Trenta de novembre

G. A. BÉCQUER

Un remolí d’ombres i de foscor m’absorbia cap al seu interior inert; tot el meu cos estava entumit i mancat de sensacions. Només volia dormir, dormir i no fer res més, descansar de tot allò, deixar reposar el meu terriblement adolorit cap ni que fos per uns minuts. I deixar de sentir aquell crit.

Sortir de la foscor i plorar, plorar i cridar, buidar tot allò que m’estava creant una angoixa creixent dins del pit. Mentre queia, envoltada de plomes negres i grises, movent-se al ritme del remolí al meu voltant, respirant amb dificultat; tot el que sabia i el que no sabia es barrejaven en un torrent d’informació dins de la meva ment. Necessitava que algú em tragués d’allà dins. Que algú vingués a ajudar-me.

Vaig fer un xiscle ofegat quan la pressió de dins el pit es va fer insuportable. La força de la meva reacció em va arrencar de la visió i vaig tornar, dolorosament, a la realitat. Vaig parpellejar un sol cop abans de constatar dues evidències: estava plovent i feia molt fred.

L’Ariel estava arraulida damunt del meu braç. Em vaig incorporar per recollir la manta, que havia caigut al terra. La gateta ni es va immutar quan em vaig tombar. Estava tremolant. Eren les cinc del matí i no tenia cap intenció de tornar-me a adormir. Érem dissabte, l’últim de mes, i havíem d’anar a classe durant les primeres tres hores del matí. Vaig aixecar-me del llit, apartant amb compte l’Ariel.

El parquet estava fred, gelat. Vaig obrir la finestra. Irwa oferia un aspecte estrany. Misteriosament estrany. El llac oferia avui un color especialment clar, tot i el cel d’un negre intens, a l’espera de la llum de l’alba. El vent, fred, de principis de desembre, removia les branques nues i allargassades dels arbres que tenia al davant, creant un ambient místic. Vaig contenir la respiració i una esgarrifança em va recórrer l’esquena, en forma de pressentiment.

Trenta de novembre. La nit de lluna plena. La nit d’Hekate. La deessa dels creuaments. Del món sobrenatural.

Avui passaria alguna cosa. Alguna cosa molt important.

* * *

Vaig baixar de puntetes al menjador. Encara faltava una hora ben bona perquè marxéssim cap a l’Institut, però tenia gana i poques ganes de dormir.

Vaig deixar la motxilla damunt el mostrador.

L’Ariel, com cada dia, havia baixat de l’habitació seguint els meus passos, i ara es fregava contra les meves cames, miolant, a l’espera del seu esmorzar.

—Shh, Ari, no facis soroll —la vaig recollir del terra i la vaig acomodar entre els meus braços.

Amb molt de compte per no fer fressa —tothom estava a les seves habitacions, dormint— vaig obrir les portes del menjador.

—Hola, Katye, què fas desperta?

Vaig ofegar un crit, de l’ensurt.

—Kimberley!

Estava totalment vestida, asseguda al sofà, amb la vista fixa a l’exterior de la finestra, amb una tassa a les mans. Duia una minifaldilla de color gris i un jersei del mateix to, amb una camisa de seda blanca a sota. Els cabells llisos estaven recollits en una trena baixa, que descansava a la seva espatlla dreta. Tenia una expressió fosca; la pell més clara que de costum i els ulls d’un tenebrós to gris aquós.

No va moure’s quan vaig travessar la sala per asseure’m amb ella. Ni tan sols va esbossar el seu somriure habitual. Em vaig tombar al seu costat, amb l’Ariel lluitant fer fugir dels meus braços.

—Estàs bé?

La tassa que tenia agafada estava buida. Tenia lleugeres marques fosques sota els ulls.

—Kim, des de quan estàs aquí?

—Fa molta estona.

—Has dormit?

Va deixar la tassa al terra i es va tapar la cara amb les mans, negant amb el cap.

Vaig acariciar-li l’esquena, ara corbada.

—No et trobes bé?

Va fer un lleuger assentiment.

—És la lluna —pronuncià una veu darrera nostre. Se’m va accelerar la respiració.

—Com?

Les dues ens vam tombar bruscament.

L’Andrea Salzburg estava recolzada al llindar de la porta, amb el mateix aspecte cansat i adolorit de la Kim.

S’havia recollit els cabells d’un ros claríssim en una cua de cavall i duia texans foscos i un jersei beix de màniga tres quarts.

—L’afecta la lluna plena. Avui serà especialment potent, és normal que li faci un mal horrible el cap.

El cel va espetegar i un llamp va il·luminar el menjador.

La pluja s’havia tornat terriblement violenta i la tempesta no feia senyals d’amainar.

L’Andrea va caminar calmosament fins a situar-se al costat de la finestra, amb la vista fixa al cel, com la Kim, que s’havia posat tensa. L’Ariel havia tirat les orelles enrere i grunyia fluixet.

Un altre llamp va il·luminar el rostre de l’escriptora. Sorpresa, vaig tornar a quedar-me parada davant la bellesa d’aquell rostre, l’altivesa continguda i el poder que emanava.

Ens vam quedar en silenci, en un ambient tens, una bona estona. Tenint-la allà al davant, no podia treure’m del cap totes les sospites que la seva aura de misteri m’havia infundat, les converses i discussions amb el Jeremy, el que m’havia explicat la Valery que havia vist, l’escena del rebost… Al cap de poca estona la resta dels hostes es començarien a llevar, baixarien la Valery, la mare i en Jeremy, i aniríem a l’escola. Però ara em sentia una mica espantada per la tensió palpable que hi havia a la sala.

L’Andrea es va moure, per fi, i em va dirigir els seus torbadors ulls negres uns segons que em van semblar interminables. Aquella dona tenia la capacitat de fer-te sentir infinitament inferior, petita i insignificant, i els seus ulls de travessar-te, de veure el teu interior, tots els teus mals, tots els teus defectes i secrets.

Vaig desviar la mirada i va somriure irònicament.

Alguna cosa entre ella i jo, que quasi no ens havíem relacionat abans, però si ho havíem fet havia estat amb cordialitat, acabava de canviar en aquell creuament de mirades.

I el seu somriure era una victòria que s’apuntava.

—Kimberley, potser seria millor que no anessis a l’escola, si et trobes tan malament —va dir, amb veu melosa, dirigint-se a la Kim, que va oferir-li un somriure igualment cordial i fals.

—No, però moltes gràcies per preocupar-se per mi, senyora Salzburg.

—A disposar.

Dit això, es va tombar i va desaparèixer per on havia vingut.

Vaig deixar que els minuts s’escolessin, esperant la reacció de la Kim. Però no va dir res.

—Kim.

—Digues.

—De què va tot això?

—Si l’Andrea creu que ets tan burra com per no adonar-te de les seves intencions va bastant errada —va deixar anar.

