En família

Que ell arribés ningú ho esperava. Que jo me’l trobés fou un caprici d’un destí massa cruel. Aquell dia els dos vam deixar enrere passat i ens vam oblidar del futur per viure el present intensament, sent conscients que cada instant l’un prop de l’altre podia ser l’últim. Mai hauria pogut dir que la seva arribada significaria tant per mi. Ni tant per la meva família, pels segles dels segles.

Una llum blanca, un xiscle, llàgrimes, una mirada glaçada.

Vaig obrir els ulls, amarats de llàgrimes, en la foscor. El cor em bategava tan fort que em feia mal. Vaig tombar-me sota la manta, arronsant les cames i col·locant-me en posició fetal. Em feia mal l’ànima. La sensació del somni m’abraçava i no em deixava, i en ella m’hi trobava dolçament reconfortada, com si el dolor em protegís. Era molt aviat, perquè encara no havia sortit el sol. Vaig procurar tornar a dormir però va ser inútil. Estava cansada i em coïen els ulls, em feia un mal horrible el cap. El ritme desbocat del cor no amainava i em vaig aixecar per anar-me a remullar la cara. Em trobava realment malament.

Vaig entrar al bany i vaig mullar-me el rostre. Tenia la cara pàl·lida i ombres liloses sota els ulls. Els cabells de color caoba estaven embullats damunt el pit. Vaig badallar davant el mirall estirant els braços. Vaig fer girar la rosca de l’aigua calenta —el meu bany era d’estil clàssic, tenia una banyera amb potes de color blanc gastat i una aixeta de bronze d’aquelles que tenen dues rodetes als costats, una per l’aigua freda i una per la calenta, en forma de timó— i em vaig rentar les mans. Sentia un zum-zum a l’oïda i uns altibaixos en els meus batecs, tot i que se m’havia aclarit el cap i ja no em feia tant de mal. Vaig tornar de puntetes a l’habitació i em vaig estirar al llit, glaçada de cap a peus. Vaig abraçar-me el cos sota la manta i vaig quedar-me adormida uns minuts després.

* * *

El dia va néixer clar a Green Valley. Un sol resplendent havia fet fugir els núvols grisosos de les setmanes anteriors i per la televisió van anunciar un anticicló de cels nets i sols càlids que no tenia gaire intenció de marxar de la nostra regió. La mare havia obert totes les finestres de la planta baixa abans de que ningú es llevés i l’aire net de les muntanyes entrava per tots els racons de l’hostal. M’havia posat una jaqueta fina sobre la camisa blanca i uns texans de color clar però no vaig renunciar a l’anorac d’ós polar a l’hora de marxar cap a l’Institut. Vaig asseure’m al porxo amb la motxilla al meu costat per esperar als germans Doots. Encara era aviat quan la Kimberley es va presentar amb un jersei gruixut, un mocador de coll de color violeta i una faldilla molt curta de color negre. Duia una motxilla petitona i una carpeta a les mans i era la persona més desperta que jo havia vist mai a les vuit del matí.

—No tindràs fred? —vaig preguntar innocentment. La Kim va riure i va negar.

En Jeremy va baixar dos minuts després. Vaig fixar-me en que estava molt seriós, com ahir, i semblava tenir poca intenció de ser amable amb mi o iniciar una conversa. Els seus cabells eren daurats, ara que estaven secs, ondulats i desordenats. Els ulls li espurnejaven de manera insòlita i eren d’un color increïblement bell. Em vaig posar molt nerviosa sense voler-ho quan em va passar pel costat i em va dirigir la mirada.

L’Aris esperava a l’entrada del pont vermell amb la mirada fixa en els seus apunts de tecnologia. En veurem acompanyada va alçar les celles i em mirà interrogativament.

—Hola —saludà, cohibida.

—Aris, et presento la Kimberley i en Jeremy Doots. Em… nois, l’Arisa Betson.

En Jeremy oferí una lleu inclinació de cap i la Kim li féu dos petons inesperats i de seguida li donà conversa. Vam continuar el nostre camí, l’Aris i la Kim parlant animadament i jo i en Jeremy l’un al costat de l’altre.

—Havies estat abans a Green Valley?

El noi se’m quedà mirant amb una barreja de sorpresa i indiferència, com si valorés si valia la pena respondre’m o no. Va negar amb el cap. Començava a odiar les seves males maneres. El seu posat altiu era molt desagradable, i el seu caràcter fred i suficient em treia les ganes de parlar-hi. El dia anterior havia sentit una profunda curiositat que ara s’estava convertint en un lleuger rebuig creixent. Caminava amb pas ferm, cosa estranya tenint en compte que mai abans havia estat a Grunx i menys a l’Institut. Era com si tingués tanta confiança en si mateix que fos incapaç de sentir-se perdut o mínimament desorientat. Mirava endavant amb la mirada buida i els llavis premuts.

