir a nosaltres, i les tres vam acabar saltant al mig del jardí. Els seus ulls verd blavós brillaven intensament, i tenia les mans glaçades. En John, que l’havia anat a buscar a l’estació, va treure les maletes de la furgoneta i les va deixar a recepció.

La Valery em va agafar del braç i em va fer seguir-la per tota la casa mentre s’ubicava. Va irrompre al menjador caminant ràpidament cap al banc, amb la seva habitual desimboltura i confiança.

—Em moro de gana… —Es va asseure creuant una cama i va agafar un parell de brioixos de damunt la safata, menjant-se’ls a la vegada. No vaig poder evitar riure mentre la veia tan feliç, tan única.

Com podia suportar només veure-la tres setmanes a l’any?

—Que no menges, Katye? —Es va tirar els cabells vermells enrere, somrient-me amb la boca plena i adquirint l’aparença de hàmster.

La mare va començar a recitar els canvis des del mes d’agost, els plans i el que faríem durant la setmana i el cap de setmana.

—Ui, és cert! —la Valery es va dirigir a mi de sobte—. Vols el regal ara o més tard?

—Hola!

No vaig tenir temps de pensar-hi més perquè la Kim va entrar a la saleta i dirigí a saludar la tieta.

—Bon dia! Sóc la Kim, encantada!

—Hola! Jo la Valery!

Es van fer una abraçada com si es coneguessin de tota la vida. Les seves personalitats eren sorprenentment semblants. La química que les dues desprenien les va unir des del primer moment. La Kimberley em va fer hola amb la mà mentre s’asseia a l’altre costat de la Valery, va agafar dos brioixos i es va posar a menjar mentre la mare continuava amb les explicacions.

—… i dormiràs a l’habitació annexa a la meva.

—I això? —Va alçar la vista del got de suc.

—En Jeremy dorm a la que normalment ocupaves tu —vaig afanyar-me a dir.

—En Jeremy?

L’eludit va entrar al menjador amb posat pensatiu. La Kim va respondre per mi.

—Sí, ell, el meu germà.

La Valery va fer un xiulet d’admiració. Li vaig trepitjar el peu sota la taula quan em va dirigir una mirada irònica carregada de significat. En Jeremy es va asseure davant la tieta i es va produir un intercanvi de mirades receloses, com si s’estiguessin avaluant mútuament. Finalment, la Valery va somriure i li va estendre la mà. Ell va respondre-li d’igual manera.

Una de els característiques de la germana de la mare era la xerrera. Quan arrencava no hi havia qui la fes callar. Quan vam acabar d’esmorzar, i com que feia molt bon dia, vam sortir a passejar per Irwa, caminant. Vaig posar-la al dia de com anava l’escola, com estava la mare i com funcionaven el poble i l’hostal durant mig matí. Va escoltar-me amb atenció, assentint de tant en tant i somrient en tot moment. Quan vam arribar a la l’última línia d’arbres, ens vam asseure damunt unes roques a contemplar l’extensió del llac.

El perfil de la Valery quedava retallat contra el cel d’un blau celta molt brillant. Compartia les mateixes faccions amb la mare, les formes del rostre delicades i atractives heretades de l’àvia Glòria. Els cabells ondulats brillaven, onejant enrere per la brisa. El to vermellós contrastava amb el to clar de la seva pell i la feia semblar més blanca. Es va quedar pensativa una estona.

—I… —va començar, buscant les paraules, mantenint la vista fixa en l’horitzó—. En Jeremy.

Em va mirar, somrient de sobte. Vaig fer que sí amb el cap.

—Aaah! —va xisclar, entusiasmada—. Que bonic, que bonic! La Katye està enamorada!

Em vaig encongir una mica, rient del seu entusiasme.

—I… —va continuar—. Això de que no parles, què és?

Em vaig quedar glaçada.

—Com? —Els seus ulls, ara d’un blau apagat, em travessaven. Estava segura que em podia llegir el pensament. Em va envair un pànic irracional.

—Et guardes alguna cosa per tu. Alguna cosa que no vols dir. Perquè t’espanta.

Vaig regirar-me damunt la roca, inquieta. La Valery va identificar el meu silenci com a negativa i no va insistir.

—Tens dret a guardar-t’ho —va somriure de sobte—. Si algun cop en vols parlar, em tens aquí, eh?

Vaig fer que sí, una mica torbada encara per la sorpresa.

Ella es recolzà contra el tronc de l’arbre que tenia al darrere i em començà a parlar de tot el que jo m’havia perdut, de la ciutat, dels seus negocis, de les festes a les que havia anat, de la gent que havia conegut i dels llibres que havia llegit. Tot el que li havia passat els últims dos mesos que havíem estat separades. Una compilació de sensacions, records, projectes iniciats, inacabats i finalitzats, persones, situacions i curiositats de la seva vida. Com un regal, un llibre obert.

—Vaig trobar-me la noia rossa que viu aquí —vaig recuperar el fil del que estava dient.

—Com?

—Sí, l’escriptora que no escriu.

—L’Andrea Salzburg?

—Exacte. —Va sospesar una fulla que acabava de caure entre els dits, fent-la ballar—. A una trobada d’editors. És una mica rareta, no?

No vaig respondre.

—Es va trobar amb una gent, allà, suposo que els seus col·laboradors. Semblaven germans, escolta. Tots rossos i amb la mateixa expressió altiva i suficient.

Expressió altiva i suficient.

—Es van agrupar i no es van separar en tota la nit.

—Qui eren? —vaig fer, amb un interès insospitat.

—Eren dos nois, dos nois alts com ella, amb el mateix to de cabells i els ulls clars, escandinaus, semblaven. O danesos. Ah! —va recordar alguna cosa— i després, més tard, va venir un altre noi. Una mica més baixet, més jove. Semblava que discutís amb la Salzburg i els escandinaus.

—Devien ser molt atractius perquè t’hi fixessis tant.

—Doncs sí, noia, sí, la veritat és que sí… però el que em va cridar l’atenció va ser sentir com parlaven de Grunx.

De Grunx.

—Parlaven de Grunx?

—Sí, vaig sentir paraules soltes; Grunx, Irwa… coses així. Devien parlar de la novel·la de l’escriptora, no? Potser és sobre el poble.

Ja no l’escoltava. Estava pensant. Una sospita irracional, idees abstractes, sensacions que em feien desconfiar.

—I el noi?

—El noi? Va arribar després del sopar i no tot i que semblava que es coneguessin, no es portaven gaire bé. Eren massa joves per ser els seus pares, els altres. No sé de què es coneixien.

—Però… deies que discutien, no?

—Sí, sobretot la noia amb ell. I els altres callaven, com si la protegissin… no ho sé, una cosa estranya.

La Valery posseïa una estranya capacitat de detectar tots els sentits d’una mateixa cosa, de poder visualitzar una situació des de diferents angles i de prendre un munt d’apreciacions diferents. Un do especial, entre empàtic i sobrenatural per comprendre les situacions i extreure’n conclusions que a d’altres ni se’ls passarien pel cap.

Vam tornar a casa a l’hora de dinar i després, a mitja tarda, la mare i ella van anar a visitar els seus pares.

Nosaltres —la Kim, en Jeremy i jo— vam anar a passar la tarda a la vora del llac fins que el fred se’ns va fer insuportable i vam haver d’entrar. No els vaig dir res del que m’havia explicat la Valery, però les seves paraules em resultaven confoses, i la confusió encaixava molt bé amb el món tergiversat que em rodejava d’ençà de l’arribada dels Doots. Petites peces d’un trencaclosques que no entenia.