—Què?

Va tombar el cap, en gest adolorit, mirant-me directament per primer cop.

—Déu meu!

Vaig tirar-me instintivament enrere, espantada. La Kim va fer un somrís irònic, molt dèbil.

—Què passa? —el seu to indicava que ja en sabia la resposta.

—Els teus ulls.

Els ulls que m’observaven eren negres, negres com el carbó. L’iris, d’un intens i preciós blau marí, s’havia tornat totalment negre. El contorn brillava intensament amb una llum estranya, i l’ombra de sota els ulls s’havia accentuat.

—Quan em trobo malament es tornen d’aquest horrible negre fosc… el color de la maldat, el color dels ulls d’aquella maleïda.

—Kimberley —en Jeremy va interrompre la seva germana.

Em vaig girar, temorosa de trobar-lo tan malament com ella. Però semblava que no li afectés com a ella el que fos que li produïa el mal de cap.

Va avançar ràpidament fins al sofà. Duia la samarreta de color gris, de màniga curta, que tan m’agradava.

—Kimberley, ja n’hi ha prou. Puja a dalt, si vols.

La noia va negar, tapant-se un altre cop la cara amb les mans.

—No penso deixar la Katye sola.

En Jeremy em va abraçar.

—Què passa? —No vaig obtenir resposta.

Els dos germans es van observar durant uns segons molt llargs.

—Què passa? —vaig repetir.

En Jeremy em va estrènyer més fort entre els seus braços.

—No tinc intenció de deixar-la sola —va murmurar la Kimberley, amb una veu profunda i carregada de lament.

En Jeremy va sospirar profundament.

—El que hagi de passar passarà.

—Nois.

—Maleït sia, no suporto sentir-me tan inútil, menys ara, menys avui. Es van quedar en silenci, mirant a fora, on la tempesta continuava, sense treva.

—Kim, jo me n’ocuparé.

La noia va girar el cap bruscament, com negant. Va prémer els llavis amb força, semblava que anés a plorar. En Jeremy li va agafar la mà amb força.

—Nois —vaig tornar a repetir, amb tanta suavitat com vaig poder.

—Verdammt… —la Kim va gemegar i es va aixecar, prement amb força els punys.

Va trontollar fins a la porta i un cop allà es va girar, tremolant tot ella.

—Pot intentar el que vulgui que no li penso permetre res. Que ho sàpiga. —I, dit això, es va girar en direcció a les escales.

Quan va haver marxat, em vaig dirigir a en Jeremy.

—M’explicaràs de què va tot això? Què passa?

El noi es va asseure davant meu, mirant-me als ulls. Va col·locar una mà càlida damunt el penjoll que m’havia regalat i el va acariciar una estona, pensatiu. Vaig esperar pacientment mentre ell buscava les paraules.

Finalment va aixecar la vista, els seus tendres ulls caramel, envers els meus.

—Trenta de novembre. Hekate i la lluna ens afecten.

Vaig sospirar, i l’Ariel va bufar. En Jeremy es va concentrar en un floc dels meus cabells caoba.

—La lluna plena exerceix una força envers la Kim. Li provoca un terrible mal de cap, els ulls se li tornen d’un negre atzabeja, i es passa el dia renegant.

—Perquè?

—No ho sabem.

—Cada nit que hi ha lluna plena?

—Sí, però el trenta de novembre especialment.

Va deixar el floc al seu lloc i es va posar dret, allargant-me la mà.

—D’aquí a poc esmorzarem, serà millor que el comencem a preparar. Vaig assentir dèbilment.

—Jeremy… tinc…

Es va quedar aturat, agafant-me la mà i observant-me amb una expressió estranya.

—Un pressentiment.

Va esbossar un mig somriure trist.

—Ja ho sé, Kitty, ja ho sé.

Vam preparar l’esmorzar en silenci. Quan la mare i la Valery van baixar, el menjador ja estava apunt.

—Bon dia, Katye —la tieta va agafar un parell de galetes i es va asseure al meu costat. Em vaig alegrar de que a ella no l’afectés el temps—. Bon dia Jeremy. —Ell va tornar-li el somriure, sense dir res.

La mare s’havia assegut a l’altre banda de la taula, i li estava donant a la Kim unes càpsules pel mal de cap.

—Us veig molt animats —va dir amb to irònic, la Valery—. Us afecta Hekate?

El menjador va quedar sumit en un silenci sepulcral. Podia sentir les respiracions accelerades dels germans Doots, tan o més nerviosos que jo.

—C-com? —vaig tartamudejar.

La Valery havia deixat de mastegar en veure la nostra reacció tensa. Què passa?

En Jeremy va recuperar ràpidament el ritme normal i va ser el primer en respondre.

—A que et refereixes?

La Val li va oferir una mirada carregada d’ironia, que va fer que es mig ruboritzés.

—No facis comèdia, Jeremy —va murmurar, imperceptiblement—. Saps que no em pots enganyar.

El noi va assentir.

—Què vols dir, Val? —va preguntar la Suzanne, que no s’havia adonat de la tensió a l’altra banda de la taula.

—Avui, fa molts segles, a l’antiga Roma, es celebrava el dia dedicat a la deessa Hekate, la deessa del món sobrenatural, la dels camins que es creuen.

—Sí, ja sé quina deessa és. És avui? Trenta de novembre?

La Valery va assentir. Vaig agafar un tros de brioix i me’l vaig entaforar a la boca.

—Avui és, en part, el dia de la nostra Katye.

Em vaig ennuegar.

En Jeremy em va donar un got de suc, que vaig engolir de pressa un cop empassat tot el que tenia a la boca. Quan la tos va haver minvat, la tieta va prosseguir.

—No t’ennueguis, Katye.

La mare va fer un assentiment llarg i pausat.

—Sí, tens raó.

Si hagués tingut més menjar, m’hagués tornat a ennuegar.

La mare va donar la càpsula i el got d’aigua tèbia a la Kim perquè s’ho prengués.

—Com? El meu nom ve d’una deessa grega?

—Qui t’ha dit que sigui grega? —va fer, amb un inconfusible deix burlesc, la Valery.

La mare es va servir cafè en la seva tassa preferida i va assentir, mirant-me directament.

—Sí, el teu pare així ho va voler.

—Em pensava que l’havies escollit tu, el nom —vaig replicar.

—Sí. Jo et volia posar Katye. Ell va estar-hi d’acord, però un dia, poques setmanes abans que nasquessis, la teva àvia ens va preguntar perquè Katye. El teu pare va dir que era per Hekate, la gran deessa grega dels encreuaments. L’àvia va dir que ella creia que Katherin provenia de Katharos, el nom utilitzat per designar puresa. Ell va explicar-li que Hekate havia derivat a Ekaterina i més tard s’havia normalitzar a Katherine, i que tu et diries Katye. Que volia combinar en el teu nom la puresa de Katharos, tot el misteri, la força i el poder d’Hekate i l’elegància, independència i intel·ligència d’una gata.