Quan vam arribar a l’Institut, la senyoreta Hamless els donà els horaris, un parell de mapes i les claus dels seus armariets. La Kim i jo coincidíem a la majoria de les classes menys en algunes de les de modalitat, perquè ella havia escollit Química i Física on jo feia Història de l’Art i Llatí. Els vam acompanyar per què sabessin on deixar els abrics i com funcionaven les contrasenyes de les guixetes. Després vam anar fins a la biblioteca. Era bastant aviat i ni en Neil ni l’Alex havien arribat encara. L’Amanda i la Rachel estaven molt sorpreses per l’arribada dels nous alumnes i els saludaren amb entusiasme. Dos nous veïns a Grunx no era una cosa que passés cada dia.

La Kimberley va encantar a les noies i va començar a parlar de seguida amb elles, amb l’alegria que començava a conèixer-l’hi. En Jeremy saludà amb molta educació i s’assegué en una banda de la taula per llegir els seus papers. L’Amanda em dirigí una mirada inquisitiva i vaig posar els ulls en blanc.

—Què et passa? —em preguntà en veu baixa, mentre les noies havien dut la Kim a visitar la sala sencera.

Vaig alçar les celles (el tic me l’havia enganxat l’Aris).

—Què vols dir?

—Estàs com… furiosa —somrigué, assenyalant en Jeremy dissimuladament—. Irascible.

—No estic de cap manera!

L’Amanda assentí, sense deixar de somriure. De fons se sentiren els primers acords d’una melodia al piano. Vam veure la Kimberley asseguda damunt del tamboret amb els ulls tancats, acariciant les tecles amb cura i amb el rostre tot seriós. Alguns flocs dels cabells atzabeja queien damunt l’ivori blanc. L’Aris estava fascinada com mai l’havia vist i la Rachel senzillament entusiasmada. La música era alegre però transcendent, tocs bruscos de felicitat enmig d’una màgia que ens va deixar a tots muts.

La porta s’obrí i entrà l’Alex, que es quedà mirant amb ulls molt oberts la pianista.

—De debò no és un CD?

La Kim parà i rigué. L’Alex s’hi acostà i li donà la mà, al·lucinat. L’Aris deixà de mostrar-se sincerament encantada i la gelosia li envermellí les galtes. L’Amanda i jo vam sospirar a l’uníson.

—On vas aprendre a tocar-lo? —preguntà la Rachel, asseient-se de nou damunt la taula, al meu costat.

—A Alemanya, el piano i el violí a Alemanya.

—Ets d’allà? —L’Aris havia adoptat un to molt més fred.

—Sóc una mica d’aquí i una mica d’allà. La meva àvia va néixer a Berlín i el meu avi a l’Argentina. Jo vaig néixer a Austràlia, però hem viatjat constantment per la feina de la nostra mare, que és fotògrafa.

—Oh, i on heu estat? —L’Amanda s’apartà per deixar-la seure.

—Una mica a tot arreu. París, Florència, Barcelona, Sevilla, Kyoto, Nova York… de vegades estem dues setmanes en una ciutat, de vegades mig any, o un… tot depèn.

Es va sentir un «Oooh» d’admiració generalitzada.

—I quants idiomes parles?

—En dec conèixer uns dotze i en parlo amb fluïdesa cinc.

—La teva mare està treballant a Grunx? —La Kim negà amb el cap.

—No, ara mateix és a la Costa d’Ivori.

—Deu ser genial ser fotògrafa i haver de viatjar constantment… —somnià la Rachel, creuant els dits.

—Però ha de ser dur no tenir arrels. Un lloc on tornar… —reflexionà l’Amanda. La Kim sospirà i assentí, sense deixar de somriure.

—Sí que en tenim d’arrels —murmurà, quan tots s’havien concentrat en escoltar les noves noticies de l’Alex sobre el seu grup. Es va adonar de que l’havia sentit i em picà l’ullet.

—Com es diu la teva mare, Kim?

—Vivienne Armas, Doots de casada, però mai s’ha canviat el cognom. No em sona. Ho sento. No conec a gaires fotògrafs —em vaig excusar, i ella mogué el cap, negant.

—Tranquil·la, no té cap importància.

El timbre sonà minuts després. Teníem classe l’Amanda, la Kim i jo juntes, així que vam acompanyar la nouvinguda i la vam presentar a la professora d’Història, la senyoreta Kostova. Vam tenir sort i una bona amiga li va cedir el seu pupitre perquè pogués seure a prop nostre. De seguida es va incorporar amb tota normalitat a la classe, i escoltava amb atenció i respecte coses que jo creia poder assegurar amb la mà al foc que se sabia al peu de la lletra. No prenia un sol apunt però responia qualsevol pregunta de manera magistral.