Vaig acabar-me el suc d’un glop.

Ens havíem tornat a quedar en silenci, l’únic que se sentia era el ritme constant i lent de les gotes contra els finestrals.

—No ho sabia —vaig dir, per trencar el gel.

De fet, si que ho sabia, pel que m’havia explicat en Jeremy però la mare mai m’havia dit el perquè del meu nom. Tampoc li havia preguntat mai.

Em va somriure.

—Potser t’ho hauria d’haver explicat —va fer, dubtant.

—No, tranquil·la, està bé.

Ara no em quedava cap dubte de l’origen del meu nom.

La puresa de Katharos, l’elegància, independència i intel·ligència d’una gata i tot el misteri, la força i el poder d’Hekate.

Com que plovia a bots i barrals, la tieta ens va dur en la furgoneta fins a l’Institut. Ens va deixar a la porta i ens va desitjar un bon dia. Algú havia encès la calefacció dins del recinte, i entrar-hi va resultar reconfortant.

Vam deixar els anoracs al costat de les taquilles i vam recollir els llibres. Quan ens dirigíem cap a la biblioteca, la senyora Hamless ens va aturar.

—Katya, bonica! —va saludar, com li era costum.

Es va col·locar el mocador de color groc canari i es va apujar amb mans tremoloses la muntura de les ulleres.

—Que et trobes bé, Kimberley?

La noia va assentir, fent un somriure forçat.

—Sí, senyora Hamless, gràcies.

—Ai no ho sé —se la va mirar per damunt les ulleres, encuriosida, arrufant les celles i prement els llavis de color carmesí—. Et noto diferent.

Els ulls.

—Deu ser perquè m’he tallat els cabells.

—Sí —va convenir ella, no gaire convençuda—. Deu ser això.

Quan vam arribar a la biblioteca —on es feia història de l’Art— no hi vam trobar la Kimberley. A l’hora del pati vam anar a la Infermeria, on s’havia estat tot el matí, per fer-li companyia. No es va moure d’allà fins al final de les classes, quan la Valery ens va venir a buscar amb la furgoneta. La seva pell clara havia adquirit un to molt pàl·lid i tenia febre. Quan vam arribar a l’hostal, la vaig acompanyar fins a la seva habitació, on es va canviar i es va prendre una altra càpsula pel mal de cap. Es va tombar al llit, on havíem col·locat un coixí de més, i va tancar fort els ulls. Estava a punt de marxar de puntetes de l’habitació quan em va cridar.

—Katye.

—Sí? —Vaig tornar fins al llit i em vaig asseure al seu costat—. Necessites res?

—Aquesta nit.

Vaig contenir la respiració.

—Què passa, Kim?

—No has de témer res.

Què vols dir?

—Aquesta nit… serà la nit més important de la teva vida. Marcarà el curs de la teva i la nostra història.

—Kim.

Va aixecar una mà, dèbilment, però amb contundència.

Li vaig donar la mà i la va prémer. Em va somriure amb els seus ulls brillants, avui negres, i va dir, amb veu clara:

—Ja ho veuràs. I sé que tot anirà bé, perquè et conec suficientment com per saber que estàs capacitada per assumir la teva responsabilitat. Per assimilar el poder.

No vaig dir res, no sabia què respondre. Va fer un gemec i em vaig aixecar, deixant-la perquè dormís.

* * *

Vaig baixar fins a recepció per ajudar la mare. Acabaven d’arribar uns excursionistes que farien nit i havíem de preparar-los les habitacions. Jo i la Val ens vam encarregar de fer-ho mentre la mare els acompanyava a fer una visita pel poble.

—Quines ganes, la Suzzye, amb aquest temporal —deia la Valery, mentre estenia el llençol damunt del llit de matrimoni.

—Mh… —vaig allisar el meu cantó de llit, mentre donava un cop d’ull a fora, on continuava plovent amb violència. Els llampecs havien parat durant mig matí, però ara remetien.

Vam acabar d’arreglar el llit en silenci.

Després de col·locar les bombetes a les làmpades de nit i arreglar el bany amb un parell de tovalloles blanques netes, un altre parell per la dutxa, sabonets i xampú.

Quan vam haver acabat, els excursionistes, xops com ànecs, ja havien tornat. Estaven assegut a la vora del foc, a la saleta.

Era a l’habitació amb la mare, esperant que s’assequés els llargs cabells amb la tovallola, mentre parlàvem de com ens repartiríem les tasques.

—Katye, princesa, m’hauràs d’ajudar amb el sopar. Avui estarà amb nosaltres la senyora Salzburg, ha vingut a buscar les coses i com que plou m’ha dit que es quedarà aquí. —Va deixar la tovallola damunt la cadira de fusta de roure i es va emmirallar davant del tocador.

L’habitació de la mare estava orientada a la part de l’hostal més apartada de la casa annexa, tocant al poble.

Ara, perquè ja era molt tard i perquè el cel estava enfosquit a causa de la tempesta, no hi havia gaire llum, i l’única font provenia de la petita làmpada de damunt el tocador.

La cambra era petitona i senzilla, amb mobles de fusta, parquet al terra i parets pintades de color verd fosc, en una tonalitat molt aquosa. Els mobles eren rústics de color verd blavós clar, i la roba del llit era de tons rosats.

A la paret hi havia fotos de mi, el pare i tots junts quan jo era petita, i fotos meves de gran. A la part dreta de la petita habitació hi havia un finestral que donava a un discret balconet decorat amb plantes i flors de colors.

La mare va agafar el raspall de dins el calaix del tocador i es va començar a escarpir els cabells, suaument. Jo seia a la punta del seu llit, agafant un dels coixins entre les mans, pensativa.

La mare va asseure’s damunt el seu tamboret, girant-se per mirar-me directament, sense deixar de pentinar-se.

—Katye, que et ronda pel cap, filla? —va dir, d’improvís, traient-me dels meus pensaments—. Que no et trobes bé?

Vaig fer que sí, somrient.

—Esclar mare, estic bé. —Va deixar el raspall damunt la taula i es va asseure amb mi.

Sense dir res, va agafar-me les mans i va tombar el cap damunt la meva espatlla.

Els seus cabells feien olor d’acondicionador.

—No ho sé, et noto com absent —va dir, en un murmuri.

—No, no, estic bé, de veritat —vaig respondre, amb el mateix to de veu, acariciant els seus cabells caoba molls.

—No et preocupa res?

—No, esclar que no.

Va fer un lleu assentiment. La porta es va obrir bruscament. La Valery va entrar com un remolí.

—Suzzye! Katye! Vinga! No us estigueu aquí dalt deixant-me tot l’hostal per mi sola! Aquella gent parla una cosa estranya i no els entenc!

La Suzanne va sospirar i es va aixecar.

—Deixa que m’assequi els cabells, Valery.

—Sí, sí… vine tu, Katye, siusplau!

La mare va agafar l’assecador del calaix i el va endollar. La Valery em va agafar del braç i em va estirar cap a baix.

Els excursionistes s’havien canviat i ara estaven asseguts a la vora del foc amb una tassa de xocolata a les mans. La Valery havia embolicat els papers de les reserves, i em vaig haver de posar rere el taulell per reordenar-los. Mentre m’asseia a la cadira i classificava les fitxes a les seves carpetes, l’Ariel va baixar mandrosament les escales i va pujar d’un à gil bot fins al damunt del mostrador.

—Hola, Ari —vaig murmurar. La gateta va acariciar-me la mà mentre roncava—. Tens gana, eh? Vés a buscar en Jeremy que et doni menjar.

L’Ariel va miolar, tombant el musell cap amunt.

—No, la Kimberley està malalta. L’hem de deixar descansar —vaig enretirar la mà i vaig col·locar l’última carpeta al calaix—. Valery!

La veu de la tieta, que estava al magatzem, em va arribar esmorteïda.

—Què?

—Has apuntat els nous hostes al registre?

—I això què és?

Sospirant sonorament, vaig anotar les dades que sabia a l’enorme llibre de registres. La Valery va tornar poca estona després de dins el rebost amb una pila de pots als braços.

—Saps com es diuen?

Em va mirar de forma interrogativa i jo vaig assenyalar el llibre.

—Oh, sí, són el senyor i la senyora Rovira. Has acabat amb tot això?

—Sí, només em falta apuntar el nom.

L’Ariel va esgaripar i va saltar fins al terra, caminant tant ràpidament com les seves curtes potetes li permetien. La mare va baixar amb el cabell recollit en un monyo desordenat i roba seca, un jersei i uns texans clars. Eren les vuit i calia començar a preparar el sopar. L’Ariel havia aconseguit que en Jeremy li dugués menjar i ara s’estava llepant els bigotis a la falda del noi, mentre aquest li acariciava entre les orelles.

Vaig mantenir la ment en blanc, intentant no capficar-me en el que m’havia dit la Kimberley, ni en les meves males vibracions. Quan alguna cosa m’ho recordava, em sentia defallir.

La pluja, insistentment, queia de forma constant.

L’Ariel saltironejava per tota la sala perseguint a la Julie i les seves safates amb el sopar. Un cop feta tota la feina, i a l’espera de que ens cridessin a tots a sopar, em vaig desplomar al sofà, exhausta.

L’Ariel va saltar damunt meu i es va arraulir a la meva falda.

—Ari, petita —vaig acariciar-li el llom i va començar a roncar.

Vaig notar que algú passava darrere el sofà i saltava al meu costat. Immediatament, unes mans em van agafar per la cintura.

—Jeremy —vaig murmurar, mentre ell em besava els cabells. Vaig vigilar si algú l’havia vist. Els excursionistes estaven en una taula apartada, la Valery havia pujat a l’habitació i la resta estaven o a dalt o a la cuina.

Em vaig tombar per veure-li la cara. Els ulls li brillaven especialment.

Vaig despentinar-li els cabells mentre intentava posar cara seriosa.

—Mh… —va rondinar— para… —Amb un ample somriure burlesc, em va agafar les mans i me les va posar rere l’esquena, immobilitzant-me. L’Aris es va sentir ofesa i va miolar, molesta.

Se la va mirar malament i em va deixar anar, sense abandonar el somriure murri.

La gateta va bufar i es va tornar a col·locar on era.

—Hm… —va fer, pensatiu. Es va separar una mica de mi, mirant per sobre la meva espatlla, com si busqués alguna cosa. De cop l’expressió li va canviar bruscament i va fer una ganyota.

—Què passa? —va desviar a desgana la vista d’on la tenia clavada. Els seus ulls s’havien tornat freds i ja no somreia.

—L’Andrea —va murmurar, quasi sense moure els llavis. Em vaig adonar que m’havia agafat del canell, en gest protector.

L’Andrea va col·locar-se al costat de la finestra per mirar a fora, sense fer-nos massa cas.

En Jeremy estava tot ell tens i apunt per aixecar-se, agafant-me el canell amb força. Com si alguna cosa li fes por. Com si la bellesa d’ella resultés ofensiva. O era jo, que estava sentint feblesa envers la seva actitud altiva i perfecte? Vaig desviar la vista de l’escriptora.

L’Ariel s’havia redreçat i ara fregava el cap contra mi, roncant amb fanfarroneria, però amb les orelles una mica tirades enrere.

—A sopar! —La mare, la Julie i la Katherine van entrar al menjador i els excursionistes es van aixecar d’on eren per anar a seure.

En el que em va semblar una eternitat, cap dels quatre ens vam moure. Lentament, l’Andrea va apartar-se de la finestra. En Jeremy es va aixecar i jo vaig fer el mateix, agafada per ell.

Va esperar que la dona s’assegués al seu lloc a la taula per que ens moguéssim.

—Jeremy —li vaig dir a l’oïda, prou fluix perquè no ho sentís ningú més que ell—. Què passa?

Va negar amb el cap i em va deixar anar.

El sopar no va resultar precisament distès. Mentre que la mare i la tieta intentaven comunicar-se amb els excursionistes, que les entenien, de manera amable, la tensió entre en Jeremy i l’Andrea era palpable.

La Valery m’anava llançant miradetes interrogatives a cada moment, a les que no podia fer més que encongir innocentment les espatlles. En Jeremy es va aixecar abans de començar el segon plat disculpant-se i al·legant que li feia mal el cap. La veritat és que estava molt pàl·lid i se’l veia marejat.

Abans de pujar, va acariciar discretament l’àngel del penjoll que m’havia regalat i em va mirar.

La seva mirada reflectia dolor. Dolor i por.

Cada cop estava més espantada.

Quan va haver marxat, vaig mirar l’Andrea. Tenia una expressió neutre i desinteressada.

Menjava tranquil·lament del seu plat. Vaig sospirar i va aixecar la vista cap a mi, clavant els seus ulls negres amb suficiència. Amb altivesa.

Vaig contenir la respiració i l’estómac se’m va regirar.

Sentia els batecs del meu cor i el meu pols accelerat, sentia cada un dels segons que passaven com gotes d’aigua glaçada damunt del meu cor alterat.

L’Ariel s’havia refugiat sota la taula, i estava estirada al costat de les meves cames, com si em volgués fer companyia.

Em sentia marejada, feble.

Vaig recollir el meu plat trontollant i vaig pujar cap a l’habitació amb un mal de cap creixent.

Només obrir la porta, em vaig sentir defallir; tot es tornà negre.

Vaig caminar amb una pressió insuportable al cap i sense veure res fins al llit, on em vaig estirar i vaig tancar els ulls amb força.