No vaig tornar-la a veure fins a l’hora de tornar a casa. Al llarg del matí l’anticicló s’havia burlat de nosaltres desapareixent i deixant pas a una borrasca de les ja familiars. El cel era d’un color gris molt sospitós i la pluja es sentia en el mal de cap i en l’olor de l’herba. Vaig asseurem en un dels bancs de l’aparcament, al costat de la porta per esperar els Doots. Feia un fred gèlid i se sentien trons a la llunyania. La Kimberley va sortir just quan començava a ploure. Vam obrir els paraigües sense gaire fe i ens hi vam refugiar en el camí de tornada, soles ja que en Jeremy li havia dit que no l’esperéssim.

A mig camí una ventada em va destrossar el paraigües i em vaig haver de posar sota el de la Kim, que era molt petitó. Corríem ràpidament contra les ràfegues de vent sota el xàfec de tardor i em sentia els ossos calats i tota la roba xopa. Quan vam arribar al porxo ens vam treure les sabates, els abrics i les motxilles i vam córrer a les dutxes, sota els raigs calents evitaríem un més que probable refredat.

M’havia vestit i assecat els llargs cabells caoba —no tan llargs com els de la Kim, però si més enllà de les espatlles, rinxolats sobre el pit en fins flocs vermellosos i ondulats en les arrels morenes— i havia ordenat la feina per l’endemà i consultat el correu a l’ordinador. Sentia el xiulet afilat de la pluja a través de la finestra tancada. Vaig baixar a recepció, on la mare seia fent comptes molt concentrada i d’allà vaig anar a la saleta. Hi havia poca gent, la majoria dels hostes havien aprofitat les falses noticies de bon temps i la seva urbana innocència per anar-se’n d’excursió i el ruixat els deuria haver enganxat de ple a tots. La Maron seia a la taula del centre amb un enorme bloc de dibuix i una caixa de metall de colors, pintant. La senyora Salzburg semblava haver desaparegut des del dia anterior. Hi havia unes quantes parelles i una família amb dues nenes petites mirant la televisió. Un matrimoni de gent gran jugava a escacs en una taula vora els finestrals. I de seguida vaig veure-la, al costat del foc, entre els coixins, damunt les estores de colors a la vora de la llar, davant del sofà. Seia amb les llarguíssimes cames estirades, la mirada absent, concentrada en el seu llibre. Duia els cabells molls i li resplendien contra la llum de les flames, que dansaven una melodia estranya en les seves ninetes. Vaig sentir una mescla d’admiració i enveja.

Vaig asseure’m davant del foc fent una ullada al seu llibre: Et si c’ètait vrai?^[3]

Quan va haver acabat la pàgina, alçà la vista i em veié de nou, com aterrant de sobte al nostre món.

—Ai, perdona! —s’excusà, posant un punt al llibre i deixant-lo al costat. Rebuscà entre els coixins que tenia al voltant i en tragué un paquet rectangular embolicat en una tela fosca, setí negre—. Mira, ho he estat buscant per tu.

Vaig acceptar el paquet i el vaig desembolicar amb compte. Era un llibre, un llibre vell. Era una enquadernació en cuir marró, gravats en relleu daurat i pàgines esgrogueïdes. Vaig ensumar-lo amb respecte. Feia olor de viatge, vida, història i una pila d’anys. El títol resplendia sota la llum de les flames, amb vives lletres del color de la glòria.

—Quants anys té aquest exemplar? —vaig preguntar, acariciant-lo amb un profund respecte.

—Ni tan sols ho sé. He pensat que t’agradaria veure’l. Potser no és el tipus de literatura que més t’agrada, però…

—Fas broma? És una obra mestra, és… —no vaig trobar adjectius— és Paradise Lost!^[4] John Milton, oh déu meu, aquest llibre val una fortuna i és una meravella. —Vaig obrir-lo per la primera pàgina. Els seus versos eren melodia celestial als meus ulls. Envoltat de la turba esgarrifosa…

—Llegeix-te’l. Disfruta’l, jo no el necessito. Katye estàs pàl·lida! —esclatà a riure.

Em sentia la sang bullint d’excitació a les galtes i em vaig avergonyir una mica del meu entusiasme. El llibre pesava. Vaig tornar-lo a cobrir amb el vellut negre i el vaig deixar al meu costat. La Kim m’ensenyà el que s’estava llegint i vam començar a parlar-ne. Se’ns va fer molt tard, en una conversa que anava d’un tema a un altre, de persones i d’històries, de llocs i coses.