Vaig concentrar-me en el so de la pluja, les gotes intermitents, els llampecs esporàdics, el repic constant.

I em vaig adormir.

* * *

Un espetec massa fort em va despertar bruscament. M’havia quedat adormida. Tot l’hostal estava en silenci, no hi havia ni un llum encès ni un sol moviment. Eren les dotze menys quart de la nit.

Vaig girar-me en el llit, i vaig posar la mà sota el coixí per treure’n el pijama.

Un altre tro va trencar el cel.

Sense poder-ho evitar, vaig dirigir la mirada envers la finestra.

A partir d’aquell tro, la pluja va començar a amainar fins a convertir-se en un lleu xiuxiueig en la nit.

De genolls damunt del llit i davant la finestra, vaig contemplar com els núvols negres i tempestuosos que havien adornat el cel durant tot el dia s’esvaïen com per art de màgia, empesos pel vent suau.

Aquella llum blanca.

Vaig mirar per damunt dels arbres i la vaig veure.

Enorme, brillant, increïble. Irreal. Sobrenatural. La lluna plena.

Una emoció estranya em va fer esgarrifar. Inconscientment, vaig pujar la mà fins a arribar al collar, i vaig agafar amb força l’àngel platejat que hi havia. Cremava.

Cremava.

Es va produir un efecte estrany i magnífic. Una línia de llum brillava des de l’astre lunar fins al meu collar. Vaig estremir-me i la lluna em va absorbir sense remei.

La llum blanca, massa magnífica, massa meravellosa, massa màgica… La foscor, obscuritat, negror, la protecció de les ombres.

I una llum al final del túnel. L’últim esglaó.

Un gir a l’esquerra. Una nova porta de llum. La porta, sorprenentment pesada. La grava del terra. I l’herba, suau sota els meus peus.

Estava entumida. Col·lapsada, incapaç de sentir res.

La pluja no havia parat del tot, però s’havia reduït a un xiuxiueig damunt dels arbres. Però m’era igual. No la sentia. No sentia res. Ni el vent, ni el fred, ni la pluja. Tan sols allò. Allò inexplicable.

Aquella lluna. Aquella llum. Aquell poder que m’empenyia a caminar, endavant, sense aturar-me, cap a ella.

L’ombra de les branques nues dels arbres contra la brillantor de l’astre. Ballaven empeses pel vent nou, dansaven amb una elegància tenebrosa que no m’era desconeguda. Encara que ara res importava. Surava com una ànima pel boscatge, damunt les fulles xopes, el terra fangós, tot estava moll al meu voltant.

I com en la visió, em movia empesa per una força irrefrenable, per la més violenta de les intuïcions, cap al meu destí, cap al centre de la teranyina, cap al nucli.

Quan vaig creuar el llindar del bosc, la línia que marcava el límit entre el bosc i el llac, davant de l’imponent Irwa, que brillava encisat per la mateixa força lunar que m’estava empenyent a mi, vaig deixar reposar una mà insegura sobre el tronc fred i humit de l’arbre que tenia més a prop. Vaig inspirar i de sobte tot es va esvair.

Tot el vel fantasiós de seguretat, la sensació irreal i sobrenatural de confiança van ser arrencats dolorosament des del centre del meu pit. Vaig ofegar un xiscle, sorgit del mes profund del meu ésser.

Tenia la vista clavada al terra.

—Què hi faig aquí —vaig murmurar per mi, a la foscor. Estava plovent. Què hi feia fora de la meva habitació? Que hi feia jo a Irwa?

Tenia por, no podia evitar sentir-me perduda. Ara que les gotes, fines però gelades de novembre m’impregnaven la roba, el rostre i els cabells. Estava tremolant. De fred i d’inseguretat.

El cor em bategava desbocat per la por. Vaig cercar entre la negror del bosc nocturn. I llavors una esgarrifança em recorregué l’esquena. Lentament vaig tombar-me altra vegada cap al llac, prement fort els punys.

Perquè sabia que era allà.

Davant del llac, dempeus.

Gelada, espantada i sola, vaig alçar la vista i el vaig tornar a veure. Per primer cop, en realitat. I l’ànima se’m caigué als peus. Vaig posar-me les mans davant la boca per no sanglotar. Llàgrimes traïdores s’escapaven dels ja prou adolorits ulls.

La seva ombra obscura, meravellosa i profundament misteriosa, retallada contra l’enorme lluna plena, brillant i sobrenatural, plena d’un poder que jo no entenia. Estranyament poderosa. Tan com la presència d’aquell ésser meravellós.

Restava completament immòbil, el vent desordenava els seus cabells curts i ondulats. No duia abric damunt la camisa negra. Però no semblava que tingués fred.

Vaig recolzar tot el meu pes a l’arbre del meu costat, mentre les llàgrimes eren vessades, ara lliures i sense cap mena d’oposició. Em vaig agafar els braços per fer-me sentir valor. Valor per no cridar. Seguia sense moure’s.

Vaig cercar amb una mà tremolosa el penjoll de l’àngel platejat i vaig prémer la figureta, encara calenta, amb força.

Vaig buscar forces de l’únic lloc on en podia trobar.

De la seva imatge.

I va ocórrer. El que sabia que acabaria passant. Però tot i que m’havia estat preparant inconscientment per aquest moment, veure-ho convertit en realitat va adquirir un significat completament nou.

Em vaig mossegar el llavi inferior, no volia que el silenci tens em delatés, mentre mostrava tota la meva debilitat. No llavors. Va tombar lleugerament el cap envers a mi, sense mirar-me. Només per intuir-me. Per avisar-me.

I, contra la llum de l’astre, vaig poder veure, ara clarament, tots els detalls d’aquell rostre. Els seus ulls brillaven. I eren llàgrimes el que els atorgava aquella brillantor.

Era molt atractiu. Les faccions delicades i elegants. El nas recte, els llavis prims… Va fer un tènue moviment amb la mà esquerra, abans de.

En el més ràpid dels moviment, en un espetec nerviós, va estendre les enormes ales negres, les dues ombres fosques que combinaven totes les tonalitats de negre, gris i platejat en una harmonia perfecta. Sumptuoses i delicades. Fantàstiques, àgils, lluents i… reals. La camisa va quedar destrossada en mil bocins que es van barrejar amb la mescla de pols negra i platejada i les petites plomes que s’havien arrencat, formant aquella magnífica aura de misteri, bellesa i poder.

La teva bellesa obscura.

El meu àngel negre.

Va estendre la mà cap a mi i es va tombar completament, donant l’esquena a la lluna i oferint-me aquell instant només a mi. Només a nosaltres. En veure’m plorant, agafant-me els braços i recolzant-me en aquell arbre, la meva debilitat li va canviar completament l’expressió. Va proferir un crit.

—No.!

Vaig tancar molt fort les parpelles. Ara ja entenia el perquè d’aquella expressió a les visions. Era per mi, era per protegir-me de la meva reacció. Va estirar un braç cap a mi, cautelós. Amb prou feines vaig trobar el valor per mirar-lo a la cara. Per assimilar tot aquell dolor. Tot aquell patiment. La seva expressió profundament torturada. Per mi. No.

—Estic bé —vaig murmurar, amb la veu més dèbil que mai havia imaginat poder arribar a fer.

La teva bellesa obscura.

Vaig apartar-me de l’arbre tot i que em costava mantenir-me dreta sense problemes i vaig allargar els braços cap a ell.

El meu àngel negre.

La pluja es va tornar de sobte molt més violenta, recuperant el ritme anterior. Però no podia importar-me. Va inspirar fort abans de calmar-se una mica i caminar cap a mi. L’aigua dolça es confonia amb les meves llàgrimes. Per sort no eren llàgrimes amargues. No plorava per dolor. Plorava per feblesa. Lentament, massa lentament, va arribar a un metre de mi i es va quedar quiet, mirant-me amb els seus preciosos ulls de caramel. Va estendre els braços per tocar, amb la punta dels seus dits, els meus. Vam entrellaçar-los en silenci, sota l’aiguat.

La teva bellesa obscura. El meu àngel negre.

—Jeremy…

Sense dir res, va estirar-me i em va atraure cap a si, abraçant-me, protegint-me. Va enfonsar el rostre en els meus cabells i els va besar. Les plomes negres em feien pessigolles a la galta. Ens protegien als dos de la pluja.

Va separar-se una mica de mi per buscar els meus llavis amb els seus, i els va acariciar suaument. Després va besar les meves parpelles i les llàgrimes que encara em queien per les galtes.

Va treure les mans de la meva esquena, va tornar-les a entrellaçar amb les meves i les va aixecar per apropar-les al seu cor.

Vaig experimentar una sensació d’ofec semblant a quan t’introdueixes en una banyera massa calenta. La sensació inicial va donar pas a un sentiment de pau indescriptible.

—Déu meu… —vaig sospirar. Ell tornà a besar-me als llavis.

Va recórrer la línia de la mandíbula fins a situar els seus llavis damunt la pell fina del coll, al costat de l’orella.

—T’estimo… —murmurà dolçament.

Abans que pogués respondre, va deixar-me anar les mans i em va agafar en braços.

Les ales negres van esbategar un parell de cops i en Jeremy va agafar embranzida per enlairar-se una miqueta.

Va situar-se damunt l’altíssima línia d’arbres sagrats i va dur-me a collibè fins a l’entrada de casa. Un cop allà, les ales desaparegueren.

Va recórrer el camí intern fins a la meva habitació a pas lleuger i silenciós. Un cop al primer pis, va obrir-me la porta i em deixà a terra. Estava xopa.

—T’aniré a buscar una tovallola.

—No cal, a l’armari n’hi ha —vaig passar a dins, obrint la llum baixa de la tauleta de nit. L’Ari va moure les potetes en somnis i amagà el cap.

En Jeremy va tancar la porta darrere seu i es quedà dret allà, observant tots els meus moviments. M’havia tret el jersei i els pantalons xops i els havia deixat damunt la calefacció, abans d’abrigar-me amb una tovallola, i després d’assecar-me el rostre.

Vaig asseure’m a la punta del llit, assecant-me amb una altra tovallola els cabells xops.

En Jeremy seguia dret a la porta, mirant-me.

—Què? —vaig preguntar—. Et quedaràs aquí tota la nit?

No es va moure.

—Jeremy! —em vaig aixecar d’un bot i vaig caminar fins on era ell—. Què et passa? —vaig acariciar-li la galta.

—Ho sento. —Semblava que anés a plorar. I l’únic que em faltava aquella nit era veure’l enfonsant-se a la meva habitació.

—Què has de sentir?

No va respondre. El vaig agafar de la mà i el vaig conduir fins al llit, on es va asseure. Em vaig posar el pijama amb moviments ràpids i em vaig asseure al seu costat.

Cap dels dos no va dir res. No s’atrevia a trencar el gel.

—Ets meravellós —vaig murmurar, finalment. Era cert.

—Com?

—Jeremy… ets magnífic.

—Kitty —va fer una ganyota de disgust—. Perquè ploraves, doncs?

—Jeremy, per una persona normal, veure un àngel és un fet bastant inusual, no creus?

—Inusual?

—No —em vaig corregir—. Inusual no és la paraula. És una cosa impensable. I magnífica. Plorava perquè era massa el que estava veient. Plorava perquè el torrent d’emocions m’estava desbordant. Plorava d’emoció.

—Creia que t’espantaria —va abaixar els ulls, sentint-se culpable.

—Que m’espantaries? —vaig alçar una cella irònicament— reconec que estava una mica espantada, però Jeremy… el que passa és que ja havia vist això en tres visions… i de cop s’ha fet real. De cop era un fet, davant meu. I… m’he adonat de que tu eres l’àngel de les meves visions. Que quan aquell àngel cridava i allargava la mà, no era perquè estigués en perill, sinó perquè estava preocupat.

Preocupat per mi.

—Ho estava. Com volies que no ho estigués?

Va allargar la mà per acariciar-me els cabells mentre jo continuava parlant.

—Ets… ets un àngel, Jeremy Doots. És… increïble. Estic somiant?

—Un àngel negre —puntualitzà, en un murmuri, ignorant la meva pregunta.

Un àngel negre?

—Sí, pertanyo als Àngels Obscurs. La meva mare i el meu pare eren Àngels Obscurs. La meva germana ho és. Som més del que mai et podries imaginar, una organització familiar d’éssers sobrenaturals a la terra, enviats celestials, regits per un ordre jeràrquic invariable. Alguns som família, d’altres no, però els nostres llaços són els més profunds que existeixen, més que fraternals. Nosaltres som els fills dels qui van seguir a Llucifer en la seva revolta, som els descendents de l’exèrcit d’Àngels Rebels.

Vaig sospirar. Era massa. Massa informació, masses preguntes, massa fort per mi. Història viva, secrets mai revelats, tot el que la gent creia saber s’esvaïa, en Jeremy era un àngel, l’últim vestigi de la història de rebel·lió més antiga mai explicada.

—La Sylvie és la nostra matriarca. A Tucuman s’hi reuneixen tots els nostres cosins, tiets, avis… ens reunim allà, a un bosc pròxim a El Mollar, és casa nostra. És el nexe d’unió amb el món que ens va donar vida.

—Vau néixer… al cel?

—No. Som àngels, i, per definició, estem lligats al món sobrenatural i el nostre origen s’atribueix al cel, però això va ser moltes generacions enllà, i es podria considerar que és purament mitològic, llegendari.

—Igual que els orígens religiosos dels… humans?

—Sí.

Se’m va acudir una idea.

—Has dit que Tucuman exerceix de nexe d’unió?

Va assentir.

—Com el llac d’Irwa en la llegenda?

—Ja et vam dir que les llegendes que tu coneixes tenen totes un punt de certesa.

—M’estàs dient que Irwa…

—Irwa era un àngel obscur.

—I Irina? Irina existí realment. Si dius que Irwa va existir i…

—La història d’amor d’Irwa i Irina Bennington és la que tu coneixes.

Vaig contenir la respiració, assimilant tot aquell torrent d’informació.

Tota la meva infància, tots aquells contes… eren reals? Hi havia àngels i dimonis allà fora? Tot el que s’explicava com a llegendes era real?

Existia un déu?

—Jo creia que la Kim era atea —vaig murmurar.

En Jeremy va esbossar un somriure divertit.

—La Kim és atea. —Me’l vaig mirar interrogativament—. Jo tampoc crec en Déu. Ni la Sylvie hi creu.

—Però llavors —no entenia res. Va riure’s de la meva expressió.

—Tens una idea prefixada del concepte d’àngel.

—És normal, no? —em vaig defensar—. Quan dius àngel, penses en un ésser alat, els… missatgers de Déu, no? Que vetllen pels homes i anoten les faltes i llavors al judici final.

Em va posar un dit damunt els llavis per fer-me callar.

—Shhh… Sé el mateix de Déu que tu. El fet que hagi nascut amb ales i pertanyi a una família d’àngels no vol dir que siguem religiosos. Et puc assegurar que no envio missatges de cap Déu a ningú ni tampoc que t’anoto les faltes. Som éssers sobrenaturals però no religiosos.

—I l’Andrea? És un àngel obscur d’una altra família?

—No, aquest és un concepte que no existeix, tots els àngels obscurs estem units, tots som una única família. L’Andrea pertany als àngels blancs. Els Àngels Blancs són els descendents dels qui no van ser expulsats del cel, són els qui van derrotar els rebels seguint a l’arcàngel Mikah’El. Es creuen que són els únics amb drets per damunt dels humans, que som completament prescindibles, i sempre que poden ens destrossen els plans. Es creuen els únics amb dret a existir. Som fruit de la generació d’àngels caiguts, fills de l’obscur, els desterrats del cel. Però ningú ens ha escoltat mai, ningú ha sentit mai les nostres raons. Ells s’han encarregat d’això. Ens diuen dimonis o diables, els fills de Satanàs, ens crucifiquen pel que vam fer, no atenen a raons i sempre han defensat que el qui reclama a Déu no és digne de ser àngel. Nosaltres no vam escollir lluitar, nosaltres vam triar parlar, raonar, reclamar el que era nostre, el que mereixíem. Una vida autònoma, lliure, una vida. Però ells diuen que som per naixement servents, que els àngels no aspiren, simplement obeeixen. Llucifer va ser concebut amb consciència, bellesa i saviesa. Els seus van decidir donar suport al que ell considerava just. Però la justícia no és per tots, es veu.

Vaig interrompre el seu furiós relat fregant els meus llavis trèmuls contra la pell fina del seu coll. S’estremí sota la meva carícia.

—Perdona… —digué.

Em vaig separar d’ell per mirar-lo als ulls.

—No, tranquil. És normal que t’exaltis. Vull dir… déu meu, Jeremy… ets un àngel, és… increïble. No puc deixar de pensar que estic somiant. Ets la proba vivent de que res és el que sembla. No tinc paraules.

Somrigué.

—Tu tampoc et quedes curta, filla d’Irina. Ets la seva descendent, la sang que bombeja el teu cor du els gens de la dona que va enamorar Irwa, l’arcàngel Irwa en persona.

—No podré assimilar-ho tot, no podré… és massa.

—Podràs. La Kim i jo som aquí. Podràs, t’ajudarem. Vull que sàpigues una cosa. No sabem què va passar amb Irwa i Irina. No sabem les raons per les quals ell va marxar.

—Va tornar al Cel, diu la llegenda.

—La llegenda no sé qui la va fer circular per primera vegada, però va amagar el desenllaç, va amagar-nos el més important. Irwa no podia tornar el cel, era un àngel obscur. Ell no va ser reclamat enlloc, ell no podia deixar de vagar per la terra.

—I per què es van separar? Jo he vist que ell la va deixar, jo he vist la seva desesperació, el dolor de la Irina.

—No ho sabem. Els obscurs mai ho hem sabut. Sospitem que els blancs en saben alguna cosa, però mai ens ho diran. El que està clar és que Irwa va abandonar l’única dona que va estimar mai. Va marxar. La va deixar en contra de la seva voluntat. Creiem que Irina va fer alguna cosa, va prendre alguna decisió que va capgirar la història. Alguna cosa relacionada amb el fet que ningú s’explica, el desenvolupament de poders sensorials de les dones Bennington. No els coneixem, no són tots iguals, alguns més potents, alguns menys. Algunes dones veien visions, com tu, algunes només sentien veus, algunes només somiaven i n’hi havia que no experimentaven res. N’hi havia que ens percebien, sentien les nostres energies i…

—Jo sento les vostres energies —vaig dir. En Jeremy obrí els ulls—. No us ho vaig dir, no entenia què era el que sentia, però ara ho relaciono, ara ho entenc.

—Hi ha una cosa. Els àngels blancs. —En Jeremy s’aixecà, exaltat, i passejà amunt i avall de l’habitació. Els seus ulls daurats resplendien d’excitació—. En aquesta història hi ha un triangle. En una banda hi són els Àngels Blancs, en l’altra els Àngels Obscurs, i des de la relació entre Irwa i Irina, les dones Bennington. Vosaltres vau ser el revulsiu de la guerra. La ferida original era l’expulsió i el menyspreu, però d’ençà de l’amor, alguna cosa va capgirar-se. La ferida va reobrir-se. No sabem què va passar, no entenem perquè però els blancs sempre han intentat dominar a les dones Bennington, allunyar-les de nosaltres.

—Potser no volien que nosaltres, humanes com són, sabéssim que existíeu.

—És una idea. Però no en sabem la veritat. L’Andrea, com a àngel blanc, creu que la teva protecció és cosa seva. Si discutíem era perquè jo no volia… em negava a deixar-te.

—Et va demanar que em deixessis? —vaig quasi cridar.

—Ens va dir a mi i a la Kim que ja podíem marxar, que ella ho controlava, que no es preocupessin per tu, que ningú de la teva família ho sabia i per tant, mai sabries res dels teus poders. Però el que ella no sabia era que tu ja els havies començat a desenvolupar. I crec que va ser per nosaltres.

Vaig fer un posat interrogatiu i es va explicar.

—Tenir-nos a prop va despertar la teva intuïció, els teus poders.

Vaig fer un murmuri d’aprovació.

—Li vaig dir a l’Andrea que no s’atrevís a posar-se en el nostre camí, que tenies tot el teu dret a saber-ho. Però ella em va respondre que tu eres un àngel blanc, que pertanyies a ells.

Em vaig estremir.

—Que jo era?

Va tombar el cap, com si descartés una idea.

—Ho va dir de forma simbòlica, no crec que pensés que tu realment eres dels seus. Els teus pares són humans, i cap de les dones que la nostra família ha conegut han estat àngels, així que.

—Totes les heu protegit vosaltres?

—No totes. Algunes de les teves avantpassades, tot i ser molt obertes de ment per herència genètica, es negaven a creure’ns i es deixaven endur pels Àngels Blancs, que el que feien era donar-los recolzament negant-nos. Elles van acabar oblidant els poders, la majoria deixant de sentir-los. Ells creien que fent això acabarien eradicant les vostres capacitats, però no ha estat així. El vincle que es va crear amb Irwa devia ser molt i molt fort, indestructible.

—Irwa era un àngel negre.

—Sí, això també compta. D’alguna manera inconscient, us deveu sentir més atretes pels Àngels Obscurs que pels purs —va dir, mig en broma.

Vaig somriure-li.

Em va tornar l’expressió i vam quedar mirant-nos l’un a l’altre.

—Deus estar cansada. —Va donar un cop d’ull al rellotge—. Ja ha passat tot.

Es va tombar al llit i jo vaig fer el mateix, al seu costat. Vaig deixar que em tapés amb la manta i m’acariciés els cabells.

—Jeremy Ilya Doots, realment creus que podré adormir-me?

Va somriure, acariciant-me els braços.

—Tant se val. Ara ja pots fer-me totes les preguntes que tant de temps t’he hagut de negar. Comença, tenim tota la nit.

* * *

Em vaig despertar amb els primers rajos de sol. Em va costar uns segons ubicar-me i reconstruir mentalment tot el que havia passat durant la nit. En Jeremy estava completament adormit al meu costat, abraçat a la meva cintura. L’Ari s’havia posat damunt del coixí i roncava en somnis. Tenia un àngel adormit al meu costat.

—Jeremy… —vaig murmurar, acariciant-li els cabells— desperta’t… —va roncar, com l’Ari. Amb penes i treballs vaig aconseguir asseure’m al llit.

Va estrènyer la seva abraçada i em va fer caure altre cop al seu costat.

—Jeremy! —Li vaig cridar, i aquest cop si que es va despertar.

—Què passa?! —encara mig adormit, va observar a banda i banda de l’habitació fins a quedar-se mirant-me—. Kitty… —va esbossar un mig somriure irònic— bon dia…

—Pots deixar-me anar?

—No…

Vam sentir uns passos ràpids a l’escala i em vaig posar dreta d’un bot. Algú va començar a picar insistentment a la porta.

—Katye! Kaaaatye desperta’t!!! —La Kimberley.

Vaig obrir la porta intentant no fer soroll i ella va entrar a l’habitació, nerviosa i esverada.

—Què passa Kim? —va quedar-se mirant amb els ulls molt oberts al seu germà, que s’havia tornat a quedar adormit.

—Què hi fa ell aquí? —Se’l va mirar a ell i després a mi diverses vegades, interrogativament.

—Ens vam quedar adormits parlant.

—Parlant?

Em vaig fixar en que havia recuperat el color dels ulls i l’aspecte de sempre. Estava completament recuperada de l’efecte de la lluna plena del dia anterior. Ja estava vestida, amb una samarreta prima tres quarts de color verd fosc i una minifaldilla prisada de color vermell.

—Parlant? —repetí.

—Sí —vaig pentinar-me els cabells amb les mans, nerviosa.

Va posar cara de no entendre res i es va dirigir cap al llit, per sacsejar el seu germà.

—Jamy! —Com que no es movia, va agafar un dels meu coixins i va començar a pegar-lo amb el coixí—. Jeremy Ilya Doots Armas!!! Fes el favor d’aixecar-te!

Em vaig quedar prudentment apartada de la Kim mentre continuava pegant amb el coixí al seu germà, que, finalment, es va rendir i es va aixecar.

—Què passa Kimby… tinc son… —La noia el va agafar de la camisa i el va sacsejar.

—Tinc un buit de memòria!

Ens vam quedar en silenci, mirant-nos en Jeremy i jo.

—Com? —va fer ell, finalment.

La Kim va sospirar dramàticament i es va tirar els cabells enrere.

—Que no recordo res del que vaig fer ahir —va dir, lentament, remarcant les paraules perquè les entenguéssim bé.

Jo i en Jeremy ens vam mirar sense dir res.

—Tranquil·la —vaig començar— la lluna t’afectava i et vas posar al llit, vas dormir tota la nit, des de la tarda, jo t’hi vaig deixar.

Ella va mirar-se el seu germà, que va assentir.

—Què passa aquí? —va fer, finalment, amb les celles alçades i la veu escanyada.

Em vaig quedar paralitzada, buscant l’ajut d’en Jeremy amb la mirada. Cap dels dos va respondre.

La Kim va creuar els braços i es va asseure a la punta del llit, pacient.

—Em… —començà en Jeremy—. A què et refereixes?

—Si no vaig fer res —va abaixar el to, mirant-lo fixament als ulls— ahir a la nit, diguem-ho. Necessito saber-ho.

—No, no vas fer res.

Va sospirar.

—Entesos. Menys mal. Ja em pensava que ho havia fet inconscientment i…

—De què parles? —vaig preguntar-li. Ella va negar amb el cap mentre en Jeremy em responia, amb la més calmada de les veus:

—Té por d’haver estès les ales ahir a la nit, sota l’embruix de la lluna. Creu que la podria haver vist algú. Algú com ara tu.

La Kim va obrir molt els ulls i va alçar les celles, encara més. Va balbucejar inintel·ligiblement alguna cosa mentre jo i el seu germà ens la miràvem amb tota la tranquil·litat del món.

—Es pot saber què carai estàs dient? —va xisclar.

S’havia aixecat del llit i estava a punt d’estrangular el seu germà. Podria jurar que l’hostal va vibrar pel crit. En Jeremy la va fer tornar a seure.

—Tranquil·la. La Kitty ho sap tot.

Em mirà a mi.

—Ho saps tot? Tot?

Vaig fer que sí amb el cap.

Ens va mirar altre cop primer a ell i després a mi, repetitivament.

—No pot ser. Com va ser? Què va passar? Expliqueu-m’ho. Ho vull saber! Ho vull saber tot!

I així va començar la segona part de la meva vida. En una nit vaig esborrar tots els meus prejudicis, pensaments, idees, i creences, per què ara res valia. Vaig passar pàgina i vaig començar a escriure amb lletres daurades la segona part de la meva història, damunt d’un paper nou, net, brillant, elegant i refinat amb lletra clara i fina. Perquè tot havia canviat.